Maria Bel Pocoví
Quan jo era jove, en Biel Galmés va morir. Una merda. Morir jove no fa cap gràcia als que quedam orfes de les persones que ens ajuden a sobreviure. Encara que, si he d’imaginar algú fent befa d’aquest fet, m’imagín en Biel, amb aquell posat de polissó bona persona, amb pessics a les galtes que feien inoblidable la seva expressió, amb cabells rinxolats, de posat poderós i tan tan entranyablement ell.
Coincidírem al 7Setmanari. Ell feia articles que posaven Manacor i els manacorins damunt davall, mentre jo m’entrenava en això de voler fer de periodista. Interessant revisar la vida 25 anys després! Ens vèiem poc. Ell venia i entregava els articles. Jo, sentia una admiració tímida. Llegia tot el que feia. I em feia riure, que no és fàcil, trob…
En Biel escrivia i ho feia molt bé! Tenia aquell esperit divertit, irònic, punyent, insolent i elegant que tothom remarca quan parla d’ell i de la seva obra. Però a mi, a banda de la literatura, el que més m’agradava era trobar-me’l de cop, a la plaça del Convent (ho record meravellosament bé, com si fos de fa una estona). Somreia i intercanviàvem quatre frases que t’oferien alguna altra manera d’observar la realitat obscena. I sempre me n’anava més contenta que abans de trobar-me’l. Era això. Era part del paisatge. Almanco, del meu paisatge, i supòs que del de tots els que encara, malgrat les circumstàncies, el tenim ben present, estotjat en qualque racó de la memòria.
No sé, tal vegada el que trobam a faltar 25 anys després de la seva mort, és el carisma i la veritat que li vessava:
“Quan parlassen de mi, m’agradaria que diguessen que som galant, simpàtic, intel·ligent, culte, divertit, enginyós, viril, modern, obert, europeu, educat, efectiu, agut, cavallerós, elegant, franc, discret, fi, delicat, ferm, segur, feiner, trempat, fidel, optimista, generós, amable i digne. No m’agradaria que diguessen el contrari”. Ho deia en una entrevista que li va fer Joan Orga, per la revista Lletra.
I també és divertit quan l’entrevistador li demana:
“Quina mena de relació manté amb el seu poble o ciutat?
On jo visc, Manacor -branca Porto Cristo, per sort-, és una ciutat d’un estil inimitable i de mal definir; el que em reporta no és més que el que ocorre a tothom amb el seu poble: que com que és d’allà, el coneix. Però el gust de passar per carrers coneguts pot mudar-se en la necessitat d’un canvi d’aires, sense per això haver-se de plantejar cap relació amor-odi ni cap sentiment nacional ni cap depressió, ni res de res. Em sembla que el que passa és que ens agrada molt transcendentalitzar qüestions poc transcendents”.
He fet el maleït càlcul… un quart de segle més tard, en Biel tendria 64 anys. Encara escriuria novel·les i articles, però sobretot, encara faria la guerra a la mentida, trauria les vergonyes als que s’ho mereixen i riuríem amb ell i les seves sortides a la barra de qualque bar, com els personatges de les seves històries.
Què, reivindicam un GalmesDay? He de reconèixer que em sedueix la idea d’en Pep Tosar. Jo, hi vendria.
