L’escriptor i poeta Bernat Nadal parla de la influència de Vidal Alcover en tota una generació de creadors locals. També repassa els records que guarda de les seves trobades i de les tertúlies literàries que compartiren amb altres escriptors de la seva generació.
“Ja de jove, en Jaume Vidal recomanava llibres als amics i quedaven a Sa Granja, que era un cafè a la plaça del Palau, per discutir lectures”, explica Bernat Nadal. “Quan en Miquel Àngel Riera tenia devers 13 anys, anava a l’institut amb en Guillem d’Efak i en Rafel Nadal, el padrí del tenista. Un dia en Guillem va comparèixer amb un poemari de Rimbaud en francès. Era un llibre prohibit pel franquisme. Ells eren molt joves i el catolicisme ho impregnava tot. Però en aquell ambient asfixiant, en Jaume Vidal deixava i compartia llibres amb aquesta colla de jovenets”, destaca Nadal. “Ell era dos o tres anys més gran i per part de mare era nebot del poeta Joan Alcover. Tenia la formació de l’Escola Mallorquina, però ell era molt més modern. Anava contra corrent”, afegeix.
Les tertúlies que recorda Bernat Nadal, potser les va retratar el mateix Jaume Vidal en aquest fragment de l’obra Tertúlia a Ciutat. «Rigueren. Coneixien la tertúlia de cor. Una tertúlia amable i feliç, que, no obstant, havia nascut del trastorn de la guerra, quan, a la ciutat placèvola, calgué refugiar la literatura -i moltes coses més- en el racó més ocult de les intimitats. En Rafel, llicenciat en Història i vagament investigador, va esser un dels primers admesos, encara que no es dedicàs a la creació literària. En Martí havia fet allà la seva primera sortida a la palestra pública amb una lectura de poemes d’un èxit local».
Contra corrent
A Manacor “en Joan Bibiloni i en Gabriel Fuster eren els capitosts de la cultura local. Varen intentar controlar tota aquesta onada de joves. Volien atraure’ls cap al conservadorisme i el catolicisme. Varen compartir moltes tertúlies, però els joves els varen voltar cama i varen tirar cap a una altra banda “explica Bernat Nadal. “Parlam d’una gent molt jove que va descobrir que hi havia una altra literatura més enllà de la de l’Escola Mallorquina. És la literatura que envia a fer pestes, que critica, que es fixa en allò que no és bell i que ho denuncia”, destaca Nadal.
Els nins de la guerra
“Ells eren nins de la guerra, s’havien format en la rigidesa del franquisme i va ser com un miracle que a través de la literatura i de la cultura posassin les bases pel canvi cap a la llibertat. Va ser Jaume Vidal Alcover qui va incidir en aquest canvi. Els instigava a llegir i a discutir de llibres sense cap límit. Crec que és per això que la literatura d’aquesta generació té una màgia especial. No hi ha res que estimuli més la lectura que discutir i pensar allò que has llegit”, destaca Bernat Nadal.
Això va fer que “en Guillem d’Efak o en Miquel Àngel Riera començassin a escriure. I per contagi, perquè no hi tenien una relació tan directa, també va influir en noms com Antoni Mus, Jaume Santandreu, Rafel Ferrer Massanet o Llorenç Femenies. I si miram més enllà de Manacor, hem de parlar de Josep Maria Llompart, Baltasar Porcel, Llorenç Moyà o Blai Bonet”, concreta Bernat Nadal.
La vida aquí i allà
«Son pare era notari, va exercir molts d’anys a Manacor i va ser un dels fundadors del Club Esportiu Manacor. És per això que Jaume Vidal va néixer i créixer aquí. A més de notari, son pare era femeller, caçador, sortidor. De jove en Jaume tenia una relació difícil amb son pare. A més, el fill li va sortir homosexual, perquè en Jaume Vidal era gai. Son pare no ho va poder admetre mai i sempre varen estar distanciats», recorda Bernat Nadal.
Però “en Miquel Àngel Riera que el millor llibre de poesia catalana de tots els temps és El fill pròdig. És un llibre de retrobament amb son pare”, apunta Nadal. “L’escriu quan mor el pare i ell explicava que va ser en aquell moment que se n’adonà que era ell que havia d’haver acceptat son pare. Que havia d’haver comprès que maldament fos puter i ultracatòlic, aquell home era ell el fill d’un altre temps. Se’n va adonar que qui havia d’haver comprès el pare era ell i això fa que parli des de l’ànima i que creï uns versos amb un pes extraordinari”, remarca Bernat Nadal.
