Poques hores després de la mort sobtada del seu pare, la jove i inexperta Lucy Entwhistle va conèixer el seu futur marit, Everard Wemyss, un home de 45 anys que poques setmanes abans havia perdut la seva dona, Vera. Va ser una trobada casual que va marcar el futur d’una Lucy sola i desorientada que encara no havia pogut reaccionar a la seva pèrdua. Wemyss li va donar just allò que havia de menester, la sensació de ser compresa, d’estar amb algú que passava exactament per allò mateix. Wemyss es va fer imprescindible no tan sols com a suport emocional de Lucy sinó com a organitzador de les qüestions pràctiques que segueixen una mort, més si és sobtada i més encara si l’única persona propera al difunt que hi ha present està en shock, és a un lloc nou (acabaven d’instal·lar-se a una casa de lloguer a un lloc de vacances), sense parents ni amics a prop. Des del primer moment l’objectiu d’Everard és controlar Lucy, l’única parenta de la qual és una germana del pare, Dot Entwhistle, una dona fadrina, oberta, bona persona i intel·ligent, que acudeix immediatament al costat de la neboda i que, veient la seguretat amb què Everard pren decisions i esdevé una presència constant, pensa que és un amic del seu germà i, al principi n’agraeix el suport. Però Everard resulta ser un manipulador narcisista que aconsegueix que Lucy se n’enamori i es lliuri completament a la seva voluntat. La tia ho va descobrint al mateix temps que el lector, però l’amor per la neboda la fa transigir per evitar una ruptura. Pel que fa a Vera, que va morir en caure d’una finestra i no queda clar si va ser un accident o un suïcidi, es converteix en una presència constant a la vida de casada de Lucy. Al principi Lucy se sent aclaparada per haver de viure exactament com vivia ella, entre els seus mobles i dormint al seu mateix llit, però després la sent com una companyia, una espècie de guia que abans de morir va deixar senyals dels perills de l’home amb el qual s’havia casat. Això i els comentaris d’ell quan en parla donen una idea molt clara del que degueren ser els seus anys de casada, però també com un indicador d’allò que esperava a Lucy si no aconseguia desfer-se emocionalment d’Everard i fer-se’n tan enfora com pogués.
Sembla que l’autora es va inspirar en el seu segon marit, Francis Russell (germà del filòsof Bertrand Russell), per crear el caràcter de Weymss, amb algunes pinzellades del primer, el noble prussià Von Arnim i, per això, es considera parcialment autobiogràfic o, més que autobiogràfic, es pot dir que la seva biografia la fa conèixer molt bé aquestes situacions i també els senyals de perill en el comportament del protagonista masculí, que va deixant banderetes vermelles de cada vegada més evidents. D’altra banda, se la reconeix com a inspiració per a la Rebecca de Dafne de Maurier, una novel·la gòtica a la qual hi ha també una jove tímida, insegura i sense experiència casada amb un home molt major i la presència pesant d’una primera esposa morta en circumstàncies estranyes, molt més recordada per la magnífica pel·lícula de Hitchcock que per la novel·la (i jo diria que amb tota la raó). No obstant això, les dues novel·les no poden ser més diferents. Tot i que Vera es va publicar per primera vegada el 1921 i Rebecca al 1938, la primera és una novel·la molt més moderna tant en l’estil com en el fons, amb trets humorístics quan parodia la novel·la gòtica sentimental, divertida i terrible alhora, mentre que la segona no passa de ser un llibre que sembla inspirat en la novel·la romàntica del XIX, amb una visió patriarcal i antiquada de l’amor.
L’autora, Elizabeth Von Arnim, va néixer a Sydney el 1866 com Mary Annette Beauchamp, filla d’un ric comerciant de transport marítim anglès i d’una australiana d’origen britànic. Ben aviat, quan Mary Annette tenia 3 anys, la família es va traslladar a Londres, on els pares pensaven que hi hauria més oportunitats d’educació per als fills, amb llargues estades a diferents llocs d’Europa. Mai va tornar a Austràlia i va morir al 1941 als Estats Units. Era cosina d’una altra interessant autora, Katherine Mansfield (Nova Zelanda 1888), amb la qual va mantenir una relació constant tot i els 22 anys de diferència.
Von Arnim ser una autora d’èxit en vida, però més tard la seva obra va ser considerada menor i la seva literatura rural i “femenina”. No obstant això, més endavant se li ha anat fent justícia. Von Arnim es considera una autora modernista, dins el corrent de Joyce, Wolf o Eliot. A l’obra de von Arnim hi trobam el feminisme de primera onada, el nacionalisme i l’afirmació de la feminitat.
L’editorial Viena (Col·lecció Club Victòria) va publicar Vera en català el 2023, en traducció de Dolors Udina.
