“Dona més doblers una quarterada de garrovers que un hotel”. Això diu un bàner que circula aquests dies per les xarxes socials i de missatgeria dels nostres mòbils. Segurament la sentència tendeix a la hipèrbole, però també és clar que no és fruit de la casualitat. Molts d’hotels durant aquest mes de setembre ja estan tancats després d’un estiu curt i magre. D’altres ni tan sols han arribat a obrir. En canvi, un garrover pot arribar a produir prop de 100 quilos de garrova, que així com estan els preus enguany són 100 eurets. Si dins una quarterada n’hi tenim 70 de plantats, podem obtenir-ne 7.000 euros, que nets suposarien un total aproximat de 4.000. Tota una gesta, venint de la magror habitual a què estan sotmesos els productes del camp.
El garrover és un arbre de secà, que ha de menester una cura molt menys intensa i molt més laxa que la que necessiten l’ametler, l’olivera o fins i tot la figuera, que són els arbres per antonomàsia del camp de secà mallorquí. A més, el garrover presenta una fructificació abundant i regular, sense grans oscil·lacions. Tot això podria justificar-ne la plantació i recol·lecció del fruit. Però no n’hi ha prou. Enguany el preu de la garrova es mou a l’entorn d’un euro el quilo, quan fa poc menys d’un lustre podia arribar a vendre’s a 25 o 30 cèntims. En aquell cas el fruit es deixava caura i se’l menjaven els animals, davant la baixa rendibilitat que presentava.
Ara, en canvi, de forma gairebé inexplicable, ha esdevingut un producte delicatessen o gourmet del camp mallorquí. Què ho fa? Sens dubte, el tresor s’amaga dins la bajoca. Del garroví se n’obtenen productes cosmètics o complements per a l’alimentació que n’explicarien la demanda, però no l’oscil·lació en el preu.
Sigui com sigui, és una notícia excel·lent per als nostres pagesos que puguin passar gust de fer una feina i, a més, n’obtenguin un rendiment econòmic adequat al ritme de vida actual. Només així la gent que viu de fora vila pot mirar de surar així com toca.
Tot això ha passat en temps de pandèmia, en una època en què la vaca grassa del turisme s’ha emmalaltit i ara és una bèstia seca de braguer xuclat. El monocultiu que semblava intocable avui és una ruïna que creix cada dia que passa. Els qui menyspreaven el sector primari i la feina a fora vila ara veuen com els qui treuen el cap són precisament aquells qui treballen la terra. Tota una lliçó de dignitat i de coherència. Veurem si l’hem apresa.
