skip to Main Content

Entrevistam l’actriu Evelyn Arévalo, protagonista de Carrer de Txernòbil

La sala La Fornal, obre temporada amb Carrer de Txernòbil, el darrer espectacle de la companyia Oblideu-vos de nosaltres. Es podrà veure dels dies 5 i 6 de setembre. Parlam amb la seva intèrpret Evelyn Arévalo.

D’on sorgeix Carrer de Txernòbil?
Un dia en Joaquim Armengol em diu que ha llegit Les veus de Txernòbil, el llibre que la premi nobel Svetlana Aleksièvitx va escriure després d’entrevistar-se amb molts dels supervivents de la catàstrofe de la central nuclear de Txernòbil, creant una simfonia de veus, punts de vista i humanitats diverses per construir el puzle d’una de les més grans tragèdies de la humanitat. En Joaquim volia portar aquestes veus a escena; en concret, el testimoni que la pròpia autora va titular Una veu humana solitària, el de la Ludmila Ignatenko, la dona d’un dels bombers que van arribar a apagar un suposat incendi a la central la nit que va explotar el reactor. Em va dir que volia que jo fos aquesta veu i jo vaig acceptar, agraïda i molt emocionada. El vertigen vindria després.

Què vos ha duit a fer la versió de Les veus de Txernòbil?
La conjunció entre la teatralitat, la poesia i la transcendència documental del text. Damunt un escenari el que molts de nosaltres volem és encarnar idees i emocions sense que l’una esclavitzi l’altra, és a dir, explicar històries d’individus que tinguin a veure amb nosaltres, amb el nostre sentir i amb la nostra història compartida, amb el nostre present necessitat de re-visitar el nostre passat. Les paraules de la Ludmila, el seu testimoni, és l’intent d’explicar cada una de les coses que van passar, d’una manera objectiva, des de la nit de l’explosió fins el seu present a Kiev. Ens transmet la seva experiència personal, el seu amor, els seus impulsos, les seves decisions… la seva humanitat,. Això és el que crec que ens ha portat a escenificar aquesta veu de Txernòbil.

Com es viu aquest immens dolor de veure que la persona que més estimes donarà la vida pels altres?
Per mi ha estat un gran repte convertir-me a escena en la Ludmila Ignatenko, perquè no n’hi ha prou amb construir un personatge, amb ficar-se dins la seva pell; l’has de tenir de dins, és a dir, l’has de trobar dins teu, perquè un personatge així té una càrrega vital i emocional que traspassa la nostra pròpia concepció de l’experiència del dolor i de la impotència. Jo crec que aquest personatge no es pot crear sense la vivència de la pèrdua d’un ésser estimat, perquè sense aquesta terrible experiència, l’únic que coneixem d’aquest dolor és la por a patir-lo; i la Ludmila no té por perquè ja ho ha perdut tot. Dins seu hi viu la ràbia, la impotència, el trauma, el dolor, el record constant i asfixiant d’en Vàssia, la impossibilitat de la felicitat … Però no la por. Un treball complex però preciós.

L’autora del llibre és la premi Nobel Svetlana Aleksiévich, una escriptora que ha investigat sobre el paper de la dona soviètica a la guerra.
Svetlana Aleksiévitx és una periodista que transcendeix el seu ofici convertint la seva obra en literatura, diria jo. Potser no tothom hi està d’acord i ara no voldria destapar un debat sobre què és i no és literatura, entre d’altres coses perquè no sóc la persona adient per fer-ho. El que vull dir és que Aleksièvitx investiga, entrevista, observa, contrasta… I tot el que escriu està subjecte als fets, a una realitat que podríem anomenar objectiva, però no es limita a l’exposició, de vegades enganyosa, d’aquests fets, ella es centra en els individus, sobretot en els silenciats, en els no preguntats i en els testimonis que no apareixen en la història oficial, i els hi dona veu i una narració. Per això dins els seus llibres es parla de la dona soviètica, del seu paper i, sobretot, del seu punt de vista i, en aquest cas, de les silenciades i amagades víctimes de Txernòbil. Jo crec que els seus llibres, a través de la realitat, expliquen històries i que per això són literatura, encara que no tingui la voluntat de ficcionar.

Parles d’una posada en escena essencialista, això significa tenir molta confiança en el text?
Tenim moltíssima confiança en el text però, sobretot, és un text que rebutja qualsevol mena d’artifici. Tota ornamentació, tant en la posada en escena com en la interpretació, esdevindria profundament banal.

La dramatúrgia i la direcció la signa Joaquim Armengol, un home molt polifacètic.
Molt polifacètic! En Joaquim és filòsof, actor, director i crític de teatre, a més de ser-ho també de cinema i de literatura. I una persona valenta i compromesa amb el que fa. Ser director de teatre alhora que crític és no tenir-li por a res!

L’espectacle ve avalat per la companyia Oblideu-vos de nosaltres. Quin recorregut mantindreu amb l’espectacle?
Vam estrenar l’espectacle el novembre de l’any passat a la Sala Planeta, a Girona, amb una molt bona resposta del públic i de la crítica. El Covid-19 ha retardat la nostra arribada a Mallorca. Estem molt contents de reprendre les funcions obrint la nova temporada de La Fornal, amb dues funcions, el 5 i el 6 de setembre. I a partir del 25 d’octubre, farem temporada a l’Escenari Brossa, a Barcelona.

Back To Top
×Close search
Search