Som en temps d’estiu, de vacances i de trobades amb familiars i amics al voltant de la taula; de dinars compartits i sopars amb tertúlies que s’allarguen durant la nit sense gaires atencions a l’hora d’acabada. Però d’un temps ençà aquests espais de retrobament i conversa han de lluitar contra un enemic que avui sembla un autèntic Goliat: el mòbil.
Aquest mes d’agost hem tingut a casa joves companys de la nostra filla, i també cunyats i nebots de Barcelona. En ambdós casos hi havia jovent, aquests fills de la generació digital que tenen gairebé sempre el mòbil a l’abast.
A les menjades de casa, després de molt insistir, hem aconseguit que no hi hagi cap mòbil damunt la taula mentre dinam o sopam. El que ha estat impossible és que un dels joves no l’hagi duit tot el temps de l’àpat dins la butxaca. El cas és que aprofitava qualsevol ocasió per a mirar-lo com si li anés la vida en això. Quan la dona o jo ens aixecàvem per anar a cercar, per exemple, les postres aprofitava per obrir-lo (no fos cas que en els quinze minuts passats des de l’inici de la menjada hagués arribat la fi del món i no ens n’haguéssim adonat…).
Hi ha una altra cosa que em treu de polleguera, ara que havíem aconseguit donar la màxima prioritat a la conversa i a l’intercanvi de paraules entre les persones que compartim el menjar, mentre ens escoltam i ens miram als ulls. I és que qualsevol detall d’allò que es comenta, per poc important que sembli, és l’excusa perfecta per mirar el mòbil. Us pos un parell d’exemples: si parlam de les revetlles d’estiu de qualsevol poble i no recordam molt bé les dates, ja tenim el mòbil que fa l’aparició al bell mig del dinar o sopar; si la conversa gira al voltant del pròxim eclipsi de sol de l’any que ve, s’ofereix generós per a il·lustrar-nos sobre quan va ser la darrera desaparició de l’astre rei…
En una paraula, sovint tinc la sensació que és la lluita d’un David de cinquanta anys i escaig, nascut a les darreres dècades del segle passat en un entorn gairebé gens digital, contra un Goliat que té el favor i sobretot les atencions del jovent.
Per altra banda, fa uns dies ens veiérem amb una companya de la feina i el seu marit per a un berenar, tres parelles de persones de més de cinquanta anys, sense cap necessitat de mòbils ni altres andròmines. Compartírem una estona amb gelat, cafès, cerveses i altres dolços amb una conversa distesa i enriquidora, passant d’un tema a l’altre, escoltant la persona que parlava amb atenció, fent-li preguntes i amb torns de paraula que s’anaven succeint sense cap mena d’entrebanc. El temps se’ns va fer curt i gaudírem d’unes hores de retrobament i posada al dia molt agradables. Durant el temps que dedicàrem a aquesta mena de pràctica “estranya”, no va passar res que reclamàs la nostra atenció ni tampoc distreure’ns del berenar.
Hi ha un pòdcast sobre pensament a la ràdio que m’agrada que es diu “A la luz del pensar”, del filòsof i divulgador Carlos Javier González Serrano. En el darrer que s’ha emès, titulat “Cerebro y pantallas: recuperar el tiempo de la vida”, fa una entrevista a la pedagoga María Couso, sobre l’ús compulsiu de les pantalles.
Couso comentà que un dels llibres que més la marcaren fou l’obra de la psicòloga i investigadora Sherry Turkle En defensa de la conversación. El poder de la conversación en la era digital. En sentir-ho, tot d’una captà el meu interès.
Turkle exposa que avui molta gent, sobretot jove, s’estima més enviar un missatge per WhatsApp o un correu electrònic abans que mantenir una trobada cara a cara o atendre una cridada de telèfon. Es veu que no tolera o no vol afrontar la incertesa de no saber allò que els diran o què hauran de contestar. Em preocupa veure que tenim uns joves molt ben preparats en aspectes tecnològics i que et donen mil voltes en qüestions de noves tecnologies i xarxes socials, però que no són capaços de tenir un mínim espai de conversa o debat sobre aspectes de caràcter més personal o social; o si tant vols de xerrar una estona amb altra gent sense estar pendents de la darrera publicació a Instagram!
L’autora del llibre proposa que cal reivindicar la conversa, posar atenció i escoltar els altres; redescobrir l’interès per el que és espontani, pels punts de vista d’aquells amb qui no estam d’acord i d’escoltar-los un a un sense interferències. Hi som a temps, encara?
