A la foto: Recreació virtual de l’interior del talaiot 1 de Son Fornés en època talaiòtica. Font: Museu arqueològic de Son Fornés (sonfornes.com).
Encara roman en el regne del desconegut la tècnica precisa en què es construïren els talaiots. Evidentment, ara coneixem molt més de com es van fer que fa 50 anys, perquè la recerca científica centrada de l’època talaiòtica ha avançat molt. Per exemple, s’han descobert algunes pedreres d’on es van extreure els blocs de grans dimensions que donen nom a la tècnica constructiva emprada en la seva construcció.
Els talaiots són construccions de planta circular o quadrada que recorden en la forma, no sabem si en la funció, a una torre de vigilància, d’aquí el seu nom, que significa literalment «gran talaia». Estan edificats amb la tècnica de la pedra en sec emprant blocs de grans dimensions, una tècnica constructiva anomenada ciclòpia. Aquesta tècnica rep el nom de les criatures mitològiques gregues, els ciclops, uns gegants d’un sol ull que, segons aquesta tradició, havien estat capaços d’aixecar muralles monumentals com les de Micenes. Els talaiots, però, van ser construïts pels humans, concretament durant l’època talaiòtica, aproximadament entre els anys 950 i 550 a.n.e.
En parlar d’aquestes extraordinàries construccions prehistòriques, una de les primeres preguntes que sorgeixen és com, sense la tecnologia actual, els antics pobladors talaiòtics de Mallorca i Menorca van ser capaços de moure aquelles pedres immenses i fer-les encaixar a un lloc precís d’un mur. En primer lloc, sorgeix l’interrogant entorn de la font de la pedra emprada. Avui sabem, per exemples com el de la pedrera trobada devora del talaiot 1 de Son Fornés, a Montuïri, que l’extracció de blocs de la roca mare es feia, en casos com l’esmentat, a pocs metres del lloc on es construïa el talaiot, segurament per evitar les grans dificultats de la següent passa del procés, el transport dels grans blocs. Continuant amb el mateix exemple de Son Fornés, un dels talaiots de major diàmetre de Mallorca i un dels més ben estudiats, els blocs són de dimensions més que considerables, pesant més de dues tones cada un i amb unes dimensions que, a vegades, superen els dos metres d’amplada. Aquests blocs, que no s’extreien amb les mateixes tècniques que després van usar els romans, s’arrabassaven dels nivells de roca mare quasi sense escairar, com tampoc s’escairaven posteriorment per encaixar-los entre ells. Això no vol dir que no es treballessin una mica, les seves formes ens indiquen que hi havia certa feina per deixar els costats paral·lels entre ells. És a dir, una observació detinguda de les pedres dels talaiots evidencia que les seves formes han d’haver estat obtingudes amb premeditació, encara que no s’obtinguessin caires molt esmolats. Aquestes feines es devien dur a terme amb eines de ferro com les que les excavacions de nivells d’aquesta època han tret a la llum. Són exemples molt escassos, però que evidencien una societat amb un nivell tecnològic rudimentari, però incipient, on les eines de mà senzilles, com les que avui empren els margers, tot i que no devien ser abundants, ja eren usades.
Fins aquí l’explicació de com s’extreien els blocs per als talaiots, però d’aquí, de tenir a la pedrera un bloc de més de dues tones preparat per a l’obra, a tenir-lo posat a un mur hi ha tot un abisme. Un abisme que implica transportar-lo i pujar-lo per després encaixar-lo exactament on havia de fer la seva funció al parament del talaiot. Unes feines sobre les quals també sabem alguna cosa tot i no tenir espai per contar-les aquí.
