Joan Tomàs Martínez i Lucia Pietrelli presenten les seves respectives novel·les a Món de Llibres el pròxim 22 de març a les 19h Has cultivat nombrosos gèneres. T’havies plantejat mai…
“Jerusalem està dirigida molt al detall i està molt ben armada”
Marc Rodríguez (Barcelona, 1975) és llicenciat en Art Dramàtic i actor professional. A més de la seva feina més mediàtica al programa Polònia de TV3, forma part de l’elenc d’actors de Jerusalem, la nova producció del Grup Focus protagonitzada per Pere Arquillué i dirigida per Julio Manrique que es va estrenar al Festival Grec d’enguany i es podrà veure aquest cap de setmana a l’Auditori de Manacor. Parlam amb ell sobre l’espectacle.
Fotos: David Ruano
De què va Jerusalem?
Parla d’un tipus, el Johnny Byron “El Gall”, que viu en una esplanada d’un bosc d’Anglaterra, en un petit poble rural en una caravana. Hi ha una trama que passa tota en un dia i hi ha el problema de què el volen desnonar per poder construir al solar que ocupa. Ell és un personatge irreverent, que provoca molèsties a la gent del seu voltant. És camell, es fa amb els joves de la ciutat i és com una mena de Messies… Un punt important és també que en Byron sempre repta a no creure les històries que ell explica i hi ha un toc màgic en ell i a vegades sembla que és una persona omnipotent. És una obra complicada d’explicar. Jo diria que el tema interessant de l’obra, més que el què passa és com passen les coses i el que es veu.
He sentit a dir que la història té un cert toc ridícul. És així?
Sí, és com el reflex d’un món rural, de la societat d’aquell moment, del seu desencant amb la situació política i de les poques possibilitats que té la gent. Diguéssim que mostra el moment en què la gent s’adona que les coses no són d’aquella manera que havien imaginat.
Però també té un punt de celebració, de festa, no?
Sí. És una celebració en els boscos d’Anglaterra que s’inspira una mica en les raves. De fet, l’obra passa durant el dia de Sant Jordi, que és el patró d’Anglaterra i es transmet una mica aquesta idea de festivitat en comunitat.
Tracta temes actuals, al cap i a la fi?
Sí però és una cosa tan social… És més una història que descriu un moment, a través d’una figura que suscità debat i incomoditat, que no entra dins els paràmetres del que la gent consideraria que és correcte o normatiu però també, a l’hora de la veritat és una persona que acompanya molt i que es fa estimar.
El director Julio Manrique el descriu com un conte punk. Què voleu dir amb això?
Sí. Hi ha com una mena d’analogia amb la història de Jesucrist, amb petits referents de la seva història. Hi ha detalls sobre la taula que estan cercats. Per exemple el tema dels deixebles que té sempre al voltant, com cuida el personatge principal a la gent, també apareix la traïció, l’ omnipresència que et comentava abans, que sembla que en Byron sempre ho escolti tot i ho sàpiga tot… Però tot plegat amb un toc molt més punk, més brut que es transmet de diferents maneres.
I el teu personatge, com és, quin paper juga?
És un tipus que es diu Ginger. A l’obra hi ha el Byron, que és un personatge d’una cinquantena d’anys i després hi ha un grup de joves, entre els 17 i els 20 anys. El meu personatge està al mig dels dos grups generacionals. És una persona que s’ha quedat una mica encallada, que li agrada molt la festa i que tampoc té moltes llums. Un dels punts principals del Ginger és que sent molta admiració per en Byron, el respecta i és com una mena de deixeble seu, sempre està al seu costat. Mentre pels altres joves la figura d’en Byron és una mica patètica i passada de moda pel meu personatge, és un referent.
Pere Arquillué interpreta aquest personatge principal i té un pes molt important en l’obra.
Sí. Crec que és un personatge que per exigència i volum de feina, duedeu ser un dels més importants que ha fet en Pere. És un personatge total i fantàstic, molt divertit però molt exigent. La veritat és que la seva interpretació és magnífica.
Com és fer feina amb ell?
És molt bon company i molt bona persona. Ja havíem coincidit feia anys a altres obres i és una passada. Ara a Jerusalem tot gira al seu voltant però ell té la capacitat suficient per poder lidiar amb aquest tipus de papers i ell és ideal.
I amb Manrique, tampoc és la primera vegada que hi treballes…
No, hem fet un munt de feina plegats! Sobretot vam coincidir en els seus inicis com a director i a partir d’aquí moltes vegades. Jo només tinc agraïment cap a ell perquè gran part de la meva trajectòria l’he viscuda amb ell, he après molt amb ell, m’ha donat papers de responsabilitat que m’han fet créixer…
És una obra llarga, una mica més de tres hores. Què fa que la gent aguanti i surti contenta?
Sí és llarga però crec que hi ha obres que duren una hora i poc i es fan molt més llargues que aquesta perquè passen un munt de coses. Jerusalem està dirigida molt al detall i està molt ben armada. La gent hi entra ràpidament perquè, a més d’estar ben dirigida, és una obra molt ben estructurada i escrita- És una gran obra de teatre, té uns diàlegs divertidíssims, petites coses màgiques van apareixent entremig… També té uns personatges molt ben dibuixats.
Va ser una obra molt aclamada pel públic anglès. Com ha estat l’acollida aquí?
Molt bé. Vam estrenar al Grec i vam fer tres dies. Ara estem de gira per Catalunya i venim a Manacor. Després ens estarem tres mesos al teatre Romea i finalment anirem a Madrid durant cinc setmanes per fer-la al Centro Dramático Nacional.
I com han estat els assajos?
Dos mesos de molta feina de moltes hores però molt divertit. Posar l’obra dempeus és una gran tasca, dibuixar i situar els personatges… I físicament exigeix bastant perquè és una obra molt dinàmica.
Vols afegir alguna cosa?
Sí, animar a tothom que vingui a veure’ns perquè és una gran obra i el personatge del Byron no deixarà gens indiferent a ningú!