Miquel Estelrich Rosselló (Son Macià, 2003) va estudiar el grau superior de paisatgisme a sa Pobla. Ara fa feina a una empresa de Vilafranca com a jardiner. Ara és notícia perquè aquest pròxim 24 de juny, dia de Sant Joan, presenta al Centre Cívic de Vilafranca, i en companyia de Tomàs Garau i de l'editora Marga Serrano, el que serà el seu primer llibre, Pedra de costum.
D’on neix aquest interès teu per la cultura popular?
De petit, el meu padrí era sonador de S’Estol des picot. Ens contaven d’enrere el que feien. Ja em va interessar molt en el seu moment el llibre ‘Son Macià passa per passa’, de Sebastià Sureda, on sortien molts de noms i malnoms i la història familiar de cada persona. I sempre vaig voler trescar dins aquests temes. Totes les famílies estan mesclades, jo tenia interès per conèixer les seves històries, i ho vaig anar escrivint. Vaig pensar que el que tenia ja em bastaria per fer un llibre i ampliant-ho una mica ha arribat a sortir.
Fins a quina època et remuntes?
Començ parlant d’abans de la fundació de Son Macià. La padrina de la meva padrina, que és la que surt a la imatge de la portada, venia de s’Horta, i es va casar amb un de Felanitx. Estigueren per darrere Son Vell. La gent anava comprant finques… i el que he fet ha estat seguir tota la història del poble a través de les festes i els costums.
Com ho has fet? Has entrevistat la gent major? Has enregistrat les converses?
Sempre me n’he recordat. Quan m’ho contaven, ja tot d’una ho apuntava. Sempre hi ha contarelles, costums… A més, molta de gent no volia que l’enregistràs.
Quines curiositats destacaries, del llibre?
Per exemple, la manera de fer les flors per enramellar les carrosses de Sant Antoni. En aquell temps no es tudava res, i no tenia res a veure amb la manera com les fan ara. De la mateixa retalladura feien l’ull de la flor, que també el feien de color diferent. És una cosa que seria bona de recuperar. També hi havia els rotllets del dia dels Salers, que és un dolç que es fa a molt pocs llocs. N’hi ha a Calonge i a Felanitx, també, però amb receptes diferents.
Quins ingredients duen, els rotllets?
Ou, farina, sucre, canyella, llimona ratllada i sucre. Això és la base, i poden sortir blans o rostits, segons el lloc. Ve a ser la mateixa pasta d’un sospiro, que un temps només es feien per les matances.
Hi ha qualque altra tradició perduda, que surti en el llibre?
Els foguerons de Santa Catalina, que es feien en temps de matances, si les matances queien a prop de Santa Catalina. La gràcia d’aquest fogueró és que es feia dins un sementer on encara no havien sembrat gra, aquest foc protegia el sementer de les malalties.
Els externs hem sentit a parlar molt de l’estràngol com a joc macianer.
Sí, però sabem que hi jugaven a altres bandes, com ara Felanitx o Montuïri. El que canvia avui són les telles. Un temps es feien de la rella de l’arada. Les telles eren més planes, llavors. També avui jugam damunt l’asfalt, i antigament jugaven damunt el camí, i no com ara, que hi jugam per les festes. Primer hi jugaven cada setmana, però una bona estona. Les dones duien una cadira a posta per mirar-s’ho.
Com eren les tradicions relacionades amb la Setmana Santa. Es diu sovint que tot això de campinorats ha vengut de la Península…
Hi ha hagut molta discussió, amb això. Quan tomaren l’esglèsia vella, varen desapàreixer molts de sants, i els retaules són davall l’esglèsia nova en forma d’enderrocs. A Son Macià hi havia uns centurions, que tenien unes armadures i una vestimenta. També hi havia passos que no hem sabut aclarir on han acabat. I sabem que es feia una processó de l’encontrada. La marededéu sortia de ca les monges i el Bon Jesús sortia de l’església. Quan s’encontraven feien trons d’escopeta des d’una casa de plaça. La darrera processó que es va fer a Son Macià va ser la del Corpus. Les de Setmana Santa s’aboliren devers l’any 1972 o 1973. Una cosa que no es fa ara, és quan feien la casa santa, amb el roser de Pasqua, que era un arbust de color blanc, tothom n’hi duia. Era un monument on dijous i divendres sant hi posaven les hòsties consagrades. També es feien els fenassets, amb llavor de civada o de blat, que posaven a germinar durant vint-i-un dies a les fosques. Això feia que el germinat sortís blanc. I amb allò imitaven els cabells del bonjesús per adornar el monument. És important que se sembri damunt grava, no ha de ser dins terra.
