skip to Main Content

“La pandèmia ha confirmat que no hi ha igualtat”

Ha estat un 8 de març atípic. Pandèmia i pluja. Però les raons per a la reivindicació, multiplicades. Hem volgut posar el termòmetre al feminisme manacorí per veure quines són les sensacions ara mateix. Per això n’hem parlat amb quatre dones conegudes i reconegudes per la seva implicació en la lluita feminista dels darrers anys al municipi i a la comarca. Antònia Matamalas, del Col·lectiu de Dones de Llevant; Jéssica Campos, de l’Assemblea Antipatriarcal, Carme Gomila, delegada d’Igualtat a l’Ajuntament i l’advocada Francesca Mas i membre del Lobby de Dones.

Com la pandèmia afecta les dones? Més discriminació? Més feina? Més violència? En podem posar exemples?
Francesca Mas: Hem vist com l’afectació ha estat sobretot sobre les professions més feminitzades, que són les més assistencials, i hem vist també com hi ha hagut més casos de violència, perquè les telefonades al telèfon d’emergència han augmentat, així com també els problemes de les dones que exercien la prostitució. A això hi hem d’afegir el fet d’haver de dur tot el pes dins la casa, que massa sovint resulta ser responsabilitat absoluta de les dones. A més, emocionalment les dones ens recolzam en les amigues, en els grups, per xerrar, i això també ens ha fet falta. És important.
Jéssica Campos: Totes les feines que s’ha vist que són imprescindibles les fan dones, majoritàriament. També s’ha fet més visible la feminització de la pobresa i la violència. A més, s’han fet paleses les males condicions laborals per a les treballadores a les residències, sobretot a les privades, i també per als usuaris.
Antònia Matamalas: La pandèmia ha confirmat que realment no hi ha igualtat. Tant el confinament com les mesures de prevenció establertes han tengut un gran impacte sobre les dones. La cura de les persones dependents, la trampa del teletreball… Hem vist que hi ha hagut més violència masclista, sobretot en dones de 50 i 60 anys, que han viscut molt de temps amb l’home i això els ha fet sortir coses que estaven tapades. També tenim constància de casos de dones comerciants amb problemes d’ansietat per veure com podien surar el negoci; dones que demanen feina… i famílies monoparentals que s’han trobat amb dos col·legis que no tenien servei de menjador… A més, hem vist com s’han invisibilitzat les dones científiques, les viròlogues. I ha augmentat molt la pressió psicològica sobre les dones, que estan molt cansades, perquè han hagut de fer front també al que patien els altres membres de la família.
FM: Sí, la pandèmia ens ha fet de mirall, perquè ens ha servit per veure com estàvem a nivell profund. Les desigualtats han quedat molt marcades. Nosaltres som unes privilegiades. Però hem vist dones cudidadores de majors sense assegurança ni cap tipus de protecció que quedaven totalment desemparades. L’economia informal les ha duites sovint a no poder accedir a l’aigua, al menjar…
Carme Gomila: Estic molt d’acord amb el fet que en el món dels experts i científics s’invisibilitzen les dones. L’exemple ens veu en la dicotomia entre el personal sanitari i social, que ha estat reconegut, i precisament la part dels experts, que encara continuam relacionant amb els homes. És el de sempre l’esfera productiva masculina, l’esfera reproductiva femenina. Vàrem haver de quedar a ca nostra i la casa per se té un simbolisme molt fort, perquè és l’epicentre, l’escenari que la dona sempre ha hagut de sostenir. Estant privats de llibertat, qui haurà sostingut tant les tasques com la salut emocional haurem estat les dones.

