Als meus “amics” “progres”.
Fa 23 anys que visc a Mallorca, mirant d’un costat i de l’altre com es mouen els fils polítics des de fora. Al 15M vaig conèixer gent brillant, amb discursos que valia la pena escoltar. Aleshores, l’enemic eren els bancs que ens ofegaven, el polític amb el seu discurs buit, un model turístic que ens exprimia mentre destruïa la nostra terra. Teníem lemes, teníem força, teníem esperança. Durant un temps vàrem ser un de sol: crítics, combatius, indestructibles.
Han passat 15 anys d’aquella embranzida d’utopia. I, com tants altres moviments, el 15M va acabar convertint-se en un fenomen més. Però el que més em crida l’atenció no és que s’hagi oblidat. És veure com alguns d’aquells “amics” “progres” han acabat comprant just allò que abans combatien.
El progre que va adoptar el discurs de la dreta
En 15 anys el món ha canviat, sí. Les tecnologies, la infoxicació, els discursos i fins i tot els enemics. Avui, alguns dels meus antics companys han comprat el discurs de la por. Han canviat la crítica per la desconfiança, el qüestionament per l’odi. La demagògia funciona així: et presenta un culpable fàcil, t’ofereix una explicació ràpida, t’adorm el pensament.
I mentrestant, què deixam de mirar?
Quan el dolent és el veïnat, ja no ho és el banc que es va quedar amb els 87 milions del rescat i no els va tornar. Quan el dolent és l’immigrant, deixa de ser l’hoteler que paga sous de misèria i ofereix feines estacionals en condicions precàries. Quan el dolent és “el de fora”, deixam de veure als empresaris que exploten temporers sense descans, sense drets, sense dignitat.
Els meus amics s’han tornat hotelers? A vegades ho sembla.
Associar immigració amb inseguretat només alimenta l’extrema dreta. I Espanya, i Manacor en concret, no necessita més partits com VOX: necessita cohesió, respecte i memòria.
El problema és el color del de fora
En 15 anys el discurs ha canviat. El problema ja no és el model turístic que ens asfixia i acaba amb els nostres recursos. Tampoc l’estranger ros que compra la seva segona residència a Mallorca especulant amb el preu de l’habitatge. Ni els fons voltor. Ni els grans propietaris.
Ara el problema és el pobre. L’immigrant que arriba sense papers (o amb ells). El que té un altre color de pell, el que parla una altra llengua, una altra religió. El que ve a fer la feina que ningú vol, en condicions que ningú acceptaria.
L’esclavitud moderna té noms i llinatges: cuidadores, netejadores, temporers. Invisibles. Explotats. Necessaris.
Menystinguts, tractats com a deixalles de la societat. Però clar, és més fàcil assenyalar qui menys té que qui més guanya. El que ens diferencia és el color… el color de la butxaca.
“Lo nostre”
En aquest discurs buit, on “lo nostre” funciona com una arma, creix el racisme. Es trenca allò col·lectiu. S’esbuca l’empatia. La llengua, que hauria de ser una eina d’unió, es converteix en una frontera punyent.
Tenim un dia de la cultura de fora i un altre de cultura mallorquina, com si no ens poguéssim mesclar, com si aprendre dels altres fos una amenaça. Es parla d’integració, però no hi ha plans reals, no hi ha horaris accessibles, no hi ha prou recursos. I encara així s’amaguen darrere l’eslògan “no volen integrar-se”.
La incoherència és tan grossa que costa no veure-la.
Què va passar amb aquell 15M?
Quan els meus “amics” “progres” repeteixen discursos d’odi, quan relacionen immigració amb malestar, quan normalitzen l’exclusió, quan miren el pobre com un enemic, em deman:
On va quedar l’esperit que ens va unir? Quan vàrem deixar de qüestionar el ric per començar a odiar el pobre, el que ve de fora, el diferent?
La meva padrina deia que la unió fa la força, i tenia raó. Perquè quan ens divideixen som manejables, previsibles, dòcils. Individualistes fins a l’absurd.
Potser necessitam un altre 15M.
No per repetir consignes, sinó per recordar qui érem.
I, sobretot, qui no hauríem de convertir-nos.
