skip to Main Content

Empatia

Andreu Galmés

Ha sigut el sector cultural i més concretament el sector turístic el que més ha rebut ja des d’un principi amb la pandèmia.
Un pic ens deixaren sortir de casa, vaig tornar a fer el cafetó a un dels bars habituals. Curiosament gent que mai em saludava va començar a saludar-me amb aquella mitja rialla irònica, demanant-me com anava la temporada… Ja sabem que és l’esport nacional preferit d’aquest país gaudir dels mals dels altres.
Sabíem, i així ha sigut, que nosaltres fórem els primers a rebre, però que després vendrien altres sectors. El turisme ens agradi o no és el motor econòmic i si el motor fa pana…. malament per a tothom.
Lògicament, des del sector musical (el meu) hi va haver queixes, demandes i reunions diverses. S’aconseguiren coses. I és de ben nascuts ser agraïts. Els músics que havien cotitzat un mínim de dies dins el Règim d’Artistes aconseguiren una prestació i els autònoms hem tingut l’ajuda que hem tingut.
Alguns ajuntaments, com el de Manacor, programaren actuacions intentant contractar al màxim possible de músics, preferiblement professionals i de la zona. Curiosament, però a algú això ni li va agradar (“el ayuntamiento monta saraos en una carpa”).
Ja sabem també que en aquest país molta gent confon la cultura amb la “pachanga”, amb el sarau. És clar, la música, el teatre, el cinema i la cultura en general només té la funció d’entretenir als qui s’enriuen del ball i dels sonadors els dies de festa i bulla. Ja que la gent de bé es casa i té una feina “normal”.
Trist, molt trist que encara ara avui en dia, en ple segle XXI, dins el que anomenen una “democràcia moderna, exemplar i consolidada” això passi. No negaré ni tan sols criticaré que existeixi una cultura d’evasió normalment banyada amb episodis etílics, però el que si puc demanar i de fet exigir, és que almanco respectin la cultura seriosa, que també som molts els que en gaudim i de fet considerem necessària per a molts de motius que i ni tan sols anomenaré.
El “Loco de la colina” ja va esmentar a un programa seu allò d'”un poquito más… un poquito más” fent referència a la programació escombra dels canals audiovisuals. Els músics no hem sortit al carrer més que per a manifestar-nos pacíficament, i poc de fet. Som conscients que la sanitat és el primer i si hem de quedar a casa doncs quedam a casa, ja que és un despropòsit programar segons quins tipus de concerts sense les mesures necessàries.
Tots ens podem queixar, ja que les coses es poden fer millor o pitjor, però potser això aniria d’una altra manera si intentéssim tenir sa micona d’empatia davant els altres.
L’empatia (del grec antic ἐν, dins, a l’interior i πάθoς, patiment, el que està succeint) [1] és la participació efectiva i, en general, emotiva d’una persona en una realitat aliena. Ser empàtics és ser capaços de “llegir” emocionalment les persones. Sembla que sigui un mecanisme adaptatiu (atès que afavoreix l’altruisme i la comunicació). Si bé és una qualitat innata (totes les persones són capaces d’identificar les emocions d’altri i comparar-les amb les pròpies i tothom posseeix aquesta capacitat en un grau concret), pot entrenar-se i augmentar mitjançant l’educació en valors, la meditació o pràctiques com el voluntariat, entre altres; és a dir, es pot aprendre a ser empàtic. Les persones empàtiques són capaces d’escoltar els altres i de comprendre els seus motius i preocupacions; tendeixen a ser més obertes i intel·lectualment estimulants.

Back To Top
×Close search
Search