skip to Main Content

La construcció de l’església de Fartáritx (II)

El calaix del temps. Albert Carvajal

Retornat a l’edificació de l’església, l’Ajuntament aviat s’hi volgué implicar si bé només oferí suport moral i no econòmic a causa de la crítica situació econòmica per la qual travessava. El 24 de desembre de 1882 determinava que, “tomando en consideración los patrióticos esfuerzos y cuantiosos sacrificios llevados a cabo por el Rdo. Pro. D. Juan Aulet y Sureda al promover la construcción de dos nuevas iglesias, una en el barrio de Fartáritx y otra en el de Villanueva (…), la Corporación municipal se asocia de corazón a su noble y patriótica empresa, sintiendo mucho que la apurada situación de los fondos municipales no le permitan dar pruebas materiales del modo eficaz con que se adhiere a su patriótico pensamiento”. És interessant reproduir el document no només per conèixer la prosa tan pròpia d’aquell Manacor farcit de caciquisme i d’una religiositat sovint extrema sinó també per constatar com, per primera vegada en gairebé cinc segles, el nostre Ajuntament no aportà doblers per a una iniciativa impulsada des de l’Església. A l’arxiu personal de Joan Aulet es conserva còpia de la carta datada el 31 de desembre amb què el sacerdot agraí la deferència de l’Ajuntament tot i la manca de diners: “Mas confío que Dios ha de bendecir aquellas obras, y con ello no dudo que ayudado de los nobles esfuerzos inspirados por los caritativos sentimientos de estos vecinos y al mismo tiempo si se destina a las mismas una cantidad de los fondos que pueda disponer ese Ayuntamiento, cuando su situación económica lo permita”. La millora, emperò, no arribà mai.
El mes d’abril de 1883 les obres de Fartàritx i la Vilanova estaven molt avançades. Quant a la primera, ja es podia veure el començament de les voltes i l’absis. Francesca Giménez havia venut un corral de veïnat que permeté ampliar el solar inicial. Els diaris asseguraven que “será un hermoso templo dórico de bastante capacidad, contando seis capillas por lado”. Sembla, però, que hi hagué veus crítiques que defensaven la conveniència de construir una nova església parroquial d’acord amb la segona població de Mallorca. Els defensors de Mn. Joan Aulet, per part seva, argumentaven que la plaça del Palau, cap on hauria de créixer la parròquia, era de domini públic i particular per la qual cosa sorgirien problemes legals per dur endavant qualsevol projecte. Aquella oposició, juntament amb la manca de diners, feren que les obres començassin a aturar-se.
De fet, no tornam a trobar-ne referències fins al mes de novembre de 1884. La premsa referia novament l’animació dels fartaritxols. El 22 d’octubre organitzà una festa de carrer amb l’objectiu d’arreplegar almoines i el pati, on s’aixecaria la nau central, s’adornà amb arcs d’arbocera i flors. S’improvisà una imatge de tela representant santa Teresa per col·locar-la al nínxol del retaule que havia regalat el ciutadà Jaume Salvà. Al vespre hi hagué música i ball. Els organitzadors confiaven que el maig de 1885 quedarien cobertes les quatre capelles més properes al presbiteri. Efectivament, el mes de juny s’havia aconseguit aquella fita si bé els bons propòsits s’aturaren de cop i a l’agost es tornava a demanar la col·laboració popular per acabar l’esglesiola. Aleshores, s’hi celebrà per primera vegada la festa de la conclusió del mes de Maria. El mes de setembre es publicaven els plànols finals de l’església realitzats per l’arquitecte català Gaietà Buigas Monrarà i que responien a l’estil bizantí modern. Segons comentaris de l’època, havia aconseguit treure el major partit a la distribució de l’edifici tenint present les petites dimensions del solar.

A la foto: l’arquitecte Gaietà Buigas.

Back To Top
Search