Skip to content

“És més còmode i plaent pensar que som un país maltractat, però també hem de saber que vam ser maltractadors”

Sergi Pompermayer (Barcelona, 1967) és l’autor d’’Amèrica’, la història d’una dona esclavitzada per una família de l’alta burgesia catalana. D’aquest passat fosc i amagat es parla en el muntatge que ha dirigit Julio Manrique i que arriba aquest cap de setmana a Manacor.

A partir de quin moment decideixes escriure Amèrica?
Van passar algunes coses al mateix temps. Amèrica forma part d’una triologia, i és una de les tres obres que explora relacions de casa nostra amb el continent americà que s’han amagat de forma expressa perquè són vergonyants. En el cas d’Amèrica, l’interès neix a partir d’una conversa amb un amic meu de tota la vida, que em va explicar que una part de la seva família havien estat traficants d’esclaus. De fet, la filla d’un avantpassat seu va fer construir el temple del Tibidabo per expiar els pecats del poble català amb el tràfic d’esclaus. En investigar una mica trobam grans famílies, grans noms vinculats a la Renaixença i als Jocs Florals, prohoms de la nostra cultura que acumularen una part de la seva riquesa a partir del tràfic de persones.

Amb quina motivació escrius el llibre? Es tractar de fer-nos millors com a poble?
Per què a mi em va sorprendre, i sorprendrà molta de gent, que no se’ns hagi explicat aquesta part de la nostra història. Ens havien venut la colonització d’una manera una miqueta naïf, com allò que els havíem aportat una llengua o una cultura. El que crec és que hem de ser capaços de mirar enrere, i acceptar els errors que s’han comes per no tornar-hi a caure. Està bé saber què no s’ha fet bé, no per fustigar-nos, sinó per millorar, perquè si no ho fem així tenim una imatge de nosaltres molt distorsionada.

Fins a quin punt la història que es conta a Amèrica és una història real? Els noms que hi surten són els vertaders?
Són coses que han passat, no són inventades. L’únic que és inventat és el nom de la família de l’alta burgesia barcelonina. Sabíem que els Vidal-Quadras i els Xifré havien estat traficants i hem ajuntat aquests dos cognoms, de manera que la família protagonista es diu Vidal Xifré. La vida de la dona esclavitzada està construïda a partir de retalls d’històries reals de diferents esclaves.

Parles d’esclaves. Vol dir això que el tràfic de persones cap a Catalunya era més de dones que d’homes?
No, el tràfic era d’homes i dones de manera igual. Però m’interessava que el protagonisme fos femení, perquè hem vist moltes més històries d’aquesta temàtica que eren masculines. Penso ara en Doce años de esclavitud, o Amistad, la pel·lícula de Spielbergn, en la qual, per cert, el capità del vaixell que hi surt és Ramon Ferrer, un eivissenc. He cregut que ara era el moment d’explicar aquesta història des d’una perspectiva femenina, com eren explotades, no sols laboralment, sinó també sexualment.

M’ha cridat l’atenció que dins la bodega del vaixell tornant de Cuba hi duguessin cavalls i una sola esclava… Això vol dir que el 1863 som a les acaballes del tràfic d’esclaus?
No exactament. La tornada a Catalunya ve forçada per les revoltes d’esclaus que hi va haver a Cuba, justament generades per una dona que es deia Carlota. Els esclaus anaven abandonant les plantacions i s’afegien a la revolta, campaven lliures per Cuba… Tot això s’acabà quan Espanya hi envià el general O’Donnell, que la va capturar i la va executar desmembrant-la lligada a quatre cavalls. Va ser per això que Joan Vidal agafa por i torna a Catalunya amb els seus cavalls i la seva esclava preferida.

La pàtria catalana no s’entendria sense l’aportació de l’alta burgesia. Fins a quin punt incomoda l’obra segons quins sectors de la societat catalana.
El públic ha tengut molt bona resposta. Hi ha hagut gent que s’ha incomodat fins i tot sense venir a veure la funció. Pot entendre’s com un atac a la catalanitat, però a una catalanitat molt rància. A més, no era un fet exclusiu català. Bascos, andalusos… també traficaren. De fet, el primer port esclavista era el de Cadis. Després venia Barcelona. I tot això no s’entendria sense un Estat que ho afavoria i que s’enriquia amb aquest tràfic. La corona espanyola rebia un tant per cada negre venut. És bo saber que els empresaris de la revolució industrial s’enriquiren no sols amb la seva activitat empresarial, sinó també que una part dels seus ingressos venien d’aquest tràfic. És molt més còmode i més plaent pensar que som un país maltractat, però també és bo saber que vam ser maltractadors.

Hem vist que el muntatge, a nivell escenogràfic, és molt despullat, per donar tota la força al text… M’imagín que el vestuari sí que ens deu situar a l’època en què ocorre l’obra.
El muntatge treballa molt en favor de la història, sense grans artificis. El vuitanta per cent de l’obra ocorre a l’actualitat. L’altra part, al segle XIX. I un dels reptes són els salts temporals. Joan Carreras i Tamara Ndong fan dos personatges cadascun, un d’actual i un del segle XIX. Els canvis en el temps s’aconsegueixen només amb els canvis de llum. La posada en escena és molt dinàmica i les interpretacions són brillants. Per exemple, a la Mireia Aixalà li van donar el premi de millor interpretació secundària pel seu paper de Cristina. Per a mi, Julio Manrique és un dels millors directors i ho ha fet molt bonic, perquè aborda un tema molt escabrós i ho fa alhora amb molt d’humor. L’obra fa riure i fa angoixar al mateix temps.

Fins quan va durar el tràfic d’esclaus a Catalunya? Tens dades de quants d’esclaus es varen dur cap aquí?
No tinc les dades davant. Es va traficar amb moltes persones… Anglaterra va prohibir el tràfic d’esclaus al primer terç del segle XIX. En el moment que ho van prohibir ells mateixos es van convertir en els policies del mar, un poc en el paper actual dels Estats Units. Els catalans aprofitaren aquest moment per traficar. Era mol arriscat, però precisament perquè estava prohibit, si es reeixia en l’intent es feien molt més diners que quan el tràfic era legal. Cal tenir en compte que a Cuba l’esclavitud va estar permesa fins el 1879, quinze anys després d’haver-se prohibit als Estats Units. Es parla sovint del paper dels Estats Units… però Espanya ho va allargar encara més.

Has començat parlant-nos d’una trilogia. Explica’ns una mica les altres dues històries…
A Grand Canyon la protagonista és una família de classe baixa de l’interior de Catalunya, s’hi parla del somni americà a partir d’un fet que va passar entre espanyols i els indis navajos. La tercera història es dirà Nevada. Passa al Pirineu i s’hi parla d’ecologia i de turisme als espais naturals. La història passa a Tururiu. En aquest poble del Pirineu hi està enterrada una filla de Moctezuma que Hernán Cortès va casar amb Joan Grau. Aquesta noia va haver d’anar a viure al mig del Pirineu i va morir allà en unes circumstàncies estranyes després d’infantar una criatura. Es creu, així, que en algun lloc del Pirineu hi ha enterrat el tresor de Moctezuma, que era la dot que la seva filla va dur. S’hi han fet prospeccions i excavacions, però no s’ha trobat mai res.

Back To Top
Search