Aquesta comunicació de Francesc Canuto Bauzà presentada a les XIII Jornades d’Estudis Locals de Manacor té com a objectiu mostrar el funcionament de la possessió de sa Vall de la Nou a través d’onze contractes d’arrendament (1790-1868). La possessió era propietat, a les darreries del XVII, de la família Cotoner. El darrer membre d’aquesta nissaga fou Francesc Cotoner, Salas, Chacón, Manrique de Lara, cavaller de l’orde de Sant Joan, Marquès d’Ariany. Els arrendataris registrats en els contractes foren set en total, sis d’ells naturals de Manacor i un de Sant Llorenç des Cardessar, els quals portaven els llinatges Alcover, Galmés Galmés, galmés Pascual, Llodrà, Morey, Morey Miquel i Morey Font. La duració dels contractes oscil·lava entre 4, 6, 8 i 9 anys respectivament. El nom de les cases de la possessió o cases majors algun cop són anomenades “la Iglésia” per mor de la capella, la qual ja trobam documentada en un inventari de 1652.
La possessió matriu estava envoltada d’una sèrie de rafals juxtaposats a la possessió (sa Torre, es Vidriers, es Rafalet, es Puigsec, ses Comes, es Morro des Cavaller). L’aprofitament d’algunes surgències, especialment la font de na Memòria, propicià la construcció d’horts (hort Nou, hort Vell, hort Petit, hort des Vidriers) i de nombroses rotes de reguiu situades al costat del torrent de na Borges. Totes aquestes propietats, juntament amb els molins hidràulics (paperer, fariner i draper) eren arrendades individualment o formant agrupacions, encaminades a obtenir més rendiment econòmic.
Francesc Canuto presenta onze contractes d’arrendament de la possessió, custodiats tots ells a l’Arxiu del Regne de Mallorca, dins del període entre 1790 i 1868. El Document 1 és del 23 de febrer de 1790, l’arrendament de l’Església (la torre i Vidriers) i es Puigsec. El Document 2 és del 30 d’agost de 1798, l’arrendament de l’Església o Vall de la Nou, exceptuant l’hort dels Vidriers, el Delmari i la Cavalleria de la Vall de la Nou. El Document 3 és de l1 de juliol de 1802, l’arrendament de l’Església o Vall de la Nou, exceptuant l’hort dels Vidriers, el Delmari i la Cavalleria de la Vall de la Nou. El document 4 és del 13 d’octubre de 1809, arrendament de l’Església o Vall de la Nou, juntament amb l’hort petit, hort dels Vidriers i rota de la Senyora.
El document 5 és del 21 de novembre de 1816, arrendament de l’Església o vall de la Nou, juntament amb l’hort Petit, hort dels Vidriers i rota de la Senyora. El 22 de gener de 1827 se signa el document 6, arrendament de sa Vall de la Nou, exceptuant l’hort Petit, hort dels Vidriers i la rota de la Senyora. El 5 de juny de 1832 surt el document 7, arrendament de sa Vall de la Nou juntament amb la Cavalleria, horts, molins, rotes i altres pertinences. El document núm. 8 és del 4 de gener de 1841, on es lloga sa vall de la Nou, juntament amb la cavalleria, es Rafelet, horts, molins i rotes. Ja el 5 de febrer de 1851 es firma el contracte d’arrendament de sa Vall de la Nou, però sense l’hort Petit, l’hort dels Vidriers, la rota de la Senyora, les rotes de reguiu, ni tampoc el molí fariner ni el molí draper amb les seves terres.
Ja el 26 d’octubre de 1853 es lloga sa Vall de la Nou, juntament amb les rotes de reguit, el molí fariner i el draper amb les seves terres contingudes i el corral de na Memòria. Finalment, el 30 de setembre de 1859 es lloga novament sa Vall de la Nou, juntament amb les rotes de reguiu, el molí fariner i el draper amb les seves terres i el corral de na Memòria, sense els altres horts esmentats abans.
Alguns punts dels contractes donen molta informació de l’època. La norma d’obligat compliment, el fet de conrar la possessió a “ús i costum de bon conrador”. Estava prohibit tallar arbres, i la llenya necessària per al consum de la possessió s’havia de tallar en el lloc assenyalat pel garriguer o majoral. Tota la palla s’havia de consumir a la possessió i els fems, l’únic adob disponible, també. L’últim any de l’arrendament s’havien de deixar els fems acaramullats i la palla estotjada a la boval.
Era obligació del conductor escurar el torrent i totes les síquies de la possessió. No s’ha pogut determinar, segons els contractes, la manera en què es distribuïa l’aigua a les terres de reguiu. A través d’alguns pactes tenim coneixement de la distribució d’aigües per regar les distintes peces de terra. La vinya era absent al conreu de la possessió, nogensmenys, era obligació del conductor efectuar una sèrie de jornals amb el parell a la vinya que el marquès d’Ariany posseïa al terme de Manacor. Per una altra banca, no estava permès tenir cabres a la possessió. El bestiar de feina podia pasturar per les rotes i terres de la possessió amb les condicions i reserves pactades.
Un pacte de l’any 1853 ens revela que s’havia fet obra nova a les cases, afegint un pis, el que avui diríem les cases dels senyors. No era permès, per una altra banda, cap mena de subarrendament i l’arrendatari havia d’habitar les cases de la possessió. D’obligat compliment per a l’arrendatari era mantenir els operaris (picapedrers, fusters) i portar els materials a peu d’obra quan s’haguessin de fer feines de manteniment a les cases. Les millores descrites als pactes fan referència a la construcció de marges i de parats.
L’arrendatari havia de tenir cura de tots els béns mobles estimats, i els havia de restituir a la finalització de l’arrendament, i en aquest estim hi intervenen dues persones de confiança, una per cada part. Els agatges són la quantitat de productes que l’arrendatari d’una possessió ha de donar al senyor, a més del preu del lloguer. Era una quantitat variable, que es pagava en diversos dies de l’any, ajustats al calendari santoral litúrgic (Sant Tomàs, Nadal, Pasqua, Tots Sants, etc.: gallines, capons, anyelles, llet, formatge, ous, porcs, llana, fruita, cànyom, mongetes, hortalissa, blat, ordi i palla són els productes de la finca registrats.
El delme és la desena part de la collita o d’altres productes de la terra, que es pagava com a tribut a l’Església o al rei i altres senyors. Sabem per altres contractes que les terres de saa Vall que tots els arrendataris havien d’entregar cada any, al sacerdot que celebra la missa en la capella de sa Vall, “La porció de blat que se acostuma”.
I, finalment, s’ha de parlar de l’ànnua mercè, la quantitat que l’arrendatari paga anualment en diners com a preu de lloguer. El pagament es feia en metàl·lic, generalment en tres terces, i es pactava la data dels terminis. S’advertia que el pagament s’havia de fer en lliures, moneda de Mallorca, “en diner efectiu, metàlich i sonant i no ab vales reals, ni altre paper moneda”, i que “no podrà dexar de pagar per ningu infortuni de temps com són fam, peste, guerra, esterilidat, inundació o per altre cualsevol mal tant diví com humà”.
És a dir, no hi havia possibilitat de declarar-se vulnerable, com contempla la llei actual. S’havia de pagar sempre, tant si el mal que causava l’impagament era d’origen diví o bé humà.
