Fa temps que em deman quins poden ser els motius que duen les persones a deixar el seu lloc d’origen i jugar-se la vida al mar Mediterrani; perquè estic convençut que ningú ho fa per gust o per un desig intrèpid de córrer món i deixar ca seva.
També us he de confessar que estic cansat de sentir l’argument de la dreta i l’extrema dreta que aquestes persones venen a les Illes a “viure de subsidis” i a rebre ajuts de manera permanent. No es pot mentir d’aquesta manera.
Aquests dies hem sabut que, d’ençà de final del mes de setembre, hi ha hagut al Marroc un seguit de protestes dels joves a més d’una dotzena de ciutats, les majors mobilitzacions dels darrers anys amb la demanda de “llibertat, dignitat i justícia social”.
El col·lectiu de joves es fa dir GenZ212, per allò de la generació Z – els nascuts a final del segle passat i inicis del XXI – i el prefix internacional que s’empra si una persona telefona al Marroc.
Quina ha estat la guspira que ha encès el malestar del jovent? Els analistes expliquen que no hi ha un sol motiu que doni raó d’aquesta crispació sinó que és fruit de l’acumulació d’un malestar d’anys enrere. També és cert que el detonant ha estat la quantitat de milions d’euros que el Marroc destinarà a la construcció d’estadis per al Mundial de 2030, mentre fa poc vuit dones moriren a la unitat de maternitat de l’Hospital d’Agadir per una suposada negligència mèdica, el retorn a les aules és un caos o la inflació castiga les classes més vulnerables, per citar només alguns exemples.
La relació entre la joventut marroquina i l’estat diu molt sobre la gran escletxa que com més va més gran es fa, i el cert és que ja s’engronsa tot l’edifici institucional als ulls d’una generació que ni es reconeix ni se sent representada en les estructures existents (cosa que recorda el 15M que visquérem fa deu anys); unes institucions que perceben tancades i indiferents a les seves preocupacions.
Els joves no esperen grans revolucions ideològiques, simplement demanen que l’estat compleixi la seva missió fonamental, que no és servir al mercat i muntar partits de futbol, sinó garantir uns serveis públics de qualitat i donar oportunitats als seus futurs professionals: en una paraula, atorgar la carta de ciutadania a molta gent formada que no té possibilitats de futur i es veu obligada a fer-se a la mar.
La dialèctica està servida. Per una banda, un estat autoritari incapaç d’escoltar les demandes dels joves i que titlla les mobilitzacions d’amenaça per a la seguretat, amb una brutalitat policial fora mida. I per l’altra, un fracàs de la joventut que veu com les seves demandes i els portaveus són reprimits amb tota la duresa.
A Manacor el col·lectiu marroquí és nombrós. Els tenim com a veïnats, a les escoles, als clubs esportius i a les nostres places. Sovint plana sobre ells una ombra de menyspreu i se’ls acusa de venir a “aprofitar-se” del nostre benestar i d’uns serveis públics que no són res de l’altre món.
Amb els fets del Marroc podem comprovar que els anhels dels seus joves són idèntics als dels nostres: una feina i un sou digne, un accés a l’habitatge a l’abast de tothom i una sanitat, educació i serveis socials que puguin atendre les necessitats bàsiques de la ciutadania. Malauradament, podem comprovar que el capital fa el seu camí arreu del planeta i que, en aquesta cursa d’empobriment de la classe treballadora, no ha fet mai parts i quarts.
