En guàrdia, centurions!

T’has acotat, centurió, com qui s’acota per agafar una escapció de temps que li ha caigut esburbadament de les mans. Dos anys, has pogut arreplegar d’enterra, mentre, desbaratats, els teus companys esperen les ordres per posar-se en guàrdia.

Sortiu amb espardenyes amb vetes, com hi deurien sortir els soldats antics del país nostre, a ballar enmig de llances, i d’espases, i de sagetes. Sou, centurions, tan romans, i alhora tan manacorins. Tan conqueridors, i alhora tan conquerits… Sort en teniu, que més amunt dels faldons vermells, us protegeixen les piteres d’argent dels atacs dels enemics, i amb el cap ben resguardat, sou, centurions, galls de cresta de plata, a estones elegants com un dia de niguls tenyits de sol, a estones maldestres, com la pluja desbaratada d’un mes d’abril massa eixut.

Oh, centurions de Manacor, teniu bona vida durant tot l’any. Us fan vestir per acompanyar el fill d’un déu cap al martiri, per enclavar-lo a dos taulons en forma de creu. Sou vosaltres qui reis, sou vosaltres els qui el coronau amb les espines doloroses. Ai, centurions, sou vosaltres, amb espardenyes blanques i cresta d’argent, els qui, per més inri, li col·locau la placa part damunt el poltre de tortura que li heu construït per dur-lo fins a la mort sense saber que, enclavat i tot, ja fa camí cap a la glòria el fill d’aquell déu que no coneixeu.

Estau en guàrdia, centurions, perquè també és feina vostra, vetlar aquell cos mort ran del sepulcre. I us sorpreneu cada any amb la mateixa ira, amb la mateixa por, amb la mateixa ràbia, qui sap si amb el mateix rancor, que el fill sepultat d’aquell deu ha trobat un aspirall per on alabatre les seves ales de colom blanc cap a la pau de viure essent un mort nafrat de mans, nafrat de peus, nafrat al pit, dessagnat i aconhortat a les ferides amb vinagre.
I ha volat, aquell fill d’un déu que no coneixeu i fa tres anys que no n’heu sentit a parlar ni poc ni gens.

Ha tornat el vostre temps, que arreplegau d’enterra com qui arreplega un anell, o un dineret, una tumbaga o pern de rifa, i heu decidit multiplicar-vos perquè estau segurs que enguany fareu les guàrdies com toca, i que no hi haurà ni fills de cap déu ni coloms blancs que us fugin per cap retxillera, perquè la mort, heu après en temps de pandèmia, no va de verbes, ni en deixa cap, d’encletxa per on hi pugui guaitar cap alè de vida.