L’afectació de la pandèmia també és clara sobre la societat civil. Com pot continuar actiu el feminisme amb les restriccions actuals? La necessitat d’actuació hi és, però es pot?
JC: Els col·lectius estan formats per persones. En el cas de l’assemblea ens n’hem duit una sabatada bastant grossa, no hem sabut gestionar la situació. Les trobades físiques t’ajuden a agafar més força. El 8M ha estat molt present sobretot a través de les xarxes socials. Hi ha moltes persones que han fet molta de feina a través de xarxes socials. Però ha estat una feina no tant de carrer, no tan combativa. Tampoc no hi ha hagut vaga. Els altres anys tornàvem a Manacor amb una injecció d’energia, de veure que hi havia molta de gent amb nosaltres. Ara ho hem viscut d’una altra manera. Molta de gent que no aniria a una manifestació s’ha sumat a les reivindicacions a través de la xarxa, i això està bé, però també ens hem resignat a viure les coses a través d’una pantalla.
AM: Sempre es pot. El lema del Moviment Feminista de Mallorca m’ha donat força. El feminisme és essencial, perquè actua en benefici de tota la societat, no només de les dones. Hem de continuar lluitant i sobretot com a col·lectiu. Simone de Beauvoir ja ho deia: “Ho vius de forma individual però es lluita col·lectivament”. Hem vist que no podem seguir com estam, que hem de posar la vida al centre.
FM: Quan hi ha més llibertat és més senzill fer xarxa i comunicar-nos. Va ser una aturada tan dràstica que ens ha fet entrar en una apatia, potser ara em sent més sulla o misantropa de cada vegada, però alhora ens hem vist obligades a emprar aquestes noves tecnologies que ens han servit de finestra de veure testimonis de dones d’altres països, llegir, accedir al coneixement. Pot ser que ho debiliti, perquè tots els moviments cívics ho tenen més complciat. A altres moviments potser els hagi entabanat, però al moviment feminista en concret el veig bastant fort, perquè és molt plural.
CG: Com a dones organitzades hem hagut d’aprendre a relacionar-nos d’una altra manera i a cuidar-nos d’una altra manera. Tampoc no ens hem de culpabilitzar, perquè ningú no ens havia preparat, ho hem fet el millor que hem sabut i amb les eines que teniem. Per exemple, sense contacte, quan el contacte físic és importantíssim. No poder sopar, o reunir-nos amb les companeys de militància… Això no hi ha estat, ho hem hagut de transformar i fer-ho d’altres maneres. Però ara mateix, les xarxes fan que tot es polaritzi moltíssim. Tot està a punt d’explotar. Qualque dia pareix que no poden passar més coses. El feminisme s’ha situat en el centre del debat, perquè serà el que ens permetrà canviar les coses. Moviment amb molt de potencial de creixement, però ja hi som. Som aquí per plantar cara i canviar les coses.

Quins són els grans reptes per al feminisme que vendrà immediatament després de la pandèmia?
CG: No hi ha cap fórmula màgica. Hi he reflexionat molt. Amb el que ha passat entorn del darrer 8 de març he vist que hem fet passes enrere, em preocupa veure que socialment coses que pensava que estaven superades no hi estan. Posar un davantal lila a una escultura, o fer un cartell del 8M amb activitats culturals i que hi hagi gent que vomiti odi d’aquesta manera… Però davant això el feminisme no ha de rebaixar expectatives quant a objectius a assumir. Hem d’exigir coses al sistema, però coses reals, amb la filosofia d’haver estat essencials.
JC: Sí, el feminisme serà l’eina que farà que rebenti tot aquest sistema i que tot vagi més bé. És possible que la pandèmia hagi debilitat el feminisme com a moviment al carrer però alhora s’ha posat de manifest que les dones són imprescindibles. La realitat ens ha pegat a la cara, hem de saber que tenim el poder i hem de fer caure tota aquesta merda, hem de ser conscients que tenim la força per aconseguir el que vulguem. Hem de ser més punquis i anar a les totes. I a banda de la globalitat hi ha un altre gran repte: la interseccionalitat: cal tenir en compte el context econòmic, on vius, qui ets, si ets dona blanca o no…Aquesta és una de les feines que ha de fer el feminisme, i ja està damunt la taula.
AM: Hi ha d’haver un debat dins el moviment, i ens hem de cuidar i respectar molt. Cal posar la vida al centre per poder sortir d’aquestes estructures de la societat patriarcal i capitalista. Hem d’exigirt més cooperació a les institucions, que tenguin en compte el feminisme i la resta de col·lectius. A banda d’això, cal treballar la corresponsabilitat. La conciliació i el teletreball han estat una trampa perquè ens ha deixat dins les cases. A més, sense coeducació no podem anar endavant. Hem d’aprendre molt de les actituds i els valors de les dones llatinoamericanes i eliminar la visió patriarcal de la medicina i la ciència. Ens medicam a partir del que han investigat els homes.
FM: Basta que mirem els nostres manifests, per exemple el d’enguany. La vida al centre, el moviment feminista hi té propostes. Si s’estudien dins aquests àmbits es veu quins són els nsotres reptes. És possible que tot empitjori. El virus és fruit del desequilibri ambiental i ecològic del nostre planeta. Menys llibertat, menys salut, més pobresa. Pot ser que el capitalisme es vagi adaptant, però és una estructura econòmica que s’ha demostrat que és nefasta perquè ens du a l’extinció. El virus ha estat un gran pedagog, però un poc bèstia, i ens ha atorgat un moment de lucidesa perquè vegem que o canviam o està fet de nosaltres. Hem de canviar per conservar la vida no sols de les persones sinó de totes les espècies del planeta. Hem de tenir esperança i ser optimistes baldament la raó no ens ho permeti gaire. Actuar ja ens dona esperança. El pitjor és queixar-te i no fer res i fer-ho amb individualitat.

