skip to Main Content

“I després fot-te un tret al cap”

Un professor de literatura mata a cops de raqueta a un dels seus alumnes. La seva dona, trasbalsada, necessita entendre què va empènyer l’home a cometre un acte tan brutal i és per això que visita l’Enric Massagué, l’autor d’una novel·la que casualment té com a protagonista un professor que rebenta el cap a un dels seus alumnes a cops de raqueta. Aquest és el punt de partida de Mata el teu alumne, la darrera proposta d’una Sala Flyhard que enceta la temporada amb força i que dissabte passat vam poder veure a la Fira de Teatre de Manacor.

Mata el teu alumne és un thriller fosc amb tocs irracionals i divertits, que relaxen en els moments adequats un clímax d’angoixa sempre en augment. Es tracta d’una història complexa que com una espiral, estira l’espectador fins a l’epicentre de tot: la violència i el sentiment de culpa. Aquests dos eixos mouen a tots els personatges de l’obra i donen sentit a un text original i treballat que el director i autor, Carles Mallol, ha sabut traslladar als escenaris amb gran encert. A través d’un ritme frenètic, amb tocs cinematogràfics, encadenaments i flashbacks es deslliga una trama que manté l’espectador atent en tot moment. Els canvis argumentals que en cert moment podrien confondre l’espectador es defineixen a través del tempo, la il·luminació, el moviment i la música. Tot lliga amb una escenografia que, tot i aquests canvis, és l’única que no pateix cap variació al llarg de tota l’obra. Cal mencionar també que s’ha sabut adaptar l’espai amb èxit a la sala gran del teatre, venint de la diminuta Sala Flyhard. Però és sobretot l’excel·lent treball d’interpretació dels actors el que dóna sentit a l’obra. Pepo Blasco interpreta el professor i l’escriptor i el jove Quim Àvila, els dos fills de famílies molt diferents però que al llarg de l’obra es tornen cada vegada més properes. El desdoblament d’aquests dos actors és impecable i sorprenent però tampoc és queda enrere Maria Pau Pigem, que sap com mantenir la tensió i trepitja l’escenari amb molta més força que a la televisió.

Tots tres actors plasmen acuradament l’evolució d’aquest sentiment de culpabilitat, que apareix amb violència en tots i cadascun d’ells. I sabem que passa després, tot i que no ens ho diguin. Queda ben clar que vivim en un món que necessita trobar culpables. Tots necessitem recolzar els nostres encerts i errors en quelcom que els doni sentit. I sobretot necessitem donar sentit i trobar respostes, fins i tot a allò que potser no en té cap.

 

Back To Top
Search