“Esper que les paraules de Miquel Àngel Riera puguin tornar vibrar damunt un escenari”

Guillem Galmés Riera és net de Miquel Àngel Riera. Ara mateix cursa estudis de filosofia a la Universitat de Barcelona i fa més d’un any que fa feina en la dramatúrgia de Morir quan cal, una de les novel·les del seu padrí. Precisament ara, dia 31 de juliol, tendrà lloc a la Sala La Fornal, una lectura dramatitzada del text que ha preparat Galmés. En parlam amb ell. Exhaurides les entrades, ja se n’ha programat una altra funció per a l’endemà.

El teu avi va finar fa  vint-i-cinc anys i tu en tens vint. Com ho descobreixes i quines són les persones que t’han guiat en el seu coneixement?

No record a quina edat em començaren a parlar de l’avi –que no “es padrí” perquè, en boca de la iaia, de Barcelona, ell sempre ha estat “l’avi”–, però en la meva família l’hem tengut molt present des de sempre. Ha estat, sobretot, la iaia, qui ens l’ha posat davant i qui ens ha contat amb més detall qui era, què solia fer, per què escrivia… Al final, tenir un parent que no arribares a conèixer, resulta en una tasca de trescar entre la gent que sí que el conegueren, per treure’n una reconstrucció pròpia. Per altra banda, ha estat la freqüència dels actes i homenatges que ens han fet tenir, ja no sols a la meva família, sinó a tota Mallorca, la sensació de tenir-lo a ell encara glatint entre nosaltres. Tot plegat, va ser el que va despertar la meva curiositat, tant per la seva persona com per la seva obra.

Pel que fa a la seva literatura, dues han estat les persones qui m’han mostrat el camí. Per una banda, Joan Gomila, amb els seus continus esforços per portar l’obra de Miquel Àngel més enllà del que ell feu, musicant poemes o convertint la seva novel·lística en teatre. Per altra banda, a Pere Rosselló també li he d’atribuir gran part de la tasca d’anar entenent una mica millor la literatura de l’avi, gràcies al seu amplíssim ventall d’estudis, tant de la poesia com de la novel·la, i a les nostres fructíferes converses.

Morir quan cal és una novel·la complexa per dur a escena. Hi ha molts de monòlegs interiors però també hi existeix la narració, com ho has treballat dramatúrgicament?

En aquest sentit, he deixat fluir la llibertat que aquesta primera trobada amb la dramatúrgia me dona. Amb això vull dir que no m’he volgut adaptar a cap model, cap estil, ni cap tampoc gènere teatral; he deixat que la cosa anàs tota sola. La novel·la original està composta quasi totalment per monòlegs, a través dels quals coneixem, per una banda, l’acció, i, per una altra, com se senten afectats els personatges, què volen, què temen, com pateixen. Així ho he volgut plasmar damunt l’escenari: el FILL narra els fets i alhora es va deixant despullar davant l’espectador, tot deixant conèixer absolutament tot quan li passa per dins, com davant un vell amic. Els altres personatges acompanyen la narració també amb monòlegs, tant la MARE, com el PARE, que alhora deixen estès davant el públic tot un ventall de reaccions i sentiments. 

Aquest procés que faràs a la Fornal, per la brevetat del temps de la residencia, només será una posada de fil a l’agulla, un veure com sonen les paraules de Riera en una relació autor-lector i com les encaixa Galmés en una dimensió diferent: la de l’adapatador amb el públic. Creus que pot arribar a convertir-se en un espectacle?

M’ha resultat impossible pensar en el text per ell tot solet: me l’he hagut d’imaginar encarnat com a espectacle. Tampoc no he pogut evitar fer esbossos de possibles escenografies, distribucions escèniques, vestuari… Ja fa més d’un any que tenc la novel·la entre les mans, i no me sabria greu esperar-ne alguns més per tal de poder dur aquest text a l’escenari, tal com es mereix. Ara bé, la darrera paraula en tot això la té el públic: sense ell i el seu consentiment, no cal ni assajar un sol mot. Tenc les esperances posades que algun dia “El verb es faci carn”, i les paraules de Miquel Àngel Riera puguin tornar a vibrar enmig d’un escenari amb tots els punts sobre les is. 

Tens una formació actoral a la Mostra de Teatre de Manacor, muntatges teatrals amb amics sorgits de la mostra, però també ja has format part d’un panorama teatral de perfil més professional com formar part d’una residencia a l’Espai el Tub i el VII Torneig de Dramatúrgia. Què ens pot dir?

Poca cosa m’atrevesc a dir, com poca cosa hauria de dir sobre l’èxit econòmic un a qui li ha tocat la loteria. No gos dir cada nom de qui m’ha ajudat a fer aquests bots durant els darrers anys, però he d’agrair a Toni-Lluís Reyes i Joan Toni Sunyer per fer-me circular enmig d’un món que he admirat des de ben petit, per haver-me recomanat i per haver-me duit on ara mateix som. Tocar amb les mans el teatre professional m’ha estat una clara evidència de que aquí hi pertany una part important de mi i que vull anar més enllà, tastar coses noves, com està essent ara aquest procés de dramatúrgia. Ara bé, la part gran part de la meva formació està en els espectacles fets amb els meus amics, dels quals han fruit els millors dels aprenentatges, alhora que he gaudit molt de fer obres amb ells.

El teu debut com a dramaturg ens du a pensar que la creació literària formarà part de la teva condició artística. T’agradaria?

M’ha agradat l’expressió “condició artística”. Vull pensar que la meva condició, em faci o no artista de cap casta, quedarà inevitablement tacada per aquest procés, i esper que no sigui la darrera vegada. M’agrada pensar que tot això són les primeres fites d’un llarg camí, vull dir, que no me’n vull anar sense haver-ho tastat tot, fora haver-me “tirat a la piscina” sempre que hagi pogut. Aquesta oportunitat que La Sala Fornal m’ha brindat resulta per a mi tot un ventall d’aprenentatges que m’obren camí per seguir fent dramatúrgia en el futur. 

 Alguna cosa més?

El darrer que cal mencionar és que estic molt content de que aquesta primera passa –qui sap si primera de moltes– del projecte de Morir quan cal es faci en el 25è aniversari de la mort de Miquel Àngel Riera. N’hi ha qui diuen que enguany se celebra l’ “Any Miquel Àngel Riera” –i també l’ “Any Damià Huguet”, de qui fa 25 anys també del seu traspàs. Estic content de que sigui així, però per mi, també ho podrien ser també tota la resta.