Una de les grans amenaces per al feminisme és l’extrema dreta. Us ho esperàveu? Com explicau aquesta animadversió de l’extrema dreta envers les dones i el feminisme? Com s’hi ha de fer front?
AM: L’extrema dreta és patriarcat pur i dur. Tenc por que estiguin a les institucions. Però mirem el que ha passat amb el mural de Lavapiés, o aquí amb l’escultura d’Aurora Picornell, o quan diuen que no hi ha violència de gènere. Hi ha hagut una resposta feminista i ciutadana. Al mateix moment que espenyaren el mural, una mestra va donar una lliçó amb els nins de l’escola per fer una activitat que a mi em va impressionar. L’escultura d’Aurora Picornell tot d’una la feren neta i l’han tornada vestir de lila. O Quan al Congrés deien que no hi havia violència de gènere, els llegiren els 1.080 noms de les dones assassinades… En això els mitjans de comunicació també ens hi han d’ajudar, perquè no s’han de fer ressò d’aquestes manifestacions. També crec que nosaltres no ens hem d’enfrontar amb ells.
JC: Han vist que realment les que ho sustenten tot són les dones, i els qui tenen por són ells, només diuen estupideses que només venen de l’odi, dels insults i de perdre el respecte, perquè no tenen arguments. A Manacor volien posar una paradeta dia 8 de març. No hi ha dies per posar paradetes? És una provocació en tota regla. Provoquen. Que ens hi trobin, però més intel·ligents, que ho som, però amb la sang freda i tenint l’estratègia molt més ben pensada. I no fer-los cas, perquè es el que voldrien. No entenc la gent que vota això, no em cap dins el cap.
CG: Utilitzen el discurs de la por perquè es pensen que si el món es feminista serà un desastre. Els pocs espais que tenim no els hem de cedir. I hem de defugir del feminisme liberal, que és el seu discurs, dones riques, de classe alta, blanques, i que apliquen fórmules masculinitzades quan són als llocs de responsabilitat. Pateixen la siídrome de l’abella reina: si elles no han estat discriminades, a cap dona li ha pot haver passat això. El feminisme serà transversal i inclusiu o no serà. Les dones trans s’hi han d’incloure.
FM: No m’ha sorprès que el feixisme s’hi fiqui. Si no hi ha llibertat, el primer que s’atura és l’avanç dels drets de les dones, com ara la coeducació o les normes que donen llibertats a les dones. Una de les característiques del feixisme és el masclisme, perquè són misògins, perquè la sexualitat creativa el feixisme no la pot tolerar. L’ocupació dels espais públics per part de les dones per reivindicar-nos provoca aquesta reacció. I pel que fa als mitjans de comunicació, pens que les paraules no són innocents, i que s’hi ha donat massa espai a l’extrema dreta. I ara veim que Creixen per tot, tant com a partits polítics i com governants amb connotacions molt preocupants d’extrema dreta. Nosaltres hem de fer feina en col·lectiu i no enfrontar-nos-hi. Si hi ha debat i ells hi són, nosaltres no hi hem de ser.
AM: I una darrera cosa. Ells neguen la violència masclista. El mateix dia 8 hi hagué un assassinat masclista, i ahir a Madrid un home matà la dona i la filla i després es va suïcidar.

Back To Top
×Close search
Search