Per què tomaren una església tan nova?
Les parets estaven bé, però patia de damunt. Les voltes devien estar mal fetes, i va arribar un moment que varen decidir tomar-la.
I tot això va canviar…
Sí, el canvi més gros va ser quan les monges varen partir, perquè col·laboraven molt amb el poble.
Les festes de l’estiu de Son Macià tenen molt de renom avui en dia.
De festes sempre se n’han fetes, però les feien dins el juny, pel Sagrat Cor, i ho organitzava la parròquia. Els veïnats tenien bo de fer fer festa. Durant els anys quaranta i cinquanta es feien per foravila, amb carreres de someres, competicions d’estràngol, quatre coses per als al·lots i missa de tres i altar fumat.
No feien revetla musical?
La primera revetla va ser l’any 1964 o 1965. Va dur molt d’escàndol, perquè el capellà no volia que es fes. A partir de llavors es feia cada any i duien dos o tres grups, qualcun de renom. Miraven de dur els mateixos grups que als altres pobles. El Teleclub també hi ajudava. Aquelles revetles eren de pagament, per poder pagar els grups.
No eren, pel que veig, unes festes com les que coneixem avui.
No. A partir dels anys vuitanta agafen un poc de fua i els noranta prenen la forma amb què les coneixem avui. Les festes a foravila eren molt agrícoles. Feien la pesada dels homes, el tir al plat. I fins als anys vuitanta feien fira amb animals, galls de llavor, ramells, cadascú aportava el que sabia o podia. Ara ens ho duen tot fet. També les festes eren més curtes. Duraven tres dies, primer, i ara en duren quinze.
Parlem de Son Macià. Un poble que fa tan poc temps que va néixer ha de ser una mescla de diferents llocs… Avui els macianers ja sou nascuts aquí, però antigament era gent procedent de pobles del redol.
Encara ho és, una mescla, avui. Mon pare és felanitxer, per exemple. Amb la manera xerrar trobaràs gent que diu llemugues, i altres diuen raïssons. Uns diuen portassa, i els altres cotxeria. Uns diuen molí, i altres diuen mulí. Al principi no es consideraven d’enlloc, perquè varen néixer a fora vila, però després feren una llista, un padró, que deia on era ca seva, però no d’on venien.
A Mallorca ha vengut molta de gent de fora. Està alterada, la forma de ser macianera.
Jo crec que més que alterada, es conserva. El que hi ha és molta de gent que se’n va anar a viure a Manacor i ja no han volgut ser macianers. La gent que ha vengut a viure aquí sí que s’ha integrat i participa. En canvi, n’hi ha que venen més per la tranquil·litat que hi ha, que no hi fan vida, i que es converteixen en gent de pas. No van a la farmàcia, no van al súper. En aquest sentit estan molt mées integrats els marroquins que no altra gent que fa servir Son Macià com un poble dormitori. Venen per tres mesos, canvien de feina i parteixen. Amb els al·lots a escola també s’ha conegut un canvi molt gros. En venen molts de Cales, i també de Manacor. Un temps podies saber de quina casa era cada al·lot. Avui això costa.
Tornem al llibre. Fa la impressió que tens més material…
No hi ha pogut caber tot. Hi ha coses que no hi he pogut posar. També vaig publicant articles al Cent per Cent que poden servir per a un segon llibre, on hi posaria més imatges. També, quan varen saber que sortia el llibre, molta de gent es va posar a contar-me més coses que no hi he pogut posar perquè ja havíem tancat l’edició.
Perquè li has posat aquest títol de Pedra de costum?
Perquè les festes són una roda de la vida, hi has de passar. Deim que tothom travela amb el mateix genoll, o que s’aixequen amb el peu esquerra, o que travelam amb la mateixa pedra. Una festa no la pots esborrar del calendari. Estàs obligat a travelar-hi.
