Caterina Valriu (Inca, 1960) és doctora en filologia catalana i professora a la UIB. És la guanyadora del darrer Premi Ciutat de Manacor d'assaig per Les llegendes de l'arxiduc, que, a més, ha vist la llum aquests dies ja en forma de llibre.
Per què aquest títol? Són llegendes, majoritàriament allò que va recopilar l’arxiduc Lluís Salvador?
El 1894 l’arxiduc va concebre la idea de comanar una recerca sobre narracions populars mallorquines. Ell trobava que als mallorquins ens agradava molt contar rondalles i passar vetlades contant històries. Pensava que això era una herència dels àrabs. L’arxiduc era un mecenes, un promotor, un coordinador, un editor en el sentit anglosaxó. És per això que va comanar aquesta feina a Antoni Maria Penya, primogènit de Pere d’Alcàntara Penya. Volia que fossin bàsicament les mallorquines. Això és una errada de base molt grossa, perquè les narracions folklòriques són compartides per un territori molt ample, que va de l’índia fins als països nòrdics. I de fet el mateix Penya deia que “no sé si són mallorquines o un poc forasteres”. El cas és que va anar recopilant el que li pareixia més mallorquí: llegendes i succeïts. És allà on surten més topònims, històries més vinculades al territori, i que fan referència sobretot a les ràtzies dels pirates o a la substitució cultural que va suposar la conquesta catalana. Es va arribar a cansar i trobava materials que no tenien aquestes característiques, i va fer una arreplega més arreu. Així, Penya va lliurar 114 narracions redactades, i d’aquí sortiren les 54 narracions que configuraren el volum conegut de Rondalles de Mallorca, de les quals més de la meitat són llegendes. He aconseguit retornar a aquell corpus inicial, i hi he pogut afegir narracions que no arribaren a les mans de l’arxiduc, i ho he classificat tot en llegendes, succeïts i tradicions explicatives. Hi ha hagut gent que s’ha pensat que el llibre recollia llegendes sobre l’arxiduc, però no és això. De fet, aquesta feina sí que ja s’havia fet anteriorment.
Has pogut fer feina amb el material original?
Sí, he fet feina directament amb els manuscrits originals, dipositats a l’arxiu del Consell Insular de Mallorca. També hi ha un epistolari entre ells dos, molt interessant, a l’arxiu de la família Penya i també a l’arxiu de l’Ajuntament de Palma, a més d’una petita part de cartes a l’arxiu de Sant Felip Neri.
Com estructures el llibre?
Hi ha una introducció general on parl de les característiques generals i dibuix aquests tres gèneres que esmentava abans, a banda també de parlar dels personatges, els espais i l’estil literari. Així i tot, cal tenir present que és un llibre divulgatiu, que pretén facilitar una aproximació a les rondalles de l’arxiduc. Després hi ha les 75 narracions que en formen part, i cada una va acompanyada d’un comentari des del punt de vista folklòric i també sobre alguns aspectes lingüístics i comparatius amb altres rondalles.
Les Rondalles foren publicades en normativa prefabriana, com es transcriuen en el llibre?
Hem aplicat uns criteris de transcripció que bàsicament són els mateixos que han utilitzat Guiscafrè i Grimalt per a l’aplic de n’Alcover. Si no fos així, la lectura es convertiria en una cosa molt aspra per al lector d’avui. Es tracta d’aconseguir que siguin uns textos mengívols i que la gent passi gust de llegir-los.
Has pogut partir d’altres estudis previs? Quins destacaries?
Jo he fet feina amb tot el material global, aquestes 169 històries. L’arxiduc estava poc estudiat. Hi ha algun article de Carme Oriol, però poca cosa més. L’arxiduc està molt estudiat com a personatge, però aquesta petita recopilació de narracions no havia estat gaire comentada.
Noble, viatger, apassionat de les llengües i les cultures europees… Podem dir que l’arxiduc Lluís Salvador és un cas paradigmàtic de personatge romàntic?
Totalment. Ell creia que el tresor popular residia en l’ànima del poble, en la preservació de la identitat nostrada, amb aquell pensament que calia recopila tot aquest tresor, pel temor que la industrialització se n’ho dugués per davant.
Quin mètode va seguir Penya per fer la recopilació?
Va ser una recopilació molt poc científica, però així i tot ho va ser més que la de n’Alcover, i més ordenada. No perdem de vista que va ser un encàrrec pagat. Ell va començar el juliol de 1894 i a final d’octubre ja tenia el material recollit i redactat. El llibre va arribar a Mallorca a principi del 1896 i se’n feren dos volums, un en mallorquí i exactament el mateix llibre en alemany, amb aquestes 54 històries. Pel que he pogut trobar va fer devers set eixides per Mallorca i recollia les històries en una plagueta que devia dur dins la butxaca. Va començar per Andratx i cap a la serra nord. El mes d’agost era a Pollença i Formentor. Va acabar a Llucmajor, a ca na Maria Antònia Salvà. D’Artà també hi ha bastanta cosa. Les llegendes i els succeïts les troba sobretot a les dues serres, i també a la part de Migjorn. Destriam la llegenda del succeït si té un element sobrenatural, màgic, o no possible. Allò que diuen els estudiosos com a “elements no demostrables empíricament”: transformacions en anaimals, un carboner que vola dins una alfàbia…
I els succeïts?
Hi ha qualque coseta del temps del rei en Jaume, lluites entre mallorquins i moros o pirates, esclaus cristians que han pogut tornar d’Alger… En canvi, les tradicions explicatives són aquelles que tenen un component onomàstic, que ens expliquen per què tal lloc es diu de tal manera. El puig de Randa, el puig de ses Bruixes…
Parlaves abans de la tradició euroasiàtica de les llegendes i rondalles. Hi devia haver coincidència entre les rondalles que arreplegà l’arxiduc i les que arreplegà Antoni Maria Alcover.
N’hi ha. Recollien al mateix territori i a la mateixa època, però cadascú ho conta de manera diferent. El puig de ses Bruixes, el negret de sa Coma, la Cuca de sa Mola, la dona d’aigua de l’amo en Biel Perxanc de Pollença, l’encamentament de na Fàtima de Puigpunyent…
El recull el fa Antoni Maria Penya, però per l’interès de l’arxiduc Lluís Salvador. Quina competència tenia, l’arxiduc, en català, l’entenia, hi parlava?
Les cartes que ens han arribat eren en castellà. En canvi, al mateix moment l’arxiduc també s’escrivia amb mossèn Alcover i ho feien tots dos en català. A més, les converses que tenien eren en català, parlaven en mallorquí entre ells. L’arxiduc va ser qui va passar una primera llista de llegendes, i ja estava escrita en català. Sí que és ver que tant en català com en castellà es veu que tenia una sintaxi una mica descurada, segurament un poc bàsica.
