Maria Rosa Rosselló (Manacor, 1962) és professora titular del Departament de Pedagogia Aplicada i Psicologia de l'Educació. Amb ella valoram els resultats de les proves PISA, que han encès les alarmes quant al rendiment acadèmic de l'alumnat de les Illes Balears.
Els resultats de les proves PISA a les Balears són desastrosos. Sentíem fa pocs dies un expert que recordava que l’alumnat que ara s’ha avaluat va viure els anys de la pandèmia… Avalaries aquesta tesi?
És multicausal. No podem reduir els resultats a una única causa, perquè seria tenir una mirada massa simplista. La pandèmia va afectar aquests joves com va afectar tota la població. Són infants que nasqueren en plena crisi econòmica, i això també ho hem de tenir en compte.
Aleshores…
Primer de tot veig la complexitat socioeducativa tan gran que hi ha a les illes. Tenim molta mobilitat de població, amb una important incorporació tardana d’alumnat d’altres països. Un denou per cent de l’alumnat a les Illes Balears és estranger. I això no vol dir que ens influesquin de forma negativa, però és una realitat a tenir en compte. També hem de pensar en la desigualtat econòmica que pateix la població aquests darrers anys. A més, també està demostrat que hi ha una diferència de rendiment a les illes, que és menor respecte de la resta de societat europea. Tenim una taxa de repetició de curs molt més alta que la que hi ha a nivell europeu. També hem de tenir en compte el canvi en els hàbits lectors i digitals. S’ha deteriorat perquè a nivell poblacional també hem davallat el nivell d’atenció. Entre els joves, l’interval d’atenció de cada vegada és més curt. Davant això, s’han aplicat polítiques contradictòries pel que fa a la gestió de les pantalles. Hem passat d’incorporar ordinadors a les aules, a eliminar-los ara més recentment.
La lectura és la clau…
És que es dedica menys temps a les àrees instrumentals. El problema és que encara tenim una tradició on es treballa la lectura des de determinades àrees, quan el que caldria és treballar-la a totes les àrees de manera transversal, igual que s’hauria de fer amb la competència matemàtica. Ens hem de demanar is el currículum actual té aquest enfocament competencial. També hi ha un altre mal endèmic, que és el canvi de polítiques educatives. L’educació necessita una estabilitat, amb línies pactades i més estables, no que cada partit polític que governi ens canviï tot el panorama cada vegada. Sigui com sigui, també és cert que els resultats han baixat a tot Europa, i que els Estats Units també han tengut una davallada molt considerable.
Hem parlat de l’alumnat… però i les metodologies? Podrien donar-nos una explicació, d’aquesta davallada?
Falta fer una valoració de les metodologies, saber quines tenim i quins efectes provoquen. És simplicsta dir que les metodologies actives són dolentes. Cal que es faci una valoració i agafem les coses que sí que funcionen. Aprendre és un fet personal, aleshores ha de ser atractiu. S’ha de recuperar molt la lectura profunda, la lectura sostinguda, activa o tradicional, però hem de tenir clars els objectius, i què feim per aconseguir-los. Apostam per massa coses alhora, i perdem de vista quines són les prioritats més importants de cara al nostre alumnat. Es necessita molt la feina d’equip docent i la feina de confabulació amb les famílies. Els aprenentatges escolars també necessiten lesfamílies, no tant perquè s’hagin d’asseure devora els nins, també han de donar valor a l’escola, que és una cosa que s’ha perdut. S’han de posar en marxa accions per convertir la comprensió lectora en una competència transversal i aplicar mesures per prevenir el fracàs escolar abans dels quinze anys, perquè de vegades ens adonam d’aquest fracàs quan ens arriba aquesta edat i abans no l’hem previst.
Els problemes són diversos.
Sí. La realitat de l’alumnat de les Illes Balears demana moltíssim accions concretes. Tenim alumnat amb diferents llengües i trajectòries, cal reforçar els programes d’acollida, aportar-hi recursos addicionals, el reforç lingüístic, la revisió de l’ús educatiu de pantalles, treballar la motivació, no sols amb l’alumnat i el professorat, i també tornar a valorar la figura docent. Fer acompanyament al professorat i avaluar el que posam en pràctica. Hem de valorar el que tenim i sectorialitzar si cal les mesures que funcionen.
De vegades també sembla com si les famílies haguessin trencat la transmissió oral del coneixement als infants…
Per ser un bon aprenent, que no vol dir treure bones notes, cal un bon autoconcepte acadèmic. I perquè això passi, hi ha d’haver la valoració dels membres de la família, que et fan veure que tu ets bo. La família ens dona els primers conceptes de qui som, i com ens hem de situar davant el món, com hi hem de viure. Si la família et trasmet una visió més consumista, individualista, més vinculada a les pantalles, de campi-qui-pugui, de molts de prejudicis o estereotips, o on l’aprenentatge val poca cosa, tot això és una motxilla que l’infant carrega, i és molt difícil reconstruir-la des de l’escola, perquè sempre la du darrere. Tenim una crisi de valors i l’escola no en fuig.
El conseller Vera reivindicava el retorn de la lectoescriptura a les edats més primerenques per millorar la competència lectora. Pot ser la solució?
Estònia és un dels països que més bones ha tret. Allà comencen l’escola als set anys, no als sis, però les famílies estan tan implicades en la lectura que quan els infants comencen, la majoria d’infants ja saben llegir, pel suport que reben de les famílies. L’infant té un procés de maduració… No s’aprèn a llegir de manera comprensiva perquè anticipem als tres anys i facem fitxes de prelectura o de preescriptura. Hi ha unes altres prerequisites cabdals per aprendre a llegir i a escriure: el joc, la lateralitat, l’esquema corporal… però no tant forçar la lectura com preparar molt bé perquè la lectura arribi al moment que toca.
Com queda la tecnologia en tot això?
La tecnologia no és bona ni dolenta, sinó l’ús que en feim. La intel·ligència artificial fa un bot enorme… cal treballar ja no la lectura comprensiva, sinó la capacitat crítica davant la lectura i davant les notícies. I també davant les imatges… vertaderes, falses, que són molt més males de destriar que en els textos, són més estàtiques, les imatges ens feren i ens provoquen percepcions que són inconscients, i tot això complica molt i eleva molt la importància de l’escola. Cap a on va la societat futura a mi m’espanta. Tenim un repte importantíssim i n’hem de prendre consciència. Què ha de fer l’escola davant aquesta tecnologia?
No la podem obviar, perquè ens afectarà a nivell laboral i també dins la vida quotidiana.
El que sé és que l’escola té un repte per començar a parlar-ne i afrontar el problema tot establint prioritats i objectius. Aquesta és la pregunta que s’ha de fer l’escola: quins són els coneixements esssencials en aquests moments, quins altres coneixements que tocarien estar dins l’escola per poder fer front en el món adult i que intuïm que hi ha uns coneixements que tenim a l’escola i que ara els pot suplir la intel·ligència artificial . La decisió sobre quins són aquests coneixements essencials ha de néixer del consens, perquè fa molt de mal que qui ens digui quins són sigui només un expert. Hi haurà d’haver elsde tota la vida, la lectura comprensiva, la competència matemàtica… però també n’hi ha d’haver de nous. Per entendre imatges necessitam moltíssim tornar a les arts, a l’expressió corporal…
