Les plogudes amoroses d’aquest mes de novembre, acompanyades d’unes temperatures amables, malgrat una sensació de fred sobrevingut, han originat una bona temporada d’esclata-sangs. Nosaltres ens hi acostam de puntetes, amb la dificultat que suposa poder parlar amb algun dels cercadors impenitents, car tots, amb la boca petita, diuen que “un bon cercador no deixa fressa”. Ni tampoc n’ha de fer, pel que es veu. Sigui com sigui, sí que hem tengut accés a la veu d’algun cercador, de qualque expert en bolets i també de la veu institucional de Llorenç Mas, a banda de la culinària de Miquel Gelabert, del restaurant Ca’n March.
El món dels bolets, i dels esclata-sangs en concret, està tocat, com tantes d’altres aficions d’aquest estil, per l’ociositat manifesta de molts dels nostres conciutadans. Un temps, podies sortir a caçar un conill per fer torrat, paraves quatre lloves per posar els ocellons dins l’arròs, amb dues caragoles i quatre mongetes que trobaves a la rota. La recol·lecció, cultivada o silvestre, s’ajustava a les necessitats familiars i era emprada gairebé diàriament per poder dur endavant els menús de cada dia. Avui sembla, però, que qui més caça, qui més cull, qui més troba és qui més mèrit té. Hi ha un desengany en la relació entre la natura i la humanitat. Alguna cosa feim malament. Trobar algunes desenes de quilos d’esclata-sangs en una cercada, vol dir, sí, que el cercador sap molts d’agres, i que, a banda, té la intuïció i el coneixement del terreny necessaris per trobar l’esclata-sang on mai abans l’havia trobat. Un bon cercador, a més, recordarà tota la vida on hi ha tal agre o tal altre. Però alerta, de què serveix cercar esclata-sangs de forma tan massiva o acaparadora? Segurament, en la majoria de casos, per dues coses: fer un duro addicional o bravejar davant les amistats embadalides.
Mentrestant, els pinars i alzinars s’omplen de cercadors, alguns dels quals no saben mantenir la instrucció de “no deixar fressa” i quan han passat ells sembla més que hagi passat una desbrossadora que no un cercador d’esclata-sangs.
El canvi climàtic continua fent mal, malgrat que hi hagi cosins d’expresidents plasmàtics que puguin desmentir-ho, i ja hi ha espècies de bolets que se’n comencen a ressentir. I és que, hi ha vida més enllà de l’esclata-sang, i un bon cercador de bolets és també aquell qui sap trobar altres espècies tant o més valuoses que el prestigiós i sucós rovelló, que tan bé pot anar per torrar com per posar dins un arròs o dins un aguiat. Plats de tardor substanciosos, melosos i agradosos al paladar.
La mesura, en el món boletaire, tant en afluència com en recol·lecció, hauria de ser la bandera que brandassin tots els cercadors. Només així podrem continuar la tradició i evitarem, també, conflictes amb els propietaris, de cada vegada més contraris i poc entenedors de la gent que fa tala per dins les seves finques.
