Hi ha mesos que passen i mesos que deixen pòsit. Aquest mes d’abril és dels segons. Sense gaires romanços, el Manacor que ens agrada s’ha mogut. I ho ha fet, per exemple, a partir d’un contratemps: les obres al Claustre, que obligaven a replantejar la Fira de Sant Jordi. Idò bé, el canvi ha funcionat. I ha funcionat perquè s’ha arriscat. A vegades, per guanyar, s’ha de deixar de fer exactament el que sempre has fet. No passa res. O sí: passen coses bones. I la ciutat, quan se la treu del guió previst, de vegades respon millor del que esperàvem. Cantaven els Manel que quan l’abril té nits fredes val més quedar a ca nostra. Només hi podem estar d’acord si aquest «No s’està enlloc com a casa» el podem ampliar a Manacor. Tant amb fred com sense déu-n’hi-do, de coses interessants, aquest mes a la nostra ciutat…
L’Acampallengua
Que l’Acampallengua hagi vengut a Manacor i hagi funcionat com ha funcionat no és cap sorpresa majúscula, però sí una bona notícia. Quan la llengua surt al carrer, sol trobar més aliats dels que alguns voldrien admetre. Joves, famílies, entitats… Gent de la tribu i d’altra que no ho és tant, gent que no sempre surt a les estadístiques, però que és allà quan toca. Durant un cap de setmana Manacor ha estat capital simbòlica d’aquest moviment juvenil nostrat, amb concerts, tallers i aquell ambient de Champions que no sempre és fàcil de generar. I tot plegat amb una naturalitat que desarma. Sense grans proclames ni dramatismes, simplement fent. Que ja és molt. Perquè al final la llengua no es defensa només amb discursos, sinó amb ús, amb presència i amb una certa alegria compartida. I això, aquests dies, s’ha vist. Hi haurà qui ho voldrà minimitzar o qui ho llegirà en clau partidista. Tant se val. La imatge que queda és la d’un poble que, quan li toquen segons quins ressorts, respon. I respon bé.
Abril republicà
També ha estat un abril republicà, d’aquells que ja formen part del calendari no escrit però perfectament assumit. El Sopar per la República, que ja deu voltar les vint-i-cinc edicions -qui ho havia de dir-, continua convocant una parròquia fidel que sap exactament a què va. No és només un sopar, és un ritual. I a Son Coletes, el record amb substància torna a fer acte de presència amb aquella combinació de respecte i quotidianitat que només donen els anys. El nou llibre d’Antoni Tugores hi posa context i relat, de fet Tugores sempre posa context i relat. Si no el tenguéssim, l’hauríem de fabricar. La identificació de les restes del batle màrtir de Son Macià, Antoni Sitges ‘Morret’, torna a recordar-nos que la història no s’esborra tota sola ni es resol amb el pas del temps. S’ha de treballar. I aquí, fa estona que vàrem decidir que valia la pena fer-ho. Sense estridències, sense voler donar lliçons a ningú, però amb una constància que acaba fent forat. En un temps en què la memòria sovint es banalitza o es converteix en arma llancívola, veure aquest fil sostingut durant anys i anys té un punt de mèrit que convé no menystenir.
Tapar clots
I encara hi ha més coses, perquè l’abril ha anat carregat. L’exitosa excursió reivindicativa del dia de la Berena a la Roca del Castellet, amb la curolla intacta de demanar un camí obert que mai no hauria d’haver estat tancat. El Correbars d’una nova fornada de Xítxeros que torna a posar peus i veu a la idea que amb festa la reivindicació és sempre més mengívola. La presentació del llibre santantonier de Manel Santana, que fixa en paper allò que molts duen dins l’avior, però no sempre saben dir. O els trenta anys dels Al·lots de Llevant, que ja formen part del paisatge emocional i festiu de la ciutat i que han aconseguit fer comunitat des de l’esforç compartit a partir de les prop de mil persones que hi han passat en tots aquests anys. O la plena de la Mostra de Teatre Escolar, que arriba a una senyora quarantena edició. Prop de deu mil al·lots hi han assajat i actuat al llarg de les edicions per configurar un dels vaixells insígnia del Manacor d’avui. Tot plegat dibuixa una ciutat activa, amb ganes de fer i de dir, amb aquella energia un poc desordenada, però ben viva que ens caracteritza. Ara bé, amb això tot sol no basta. Ni de molt. També convé que el dia a dia funcioni, que els carrers estiguin com toca i que no tenguem la sensació, cada vegada més estesa, que la brutor i l’incivisme ens mengen la partida. Perquè una ciutat no és només el que celebra, sinó també com es cuida. Tanta sort que l’Ajuntament, també aquesta primavera, ha pressupostat prop de deu milions d’euros per asfaltar setanta carrers de Manaclot. Ara només falta que, com amb Sant Jordi, el resultat estigui a l’altura. Endavant les atxes!
