Damià Bauçà Puigserver, Pastureta (Manacor, 1951) ha fet de Sant Antoni amb la colla de dimonis de Manacor durant els darrers trenta anys. Enguany és la primera vegada en tres dècades que no participarà en cap dels actes de la festa formant part de la colla de dimonis.
El vostre pare ja va ser un home de la festa i molt participatiu. D’aquí us deu venir l’interès per tot aquest trull?
Em ve del néixer, no és que mon pare m’infiltràs cap a aquest assumpte. Mon pare coneixia més de mig Manacor i amb tothom ho tenia bé. I qualque pic l’amo Andreu Cornet, el baciner, li deia “ho heu d’agafar a això…”. En aquell temps la festa molt al baix.
Record haver-lo vist a les beneïdes, on treia un guarà.
Ell sempre ha estat de la festa. Va ser el primer que va enganxar l’ase a un cabriol de carreres a les Beneïdes. El meu padrí era de Fartàritx, mon pare del Barracar i ma mare de Santa Catalina. Eren vilans, però mon pare sempre va fer feina a foravila. Jo he menat un camió, i tenc foravila com un passatemps. No puc estar un dia sense anar a donar menjar a les gallines.
Vós agafàreu la carota de mans d’un dimoni històric i molt enyorat: l’amo en Jaume Melis. Com visquéreu aquella responsabilitat?
Tenia por. Em pensava que ho faria més malament a l’hora d’ocupar el seu lloc. Però aviat vaig veure que no el podia ocupar. Jo vaig fer altres coses. Vaig veure que el jovent a partir de deu anys es començava a acostar a la festa…
Quan vós començàreu encara no s’havia donat l’esclafit de la festa.
No. El camió que duia els dimonis era ple, però hi cabien, encara. Una vegada vaig ajudar a pujar dues nines dins el camió. Qualcú m’ho va retreure perquè trobaven que tenia prioritat la gent que hi venia sempre. Jo li vaig contestar: “Vendrà un any que aquesta gent que ve cada any no podrà venir”. Em recorda que el primer any que vaig ser dimoni va pujar al camió, i bastant de temps, el batle que avui és mort, Jaume Llull.
Vàreu rebre unes instruccions, per ser dimoni?
La cosa principal era no perdre’ns. No hi havia unes instruccions. El baciner em va dir: “T’he vist ballar ball de bot”, i així va ser que em va convidar. Llavors darrere els dimonis no hi havia tanta de gent i la percussió la féiem amb el bastó. El baciner ens deia: “Només se n’ha de sentir un, no n’hem de sentir cinc”. No té gaire més secret que anar amb el sentit de la música. I cada qual ha de ballar a la seva manera. Per exemple: en Toni Puig no ha ballat mai com l’amo en Jaume Melis, i la gent també ha estat molt contenta d’ell.
Però de dimoni gros només hi féreu dos anys. Per què?
L’any 1993 feia 25 anys que havien format el Patronat, i don Mateu va voler que sortissin els dimonis vells. I va ser així que va tornar a sortir l’amo en Jaume Melis. L’amo en Pep Castell, que feia de Sant Antoni, també va aguantar aquest any més. Me’n record que aquell mateix any varen ginyar mon pare de treure la mula a una representació de la Colcada que va anar davant a les Beneïdes.
Durant tots aquests anys heu dit que només heu pogut anar a Completes una vegada, i va ser d’amagat.
Sí. El temps de les Completes elsdimonis i el Sant aprofitàvem per sopar. Jo vaig sopar aviat i me’n vaig anar a veure les Completes. Ara només canten les Completes perquè l’església està estibada. No vaig pujar damunt l’altar ni res, perquè hi vaig entrar com un qualsevol. Però duia el vestit de Sant Antoni posat. Als altres no els vaig dir res.
És curiós que amb l’esclat de la festa hagi semblat que els vertaders protagonistes fossin molt més els dimonis que no el sant que en teoria veneram. Com us heu sentit, fent d’actor secundari?
A mi ja de bon principi em feien qualque foto. Però els anys de la guerra hi havia al·lots que tenien molta por perquè es pensaven que era en Bin Laden. Però et diré una cosa, a l’amo en Pep tampoc no li feien el mateix cas que als dimonis.
Deu ser molt feixuc, fer la festa avui vestit de Sant Antoni o de dimoni, amb tanta de gent.
Com més gent, menys et canses. No et temps que estàs cansat fins que no has acabat. També he de dir que la gent que sol acompanyar els dimonis és gent que hi ve clara, hi ha joves, padrins, pares, infants… La gent que vol fer la festa d’una altra manera va a un bar o a una altra banda.
La volta dels dimonis del dissabte de la festa acaba sempre davant la vostra cotxeria de devora la plaça de la Concòrdia amb uns panets de trempó que ningú comprèn què hi posau perquè siguin tan bons.
