Imatge: Diario de Mallorca
Dia 24 de juny passat vaig telefonar, com cada any per Sant Joan, a mossèn Parets. No el vaig trobar i aquestes darreres setmanes ho he intentat devuit vegades. El meu mòbil registra fidelment aquests devuit intents; el darrer avui matí a les deu i vint. Una hora després, un amic m’enviava la notícia: Joan Parets havia mort a la matinada.
Parets pertany a una generació d’estudiosos de la música de les Illes que no va tenir formació inicial en aquest camp, però que ha desenvolupat una tasca rigorosa i incansable en el camp de la documentació musical. Aquesta era, diria jo, l’especialitat de Joan Parets; fins i tot esfereïa als investigadors novells perquè, a la primera visita, ja els mostrava una fitxa amb el seu nom, el seu camp de recerca i les poques publicacions que el neòfit havia aconseguit tirar endavant. Bona prova que el mossèn, en qüestions d’investigació musical, tenia tothom ben «fitxat».
Durant anys de paciència infinita —típica d’una rateta de biblioteca—, va acumular un arxiu impressionant: articles de premsa local, regional, fotografies, cartes, notes i registres biogràfics… ell, amb un somriure beatífic que no amagava una certa entremaliadura, explicava: «Has vist? Tenc molt bons amics, molt bons col·laboradors per tot arreu…», i et deixava rumiant com podia tenir una xarxa tan efectiva de corresponsals. Va contribuir, també, al desenvolupament de la premsa local, fundant la revista Es Castellet (1968).
Bona part del seu fons més personal, el referit a la Sibil·la i Goigs de Pasqua, el va cedir fa un temps a l’Arxiu de la Seu de Mallorca. L’arxiu més ample és guardat al Centre d’Investigació i Recerca Històrico-Documental que va fundar el 1984. Amb seu a sa Pobla, comparteix espai amb un altre extraordinari arxiu musical, el d’Antoni Caimari (ACA). Parets ha publicat nombrosos estudis, entre els quals volem destacar Apunts sobre el fet musical a Manacor i Breu Història Musical de les Illes Balears.
Aquesta passió per la investigació i documentació musical el va portar a crear els Simpòsium i Jornades Internacionals d’Orgues Històrics de les Balears, a més de les Trobades de Documentalistes Musicals. L’edició en paper de la darrera trobada —suspesa uns anys per la manca de fons econòmics— va ser presentada fa uns mesos, essent, aquest fet, un petit homenatge. La seva contribució al coneixement i divulgació del patrimoni musical de les Illes ha estat, sens dubte, fonamental.
Però si una qualitat definia a Parets és la seva generositat. Poques vegades es troba, en el món de la investigació, una persona disposada a ajudar-te en la teva recerca, a deixar consultar documents valuosos que comparteix; a dirigir-te cap als racons dels textos que tu oblidaves enmig de l’allau de papers. Mossèn Parets telefonava algun vespre, per dir-te que convenia que recordessis aquella dada, o que anessis a veure’l perquè t’havia de contar detalls importants.Potser aquesta generositat li venia dels seus anys de missioner a Llima; mossèn Parets va conèixer gent molt diversa, entre aquesta, alguns membres de Sendero Luminoso. No era cap ingenu ni cap il·luminat; però va conèixer de prop la realitat de la injustícia social al llarg de la seva estada al Perú. Els seus anys de vicari a Bunyola i rector a Inca, Lloseta i Campanet el feren bon coneixedor de la natura humana, i, segurament, de les ànimes dels mallorquins més pecadors.
Ara, Joan Parets descansa. Potser ha robat un lloc (document en mà) enmig dels músics que acompanyen la Mare de Déu dels Àngels, al retaule de l’ermita de Pollença.
