Pep Roig Galmés (Manacor, 1993) és treballador a una cadena de supermercats. Va viure tota la seva etapa formativa a les categories inferiors del CE Manacor, fins a juvenils. Va debutar com a amateur amb el Petra i va tornar al Manacor per jugar ja a Tercera Divisió. Després de passar per Son Servera, arribà al Son Macià on va jugar de davanter centre. I d'aquí... va passar a ser-ne l'entrenador. Parlam amb ell després de la gran temporada aconseguida pel Son Macià, que ha acabat segon del seu grup a segona regional.
Com arribares a convertir-te en l’entrenador del Son Macià?
Va ser l’any de la pandèmia. La lliga es va aturar a mitjan lloc i em vaig retirar. L’entrenador ho va deixar i jo vaig entrar en el seu lloc.
I després d’aquest camí enguany heu arribat a l’excel·lència.
Sí. Varen venir a jugar amb el Son Macià determinats jugadors… Però el canvi gros el vàrem fer l’any passat. Érem un grup d’amics… i en un moment determinat hi va haver un clic, que ens va donar aquell puntet que ens faltava a nivell competitiu. Faltava un poc de consistència, de saber sofrir. El grup humà ja era excel·lent, però necessitava aquest canvi, que jo mateix també com a entrenador vaig fer.
I a part d’això quina pot haver estat la clau, per a l’èxit que heu aconseguit enguany?
L’any passat el cent per cent de la plantilla va continuar. I això no sempre passa. Un per feina, un per qüestions familiars… sempre hi ha jugadors que ho deixen anar.
Com diries que és la teva plantilla? Més aviat veterana?
Puc fer un onze de trenta anys. Les peces més claus són més veterans, però també hi ha joves dins l’equip.
Perquè un equip faci vincle amb el poble és important que hi hagi jugadors locals. Com va això?
N’hi podria haver més. També sabem que hi ha macianers que juguen a altres bandes… En tot cas, dins l’equip tenim sis macianers, i aquí hi compt també els adoptats, que n’hi ha qualcun, com jo mateix, que hi he vengut a viure.
Com definiries el fet futbolístic a Son Macià?
El Son Macià és un exemple de futbol popular. Jo com a entrenador, pag. I els jugadors també paguen per jugar. Tenim una parròquia fidel, uns aficionats que ens segueixen cada quinze dies al camp, i més enguany que hem tengut un poc més d’exigència. A molts de llocs no ens coneixen. De vegades anam a jugar aquí o allà i ens demanen on és Son Macià. Ens diuen que no saben a on és. I si els deim que és a Manacor… n’hi ha que resulta que tampoc ho saben. Tenim un ambient molt sa. El futbol en aquest nivell té zero violència. Som guerrers, som orgullosos, i miram de ser més forts dins ca nostra que l’altre. I això passa amb tots els equips, però sempre amb noblesa.
En aquestes categories passa sovint que a l’entrenador li ve just poder configurar l’onze, de vegades. És el teu cas?
M’hi vaig trobar, al principi. Però els darrers tres o quatre anys s’ha incrementat el compromís. Ningú mai falla. Evidentment sempre hi ha la típica etapa de nadal, o la primeria de l’estiu… qüestions de feina, viatges, noces, compromisos…. Vàrem començar amb una plantilla de 25 jugadors i hem acabat amb 22.
Heu fet una temporadassa… i no pujau.
En principi no, estam pendents de com es configuren els grups de l’any que ve a partir d’ascensos i descensos.
Tant si jugau a segona, com si pujau a primera, quin serà l’objectiu?
El nostre objectiu és passar gust competint, posar aquest punt de competició a la plantilla.
Com organitzau els entrenaments?
Feim tres entrenaments cada setmana, d’una hora i quart o una hora i mitja. Ho basam molt en microcicles amb exercicis molt repetitius i també mirant de millorar el que funciona. També hem de treballar l’adaptació a altres camps diferents del nostre, que és molt petit. A sa Pobla, per exemple, tenen un camp molt gros…
Estau satisfets del camp que teniu?
No està cuidat, ens n’hem de cuidar nosaltres. El manteniment que en fa l’Ajuntament és molt bàsic. La il·luminació és molt deficient, no podem jugar els vespres moltes vegades. Els focus que funcionen, parpellegen… i hem de negociar amb els àrbitres per poder jugar els partits i combinar horaris. Molt sovint hi boten joves per jugar-hi… i el camp es deteriora. No tenim graderia coberta i els vestidors són minúsculs i de vegades no hi cabem tots i hi ha jugadors que s’han de canviar defora. He anat a molts de camps… i puc dir que són les instal·lacions més precàries de les Illes Balears. Nosaltres som un poble i un club molt humil, i ens conformam amb molt poc, però pertot allà on anam tot està més ben cuidat, o és nou o està renovat.