La cotxeria sempre estarà oberta. No perquè jo ara m’hagi retirat no vol dir que ara la festa s’hagi d’acabar. Quan vàrem veure que hi començava a venir tanta de gent ens vàrem plantejar d’emblanquinar-la, però els mateixos santantoniers ens digueren que de cap manera, que l’havíem de deixar igual. I els panets… només tenen un secret: el pa amb oli sempre és bo. La gent de tot lo dia no n’ha menjat i si s’aturen a la cotxeria i fan el panetet de trempó i la xocolata se’n van a dormir calents. El pa amb oli sempre torna, com el pancuit, són coses immortals.
Com va començar, aquesta tradició dels panets?
Abans la volta acabava a Son Macià amb el bus. Els músics anaven vestits de banda i després es canviaven. I els dúiem panets al bus.
Ara ja fa anys que no hi van, a Son Macià…
M’agradava, anar-hi. Ho varen llevar de la ruta perquè els busos no podien dur gent dreta. I si haguessin plegat el camió així com anava… Ningú es volia fer responsable de res i ho haguérem d’aturar. A més, a Son Macià també es queixaven que hi arribàvem molt tard.
És curiós que ara que la colla s’ha rejovenit repartesquin la volta amb dues persones per cada figura, perquè vagin més descansats. Com ho veis?
Jo trobava que nosaltres ho fèiem bé. Però bé, jo tot això només ho he sentit a dir, perquè jo no he estat mai del Patronat. Som de la colla dimonis i punt. I m’hi he duit molt bé. És el mateix que quan varen fer escola per ensenyar de ballar. Nosaltres no assajam. Un ho du dins la sang, i si sap dur el ritme, poca cosa més hi ha.
I ara ja ha ballat una dona, també. Ho veis bé?
Estic content que balli una dona, però també deia sempre que si una dona ballava a Manacor em feia por que ballant tan estrets no hi hagués problemes, però na Magdalena (Pérez) és molt valenta. Una vegada n’hi hagué un que em va pegar una clatellada i li vaig dir que això no es feia. Al cap d’una estona hi va tornar i el vaig agafar pel coll. No hi va tornar pus. És l’únic problema que hi veig, i voldria que anàs bé.
Veis la festa sana?
La veig sana. És una cosa que no s’hauria de morir d’èxit. Jo veig que hi ha dos santantonis. Els que ens venen darrere i els que se’n van a sopar.
Creis que ha anat millor per a la festa fer la volta del dissabte a peu?
Per a jo ha estat una cosa bona. I si la feim a peu… no és una cosa que la discutíssim molt. A peu ens ret més, perquè ja no havíem de pujar o davallar del bus o del camió. Ara avui amb el telèfon sempre saben on són els dimonis. També és ver que els anys noranta no venia aquesta gentada que ve ara.
I molt de ressò que té, més enllà de Manacor.
Me’n record una vegada que vengué un periodista que volia fer fotos i va demanar a l’amo en Toni Aleix si es podia decantar d’allà enmig perquè no podia fer bé la foto, i el baciner li digué: “Jo cobr per estar enmig i no m’has de dir com he de fer la feina perquè fa molt de temps que la faig”.
Com era l’amo en Toni Aleix?
Era un bon home. Molt recte amb el parlar, però amb gens de malícia. Quan va començar a festejar amb la seva dona el seu sogre espera-a-ser va voler saber com és que era dimoni, perquè això li devia fer passar un poc de pena: “No tengueu ànsia, els dimonis són de l’església”, li va dir. I era ver perquè quan varen estrenar el Quaquín els dimonis no hi sortien, perquè eren de l’església i no podien sortir al teatre.
Vós heu vist la colcada?
Vull aclarir una cosa. La colcada es feia el dissabte de Sant Antoni. No feien res mal fet, i respectaven la festa. El jovent treia les bísties… Però jo ho he sentit contar, només. L’amo en Toni Aleix deia que a un bar només hi havia una porta que s’obrís i una vegada un cavall va empènyer tant que s’obriren totes dues. Ara, també he de dir que aquelles bísties tenien més coneixement que el que hi anava damunt.
I de foguerons, n’hi havia, quan éreu petit?
El primer fogueró que es va fer va ser davant Can Tomeu del Bar. Sé que hi anaren els municipals… Això devia ser l’any 1966. Un any més tard ja donaren permís de fer el fogueró. M’en record perquè va ser el primer any que vaig anar amb na Bel (Bel Rigo, la seva dona) i vaig venir al fogueró de Fartàritx.
Sentíeu cantar gloses? Hi havia improvisació, quan éreu petit? O eren tot cançons de repertori?
Això sempre ha passat. Les cançons que cantam avui varen partir d’una glosa. També és ver que a la meva joventut és un temps que no hi va haver massa coses. Fins als anys seixanta, per mor de la guerra, la gent va anar molt enrere i no tenien temps per a festes, havien de fer feina.
Però Sant Antoni es feia.
Sí, i a les possessions que tenien capella, hi feien Beneïdes. Son Sureda, el Rafal Pudent… i així la gent no havia de venir al poble, perquè de vegades no hi havia sabates per a tots per fer el camí.
