L’obra de Franca Rame i Dario Fo no s’entén per separat, tot i que fora d’Itàlia sigui ell el conegut i reconegut, és a ell a qui donaren el Nobel de Literatura (amb una menció a Rame, així mateix). Tant és així que en consultar la web de la Fundació Fo Rame es veu com la biografia està dividida en abans i després de l’any en què es conegueren. Literalment posa “Biografia Franca Rame 1929-1951”, “Biografia Dario Fo 1926-1951” i biografia dels dos junts del 1951 “fins a l’actualitat”, maldament Franca morís, el 2013, 3 anys abans que Dario.
Rame i Fo venien de famílies molt diferents, ella d’una família de còmics itinerants que des del 1600 es dedicava al teatre i que, en la millor tradició de la Commedia dell’Arte, actuava improvisant: primer investigaven el lloc on havien d’actuar, els fets més coneguts, els sants patrons… i en feien al·lusió inserint textos de grans autors, des de Shakespeare a Pirandello, sovint lligats al pensament socialista i anticlerical. No era estrany que els guanys del dia es destinassin a ajuts a la lluita obrera, caixes de resistència per a vagues i obres socials. El pare de Dario era un ferroviari socialista i la mare una dona de gran fantasia i talent. Durant la guerra participaren en la resistència a la república feixista de Saló, col·laborant amb els partisans i ajudant a amagar jueus. Fo va créixer en la tradició oral de rondalles i històries, tant de l’avi com de pagesos i pescadors. Té un llibre autobiogràfic deliciós, El país de faula, on un dels principals protagonistes és l’avi matern, un personatge peculiar, camperol i rondaller.
Fo va estudiar Belles Arts a Milà i ja llavors escrivia petites obres satíriques per la ràdio, com la de Caín i Abel, on Caín no era més que un al·lot a qui tot sortia malament, un poc com el festejador de la rondalla, i que va matar Abel per error, en tirar una branca a una abella que el molestava i ferir el germà per mala punteria. Rame, per la seva part, també era a Milà on havia començat la seva carrera com a actriu i on es varen conèixer el 1951, dins l’explosió cultural i teatral de la postguerra. Aviat varen començar a treballar junts i fundaren una companyia a la qual ell era autor i dramaturg i ella actriu i administradora, en projectes teatrals caracteritzats per la sàtira i la crítica social. Més endavant els papers de cadascun es varen confondre, amb moltes obres d’autoria compartida i amb Dario passant també a l’escenari. Una de les millors maneres de fer sàtira de la parella va ser la continuació de la tradició joglaresca, mirant els arquetips dominants d’un altre punt de vista, exposant la veritat desfressada de broma, enfrontant-se al poder mitjançant la burla i aprofitant tot això per a defensar els oprimits. El “Mistero Buffo”, que alguns vàrem tenir la sort de veure al magnífic festival de teatre que es feia a Palma als anys 80, és probablement l’obra més important de la parella. Justament aquesta va ser la raó per què li atorgaren el premi Nobel de 1997, literalment «perquè, seguint la tradició dels bufons medievals, manté la dignitat dels oprimits» i d’això va anar el seu discurs a Oslo.
El “Monologo della puttana in manicomio” és un dels monòlegs de la primera obra que varen escriure junts, “Tutta casa, letto e chiesa” (Tota casa, llit i església), al 1977, una comèdia irreverent i amb moments grotescs. Va ser una de les primeres produccions que va retratar l’experiència femenina des de la perspectiva de la dona, emprant una ironia mordaç amb l’objectiu d’acabar amb l’era masclista i desmitificar la sexualitat obsessiva de l’home i el seu món fal·locèntric. L’obra va tenir un èxit aclaparador a Itàlia i a l’estranger i va contribuir a canviar, gràcies al poder de la rialla, la imatge tradicional de la dona submisa i vexada, relegada a un paper secundari per una societat masclista. L’obra està composta per vuit monòlegs, tots protagonitzats per dones amb circumstàncies vitals molt diferents, però amb l’experiència comuna de ser dones a un món dominat, explicat i organitzat amb la perspectiva i l’autoritat dels homes. La sàtira no li lleva dramatisme, si de cas el ressalta quan passa de la rialla a la injustícia més crua. De fet, en un dels monòlegs hi reflectiren el segrest, violacions i tortures que va patir Franca Rame al 1973 pel terrorisme ultradretà, probablement amb la col·laboració dels carrabiners, poc donats a perdonar la burla i la transgressió.
Al “Monologo della puttana in manicomio” la protagonista, tancada en un manicomi, es mostra com una dona molt maltractada per la vida (en realitat, no és la vida que la maltracta sinó un seguit de persones, quasi sempre homes, homes d’ordre i homes “com cal”) que es mostra a la vegada fràgil i forta, esgotada i resistent, divertida i tràgica, embogida i amb tot el seny i, sobretot, amb una consciència clara de per què ha arribat allà on ha arribat i qui en són els vertaders culpables i amb una actitud de reivindicació irreductible. Rame-Fo, imprescindibles i sempre vigents.
L’obra, amb el títol d’“Una puta a la casa de folls”, és una producció de Batall Teatre, protagonitzada per Rosa Perelló, muntada i dirigida per Antoni Truyols sobre la traducció d’Antònia Galmés. Es representarà dins la nova temporada de teatre de Manacor al Teatre Municipal els dies 7 i 8 d’octubre de 2026 a les 19:30 a la Sala d’Enmig.
