skip to Main Content
Frontons, De Triquets Per Jugar A Pilota A Sales De Ball

Frontons, de triquets per jugar a pilota a sales de ball

“Aquest mes fa vint-i-nou anys que vaig obrir la ferreria. Aprofitaré el moment per contar-vos una curiositat d’aquest local. Si us fixau en les rajoles, formaven part d’una pista de ball, possiblement la primera que hi hagué a Manacor. Devia fer uns 250 metres quadrats, dels quals jo en trepig devers 100 i tenia forma oval. Pot ser encara hi ha persones en vida que hi passaren un bon moment. Ubicada al barri de la Moladora es deia “el Frontón” degut a que també just devora hi havia un espai dedicat a la pràctica d’aquest esport. Si qualcú te fotos o pot donar-me més infirmació estaria bén agraït. Ja ho veis, m’agrada molt ballar i duc quasi trenta anys damunt una pista de ball”. Qui escriu al seu compte de Facebook és Antoni Gomila, ferrer manacorí que té el taller al carrer de Murillo, molt a prop de la plaça de Sant Jaume.

Efectivament, el terra de la ferreria conserva encara les rajoles, amb una sanefa voltant voltant, que permet intuir el dibuix oval que devia tenir la pista de ball.

A Manacor hi hagué dos frontons, aquest de la Moladora i un altre a la barriada de la Torre. Hem volgut estirar el fil, i si no ens haguéssim aturat, encara debanaríem.

L’investigador Antoni Tugores ens explica que ell, per edat, no hi va veure mai cap actuació, tot i que quan era petit encara estaven oberts. “Al frontó de la plaça de Sant Jaume hi dugueren el club ciclista, concretament que se’n va encarregar va ser Jaume Flaquer”. Aquest frontó era al carrer de via Alemanya, que fa cap de cantó amb el carrer de Murillo, on Antoni Gomila té la ferreria. Gomila diu: “Mon pare em conta que l’única casa que hi havia era la del cap de cantó, i tota la resta era la instal·lació del frontó”.

La informació que Tugores té la va obtenir de les converses mantengudes amb Cristòfol Pastor, Pífol, que era un habitual dels frontons, uns espais que, després de mancabar l’activitat de la pilota, acabaren convertits en pista de ball. Tugores explica també que el Club Ciclista Manacor també organitzava el primer certamen de bellesa, anomenat Miss Pedal, i que tenia lloc a la plaça de la Mora. El club, diu Tugores, “tenia connotació republicana, de fet Tomeu Ferrer deia sempre que els corredors de bicicletes tots eren republicans”. Reprenent les seves converses amb Pífol, Tugores explica que el millor jugador de pilota de Manacor era un que “tenia tot el braç cremat per les espires que li ferien la pell o per bocinets de pedra”. No era jugant a pilota, que es feia aquestes cremades, sinó a la fàbrica de moles on feia feina. Tugores recalca que “tots moriren de silicosi”, que és el nom de la malaltia que Manacor es conegué com “el mal de les moles”.

El frontó de la Torre es va inaugurar el 22 de setembre de 1935, i va comptar amb els millors jugadors de l’illa. Ho amenitzaren amb música de Manacor Jazz, dirigit per Bartomeu Gayà, represaliat durant la guerra civil, tot i que va salvar la vida.

Mateu Flaquer és fill de Jaume Flaquer, campió de Balears de ciclisme diverseses vegades. Hem parlat amb ell, tot i que no recorda gran cosa del pas de son pare pel frontó de la Moladora.

Qui sí que ho recorda bé és Joan Garau, conegut per molta de gent com en Joan del Frontó. “Era al carrer del Pilar, on ara hi ha una fàbrica de mobles, a la mateixa illeta on hi ha el garatge d’Aumasa”. Garau explica que el frontó “era una paret molt alta, i a baix hi havia una retxa de ferro que marcava que les pilotes més baixes no servien”. En terra, a la pista, hi havia unes retxes amb uns números “i es jugava amb una pala, que devia ser feta d’una fusta especial, no sé si era faig”. El frontó de la Torre tenia dues parets laterals (i no una com tenen molts de triquets), i unes petites graderies al fons de la pista. La pilota, també era especial, i es fabricava d’una manera artesanal. “A dedins tenia una bolla de tres o quatre centímetres, feta d’elàstic, que es deia ‘de banya de bou’. Això tot sol, si ho feies botar per ventura arribava trenta o quaranta metres amunt. Després ho enrevoltillaven de fil ben enrevoltillat i ho embolicaven amb dues peces de pell cosida en forma de vuit. Pegava molt fort, aquella pilota, si et pegava pel coll et feia sortir un cop blau grandiós”.

Es recorda bé, Joan Garau, de qui eren els millors jugadors d’aquell temps: “N’hi havia un que li deien Sebastià Barberet, perquè tenien una barberia al carrer de n’Amador, devora el celler de ca’n Melis. A un altre li deien Andreu Beia, i un altre Andreu Carreter. N’hi havia un altre de molt bo, que li deien Massanet, però quan se’n va anar a fer el servici es va morir, vivia a prop de l’església de Sant Josepet”.

Tots eren manacorins, els jugadors. Joan Garau era el responsable, encara gairebé infant, “de carregar les dutxes perquè els jugadors es poguessin dutxar. No hi havia aigua corrent”.

Garau, però, no era el fill de la casa. Nat el 1935, era el petit de tres fills. “Una germana de mon pare era casada amb Guillem Jaume, l’amo del frontó. No tenien al·lots, i demanaren a mon pare si jo podria anar a viure amb ells, i que em donarien escola i tot el que hagués de menester. I així ho varen fer”.

Un altre personatge, ja més granat, que hi anava a jugar era “don Toni Calafell, era tan senyor que tenia un xofer i tot. Era un home que va ser bastant famós. Solia anar a l’hotel Perelló i comanava un arròs que el varen batiar com ‘arròs Calafell’, d’especial que era. Era un arròs cec, no hi havia ossos ni espines ni res”.

No hi havia joc, al frontó de la Torre. “Si un cas es jugaven el berenar, perquè la gent en aquell temps no tenia res per jugar. Pensa que molta de gent anava a les eres a espigolar quan havien batut, o als sementers d’ametlers a pellucar qualque ametla que havien deixat”

L’activitat esportiva, però, aviat es va acabar. “Quan jo tenia devers deu anys, el frontó es va llevar i hi varen fer com una sala de ball, hi tocava una orquestra que es deia Mariland. Record que hi tocava l’amo en Vadell, amb el piano, i un altre amb el violí, que era en Poncet, i en Vidal amb la trompeta”. Garau recorda que “també hi cantava Guillem d’Efak”, i la presència de Cristòfol Pastor, Pífol, “que quan tenia quaranta anys deia que en tenia deu, perquè havia nascut un 29 de febrer”… Justament per canviar la fesomia del local, es va tomar la paret altíssima del frontó, “el fuster Garba del carrer de n’Olesa ens va fer la primera porta giratòria de Manacor, i unes tauletes redones de fusta de cirerer que eren precioses”.

Tot això, però, es va estroncar amb la mort prematura, l’any 1952, de Guillem Jaume, l’amo del frontó. “I allò no va anar bé, perquè l’ànima era el meu padrí jove”. Joan Garau va deixar el local, el bar i la casa on havia passat la seva infantesa, però tanmateix, seria sempre, com ho és encara “en Joan del Frontó”.

Back To Top
×Close search
Search