Skip to content

El vaixell parteix, polissó… En memòria d’Eugeni Canyelles

Vaig conèixer a Eugeni Canyelles a unes noces a son Carrió. Crec que vaig tocar l’Oferta a la missa, i no sé si Eugeni m’acompanyava… però sí que record que després vam parlar i riure molt a la festa que va seguir.
Anys després, ens vam trobar als cursets de flauta de bec que Romà Escalas impartia a Palma. Organitzats per Francesc Crespí, aquestes trobades d’un cap de setmana al mes van durar més de vint anys. I aprofit per subratllar el mestratge de Romà Escalas a Mallorca, mallorquí de Santanyí per part de pare; compromès amb molts projectes musicals que han obert camins.
D’aquests cursets en sortiria un grup d’assaig permanent, Polissonia (Eugeni Canyelles, Francesc Cubells, Bàrbara Duran, Francesc Huguet, Lluc Mas i Francesca Suau), una necessitat en la qual Escalas sempre insistia. Des del 1997 aproximadament ens trobàvem cada dilluns a Palma, a la llar d’un dels components del grup. I si no record malament, fou Eugeni Canyelles qui va proposar el nom, Polissonia, sobre el qual hem rigut molt. Hem estat presentats a diferents concerts com a Possidònia, Pollifònia i Polinèssia; i tot plegat sempre va ser objecte de diversió.
Els dilluns d’assaig a Palma foren, durant molts anys, un espai d’intercanvi, de propostes i de plaer compartit per la interpretació del repertori de música antiga. És difícil oblidar el terrat del convent de les Tereses, vora la Rambla. Sempre vaig tocar de cara al convent, i en els capvespres d’hivern, quan la llum del dia s’apagava i tocàvem Cristóbal de Morales o Pau Villalonga, sovint sentia una dislocació d’espai/temps. Més d’una vegada em semblava ser a un terrat de Roma, vora Santa Maria la Major, o bé el miratge sonor em conduïa a una placeta de Venècia, on un grup de músics estrafolaris s’entestava a assajar amb un consort de flautes de bec. I no és una imatge poètica, ho puc assegurar, és una sensació única que em va acompanyar, estranyament, molts d’aquells dilluns capvespre.
Eugeni Canyelles serà recordat, sobretot, per la seva presència en el món de la música tradicional, tocant amb els grups Sis Som i Tramudança, que d’aquí a pocs dies rebrà el reconeixement de l’Escola Municipal de Mallorquí. Canyelles ja havia declinat la seva participació, perquè com ell explicava, alguna cosa es va trencar amb aquest món quan va morir Francesca Adrover Tirado. Record un dilluns, quan vaig arribar a l’assaig, i em va dir que Francesca ens havia deixat. I fou l’única vegada que el vaig veure plorar, amb llàgrimes gruixudes de nin petit.
Ell s’encarregava de les partitures del grup Polissonia. Llicenciat en Història de l’Art, va estudiar Musicologia a la Universitat de La Rioja. Fou aquí on desenvolupà les habilitats de “magister supremus” del programa Finale d’edició de partitures, i ens va salvar de nombroses desgràcies. Són moltes les telefonades: “Eugeni, ajuda’m per favor que no sé com dimonis va això!”. Encara sent la seva resposta: “Obri l’ordinador i calla una estona, perquè si no no en sortirem…”. D’ell conservam nombroses transcripcions de música medieval i renaixentista, que va elaborar i arranjar pacientment per tal de ser tocades per Polissonia.
Irreverent, únic, sorneguer i sarcàstic, queda fora de tota classificació. En tot cas, cal situar-lo en un conjunt de persones que han treballat extraordinàriament per la cultura de les Illes d’una manera poc visible, sovint silenciosa i des de posicionaments multidisciplinaris. No és fàcil seguir el seu rastre, que abraça des de la col·laboració en el volum de la Història de la Música Catalana/Valenciana/Mallorquina a l’autoria dels quaderns de música tradicional per a estudiants de secundària, a més de la seva participació en els grups de música tradicional i Polissonia; el seu mestratge com a professor de Secundària i escoles de música com Calvià o Vilafranca, a més de ser un dels fundadors de l’Institut de Musicologia Pau Villalonga.
Ara ens queda el llaüt fabricat per Anthony Hopkins que ell tocava, les seves flautes i sobretot les discussions durant els assajos. Ens queda la seva ironia sempre present, la seva generositat i paciència extraordinària, sovint dissimulada per una paraula apassionada.
I ha partit, com a bon polissó que era, en el vaixell d’iràs i no tornaràs. I el terrat del convent de les Tereses no veurà mai més com espantava, aposta per descol·locar-nos, els coloms innocents que s’apropaven al nostre assaig.
Back To Top
Search