Sovint pensam la història com una cosa llunyana, tancada dins els llibres o els documentals en blanc i negre. Però la història no és només passat: la història és viva. Ho és perquè encara respira dins la memòria de les persones, dins les famílies, sobre els carrers que trepitjam cada dia. Una de les proves més evidents d’això és el fet que, avui, a Mallorca, l’any 2026, és possible trobar testimonis de gairebé qualsevol esdeveniment de la història global. Només ens hi hem de saber fixar… i demanar, naturalment.
Un primer exemple sorprenent és el del dirigent més famós de la Unió Soviètica: Joseph Stalin. Pot parèixer impossible, però avui a Mallorca pots trobar persones que, si no el varen conèixer directament, el varen tenir a ca seva a dinar, i la seva família ha conservat aquest fet com un record familiar, transmès de generació en generació. Per jo, això és un testimoni clar de dues realitats: d’una banda, de la diversitat de procedències dels mallorquins actuals, de qui viu i treballa a la nostra illa; i de l’altra, de la presència constant de la història dins el nostre dia a dia, sempre que la sapiguem reconèixer.
En un món on cada vegada es volen accentuar les suposades conseqüències negatives de la migració, escoltar les històries de la gent amb qui convivim és una de les millors proves del valor real d’aquest fenomen global. La migració no només aporta mà d’obra o canvis demogràfics: aporta memòria, experiència i una riquesa humana incalculable. Per cert, la família georgiana que va tenir n’Stalin a dinar sabia perfectament que, abans de ser polític, havia estat un bandoler; no un guerriller, sinó un delinqüent comú. Eren del mateix poble! Aquesta mirada propera, desmitificada, només és possible gràcies a testimonis directes com el que us he contat.
De la mateixa manera, al nostre entorn també podem conèixer testimonis d’una part de la història poc viscuda pels mallorquins: la Primera Guerra Mundial, una guerra on Espanya va ser neutral. Tots hem vist, però, pel·lícules sobre la guerra de trinxeres i ens hem imaginat la sensació de ser tractats com a carn de canó en un conflicte que semblava existir només per anihilar, sense sentit, una generació sencera de joves. Però aquesta guerra no és només cinema, un testimoni recollit a Mallorca l’any 2025 parla d’una cara encara més amarga de la guerra. L’avi de qui m’ho contà, relatava al seu net com, després de cada atac quedaven en terra de ningú ferits agonitzants. Sense fer distincions i negant l’ajuda a propis i adversaris, els soldats adoptaven una solució per callar les seves veus: llançaven granades. Quantes pel·lícules han mostrat aquesta cara de la guerra? Testimonis com aquest mos ajuden a veure com d’idealitzada tenim la violència i la guerra, fins i tot si en tenim un concepte negatiu.
Aquests testimonis orals i aleatoris per jo ens mostren com és d’important saber escoltar, i com és de viva la història al nostre voltant.
I la nostra història, la sabem escoltar? No deixem de demanar, no donem res per fet. No ens descuidem d’aprendre dels qui tenim devora. Perquè la història, aquella que ens pot ensenyar tan sobre com som els humans realment, no és només passat: és al nostre voltant. Si escoltam, en podem aprendre molt.
