Milers de joves estibaren l’emblemàtica plaça i hi feren volar els papers amb les lletres que veneren el sant. La vetlada s’allargà amb bauxa i cançons
L’assaig dels Goigs de la plaça de la Concòrdia ja és, des de fa alguns anys, allò que havia de ser. Més de mil persones (potser dues mil?) s’hi trobaren divendres passat per torrar. El Patronat amarava la cosa amb mistela gustosa i herbes espesses. I ben aviat sortí Mateu Juan, el baciner, de dins la cotxeria d’intendència, habillat amb una gorra poc habitual en ell per demanar amples, lloc. L’excitació creixia per moments. Els colors fosforescents dels instruments de vent de la banda (morat, groc, taronja) lluïen al costat dels metalls clàssics. La banda es col·locà arran del fogueró i el bombo avisà un públic que s’enfervoria per moments. I s’encetaren els goigs, amb passió santantoniera, amb orgull manacorí cantant amb tot el que donava el cos allò de “pagesos i conradors, i vilans de Manacor”.
Després, la turba s’escampà. Can Nofre de dalt, can Nofre de baix, la banda va fer ruta, i les gloses s’escamparen per bars i corrals, com el de Rosa Sunyer, que obre cada any per rebre tothom qui hi vulgui fer festa, especialment la gent del món del teatre.
Mentrestant, a la plaça, alguns glosadors, entraven en combat de picat, arran del caliu moribund de la festa, arran de la cendra del que un dia fou i avui no és. Glosaren i ho feren bé i allargaren la vetlada tot quant pogueren, que va ser molt, però hi faltava l’entusiasme dels qui escoltaven, i la participació massiva d’altres anys. La Concòrdia, va ser, sense voler-ho ni pretendre-ho, una glosada que va obrir camí a moltes de coses que avui ens semblen molt naturals. Avui, havent sembrat aquella llavor involuntària, ja pot ser, tranquil·la, el que volgué ser sempre.