“Va fer el batxillerat a Manacor i va tenir una gran influència però se’n va anar a fora a fer els estudis universitaris. Va viure casi sempre a Barcelona, fins que quan va ser més major va fer classe a la delegació de Tarragona de la Universitat Central. I allà també va fer escola fins al punt que encara ara a Tarragona es convoca el premi de traducció Jaume Vidal Alcover”, destaca Nadal.
La relació amb Maria Aurèlia Capmany
“A Barcelona vivia amb na Maria Aurèlia Capmany. Ell es declarava gai davant els amics. I d’ella deien que era bisexual, però a mi no me’n va parlar mai i no ho sé. Els vaig visitar i vaig parlar amb ells moltes vegades. Explicaven que es varen aplegar perquè eren dos que escrivien. Vivien a la mateixa casa però cadascú tenia el seu estudi i el seu espai. Era una unió de convivència i de respecte. S’entenien molt i compartien vida”, explica Bernat Nadal, que els va visitar diverses vegades a Barcelona.
En les seves memòries, quan arriba el 1968, Maria Aurèlia Capmany escriu: “Sóc a primera fila del maig florit. Tinc el premi Sant Jordi i em parteixo la vida amb en Jaume Vidal”. Vidal Alcover era més jove que ella i ja tenia una sòlida trajectòria, sobretot com a poeta. La nova parella no només corrobora aquella reflexió sobre l’enamorament intel·lectual. És, també, origen de moltes complicitats i treballs en comú. Junts fan espectacles de cabaret, escriuen cançons per a la Trinca, participen en projectes teatrals…
“Record que l’any 1970 o 1971 varen assistir tots dos a la cerimònia dels Premis Ciutat de Manacor. En aquell temps els premis tenien molta més transcendència que ara i es feia un sopar de gala. Record que tothom va quedar astorat quan na Maria Aurèlia es va treure un puro d’un pam i mig i se’l va encendre allà davant. La gent no deia res però era una imatge que no era gens habitual en aquell temps!, explica Nadal, que va viure en primera persona aquell fet.
Les polèmiques
“Quan el vaig conèixer, jo devia tenir 17 anys. Era molt xerrador. Literàriament és la persona més sàvia que he conegut mai. Ho sabia tot, des de literatura medieval fins a la dels escriptors de la seva època. Tenia arguments per fer callar en Francesc de Borja Moll. Era un polemista de vocació. Li agradava provocar i discutir. Record un article que va fer al diari Avui en què criticava fort en Josep Maria Castellet, que era el cap d’Edicions Proa i Edicions 62. Li deia literalment «beneitet» i l’acusava de fer un article contra el marxisme plagiant un pròleg d’Enrique Tierno Galván. Dir això a un monstre de la literatura va comportar que no editàs mai més a aquestes editorials. També va criticar en Baltasar Porcel, no tenia pèls a la llengua. A una conferència que va venir a fer a Manacor va dir que hi havia massa calma al poble. Defensava que s’ha de discutir, que les idees s’han de confrontar. Deia que la gent no s’ha de pegar, però que s’han de barallar”, explica Bernat Nadal.
“Tocar mare” a Manacor
“En Jaume i na Maria Aurèlia feien visites sovint”, recorda Nadal. “En Jaume se sentia mallorquí i manacorí també. Tenia una casa al Mal Pas, a Alcúdia, però sempre tocava mare a Manacor. Venia a veure en Miquel Àngel Riera, també tenia un amic que era en Joan Puerto, que feia feina a cal notari del Palau i havia llegit molt. En una visita que li vaig fer a Alcúdia, el vaig trobar que escrivia directament a màquina. No havia de corregir pràcticament res. Només necessitava una botella de whisky perquè bevia més que en Guillem d’Efak. En sabia tant, que va fer la seva obra massa aviat. Potser per això no ha tengut la transcendència que hagués pogut tenir”, lamenta Bernat Nadal. “Malgrat tot, en Jaume Vidal va ser un motor, un revulsiu literari. Sense ell, potser no existirien els bons escriptors manacorins”, conclou Nadal.
