“La seva història ajuda a creure en un mateix”

Qui és Omar i quina és la seva lluita?

Omar va ser durant gran part de la seva vida un treballador de la construcció i fa dotze anys vaig començar a saber de la seva existència. Ell és un apassionat del cine i va crear un cinema (Cinema Paradiso) a la petita localitat de Villa Elisa a Entre Ríos. Després de molt de temps vaig aconseguir veure que ell va crear aquell cinema per donar i rebre amor. Ara, Omar projecta pel·lícules al seu cinema i això ha estat el motor de la seva vida. Com diu ell, “és la meva medicina i així no tenc depressió”. 

La seva passió vital ha estat construir i mantenir el cinema… 

Sí. De fet, el que té és que és una persona molt humil. A casa seva no hi ha portes, només cortines de tela i separadors que ha fet amb les seves mans. Així i tot, és una persona que no ha claudicat mai i que ha decidit dur a terme un objectiu que per ell ha estat el seu somni. Ell ho diu d’aquesta manera i per mi és molt més perquè ha tengut una vida duríssima i mai s’ha quedat de braços plegats. En el temps que jo feia una pel·lícula ell va muntar i desmuntar una sala de cinema tot sol. 

Trobar-te amb ell de casualitat va ser l’inici del documental, no?

Sí. Va ser d’aquesta manera, per avorriment estava passejant i vaig veure un cartellet que posava “cinema”. A partir d’aquí em vaig interessar i, sobretot quan vaig veure la sala. Cada element del cine, les butaques, la pantalla, la pintura o les finestres, tot tenia una història al darrere. Vaig sortir molt commoguda la primera vegada que ho vaig veure. A més, em va fer pensar en què sempre tenim moltes excuses per a tot, quant aquest senyor primet, que té molts de problemes de salut, fora cap recurs va muntar una sala de cinema tot sol. Jo, en canvi, amb molts de més recursos que ell no vaig fer res de res. La seva història ajuda a creure en un mateix. Si tens un objectiu i tens perseverança sí que surten les coses. 

El procés de gravació va ser molt llarg. Va canviar la teva idea inicial fins al moment de l’estrena? 

Si. De fet, quan vaig començar a gravar Omar ja em parlava sobre el pòs- ter de la seva pel·lícula i jo no tenia ni tan sols assumit que volia a fer-la. Però li vaig donar la meva paraula i vaig seguir perquè si era per mi, l’hagués abandonat cada any. Al final, després de tant de temps, tancar un projecte és important, sobretot quan una altra persona t’obri les portes del seu cor i de ca seva. 

Ha estat un procés personal important pels dos.

Ell necessitava que la seva història es contàs i veient-ho amb perspectiva, jo no me n’adonava compte de res. Personalment, li dec molt. Sense n’Omar no hi ha pel·lícula, però sense pel·lícula no hi ha n’Omar, en aquest sentit ha estat mutu. 

Potser també ha estat una manera de continuar el seu projecte?

Sí. Ha passat de tot. La pel·lícula ha estat a trenta festivals i avui dia Omar segueix rebent a la gent a casa seva. Moltes persones van a veure’l perquè han vist la pel·lícula, fins i tot un metge el va operar gratuïtament de la vista. Jo m’alegr molt perquè ell ha estat molt silenciat. Ara mateix té els seus amics i admiradors, però mai va tenir suport. 

La pel·lícula ha tengut molt bona acollida, supòs que ha estat un revulsiu per la teva carrera, no? 

M’ha obert moltes portes i he pogut connectar amb moltes persones. També he après de què va un procés de gravació llarg. He pogut viatjar molt i crec que el cercle és completa quan estàs amb el públic, per això tenc moltes ganes de venir a Manacor. És molt emocionant el que va fer aquest home i no importa des d’on es vegi perquè toca la fibra humana.