El calaix del temps. Albert Carvajal
Vivint de ple al segle XXI, era de les noves tecnologies i de les xarxes socials, ens queda enrere aquell temps en què la correspondència escrita era l’únic mitjà que dues persones allunyades entre si podien emprar per comunicar-se. Amb tot i això, fins al segle XIX eren molt pocs els qui podien fer-ne ús, no només perquè la immensa majoria de la població era analfabeta sinó també perquè el transport de les cartes requeia en missatgers privats. L’intercanvi postal era llavors cosa de rics. El mateix ajuntament, fins ben entrada la dècada dels anys 1840, havia de llogar traginers per enviar els seus documents oficials. La primera passa per generalitzar un servei que cada vegada era més necessari es donà cap al 1850 quan s’instaurà un servei de diligència correu que unia Manacor amb Palma dos dies a la setmana. Aleshores, no existia la correspondència entre pobles i s’havia de recórrer per força a l’oficina central de Ciutat. Fins que l’1 de setembre de 1858 la Direcció de General de Correus establí la comunicació diària arreu de l’illa i instà els diferents ajuntaments perquè, mitjançant els bans municipals, explicassin als seus conciutadans com es desenvoluparia la nova normativa. La nostra corporació, desitjosa de complir en tot moment amb les ordres superiors, ordenà al saig recórrer els punts habituals de la vila per explicar-ne els punts més importants:
1. El franqueig postal passava a ser obligatori.
2. Les diferents estafetes o administracions de correus no donarien curs a cap carta que no portàs segell.
3. El servei de correus passava a ser exclusiu de l’estat i quedava prohibit el transport de correu en mans de qualsevol particular sota fortes multes econòmiques.
4. Aquells que emprarien segells usats serien castigats segons les lleis vigents.
L’ajuntament considerava aquests quatre punts una gran millora social i demanava als manacorins i manacorines el compliment de les noves lleis. L’endemà mateix es promulgà un nou pregó en què s’informava la població que el nou carruatge de correus començaria el seu servei a les vuit del matí. La bústia habilitada per a dipositar les cartes s’havia col·locat a la plaça del Palau. Es recordava que, segons la llei estatal que regulava l’ordenança de camins, tot carro o carruatge que es topàs en un camí o camada amb el que transportava el correu li havia de facilitar immediatament el pas i decantar-se a la dreta sota multa de 20 a 50 rals. Sembla, emperò, que la bústia instal·lada al Palau no fou del gust de tothom i el 15 de setembre es feia saber que l’estafeta de correus i la bústia per a les cartes es traslladaven al carrer de l’Anell, concretament a la casa de Gabriel Nadal. Amb aquella nova legislació, l’illa quedà dividida en una administració central localitzada a Ciutat i sis estafetes a Inca, Manacor, Llucmajor, Sóller, Andratx i Alcúdia. La de Manacor abastava els pobles d’Artà, Capdepera, Felanitx, Petra, Sant Llorenç, Son Servera i Vilafranca. Avui en dia, quasi cent seixanta anys després, les bústies i el carruatge han donat pas a un simple clic.
