Al començament del segle XX i en el període anomenat d’entreguerres, va florir a Europa una munió d’escriptors de molta vàlua intel·lectual i artística. Alguns d’ells avui en dia encara són admirats i llegits, però d’altres ja gairebé no se’ls llegeix o no tenen l’anomenada que visqueren en el seu moment.
Un d’aquests autors és Stefan Zweig, el qual va gaudir d’una època esplendorosa, sobretot en les dècades vint i trenta del segle passat, tant pel que fa a la crítica com en l’àmbit popular, ja que va ser un dels autors més editats i traduïts en aquell temps, per bé que, des de la seva mort, el 1942, la seva obra esdevingué menys familiar per al públic en general i avui en dia quasi ha caigut en l’oblit, malgrat la seva qualitat com a escriptor. Tant és així que ja el cinema mut va dur a la pantalla algunes de les seves novel·les. De fet, moltes han estat posteriorment convertides en pel·lícules i sèries de televisió.
Stefan Zweig va néixer a Viena l’any 1881 en el si d’una acabalada família jueva. Va estudiar filosofia i història de la literatura, unes matèries que li van permetre entrar en contacte amb l’avantguarda cultural vienesa de l’època.
Va escriure novel·les, històries curtes i diverses biografies, que el feren molt famós, però també es dedicà a escriure assajos i teatre i a fer traduccions, sobretot d’autors francesos, ja que sentia admiració per la cultura francesa.
L’any 1904 va publicar la primera novel·la, un gènere que conrearia especialment durant la seva carrera. Va arribar al zenit de la seva fama perquè Zweig desenvolupà un estil literari molt particular, que unia una acurada construcció psicològica amb una polida tècnica narrativa.
El 1913 es va traslladar a Salzburg, on va viure gairebé vint anys. Però durant la Primera Guerra Mundial, i després d’haver servit en l’exèrcit austríac (com a empleat de l’Oficina de Guerra, ja que havia estat declarat no apte per al combat), se significà com a antibel·licista i s’exilià a Zúric, on va restar fins al final de la guerra, quan tornà a Salzburg. És en aquells anys a Salzburg quan es publiquen les obres més conegudes de Zweig: Amok, Carta d’una desconeguda, Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona i el relat històric Grans moments de la humanitat, que va publicar el 1927 i que es manté, encara avui dia, entre els seus llibres de més èxit.
Després de l’augment de la influència nacionalsocialista a Àustria, el 1934 Zweig es traslladà a Londres. Aleshores, ja tenia dificultats per a publicar les seves obres a Alemanya i Àustria, i el règim de Hitler les va arribar a prohibir l’any 1936, com també va passar després a la Itàlia de Mussolini.
En començar la Segona Guerra Mundial, es va traslladar a París, més tard a Londres —on es nacionalitzà— i després va anar a Amèrica. Passà per Nova York i s’establí finalment al Brasil. A la ciutat de Petrópolis, el 22 de febrer de 1942, es va suïcidar, juntament amb la seva muller, desesperats pel futur d’Europa i la seva cultura (estaven convençuts que el nazisme s’estendria per tot el planeta).
Una de les seves primeres novel·les fou Secret candent, que es publicà l’any 1911 i és la que el club de lectura va triar per introduir-nos en l’obra d’aquest autor. Es tracta d’una novel·la curta, però molt intensa quant a la història que ens conta. D’aquesta novel·la se n’han fet dues versions cinematogràfiques: una l’any 1933 i l’altra ja l’any 1988.
A Secret candent, com a la major part de les seves novel·les, Stefan Zweig parteix d’una història senzilla per mostrar-nos una acurada anàlisi de la naturalesa humana. En aquest cas, protagonitzada per una mare, Mathilda; el seu fill de dotze anys, Edgar, i el jove baró, del qual no es diu el nom, seductor i sense escrúpols, amb «tots els instints adelerats del caçador —el rastreig, l’excitació i la crueltat mental».
L’estratègia seductora del baró aconsegueix manipular la voluntat del jove Edgar per tal que li faciliti el contacte amb la seva mare. «Una d’aquelles jueves de formes lleugerament generoses, encara de bon veure, amb un temperament sens dubte apassionat, però experimentada a dissimular-lo darrere d’una malenconia distingida.» Talment la retrata el baró. «Ara ja tenia partenaire i el joc podia començar.»
A partir d’aquest moment, es desenvolupa una relació triangular de seducció entre el baró i la mare, i el món dels adults es converteix per a Edgar en un món ple de mentides i de secrets inconfessables: «Boirosament sentia que aquell secret era el pestell que tancava la infantesa».
De totes maneres, l’eix central del relat és el personatge del fill. Assistim a la pèrdua de la seva innocència en deixar enrere la infantesa. Aquesta etapa, Zweig la relata d’una manera detallada, seguint els diversos moments de confrontació, primer amb el baró i després també amb la seva mare. A mesura que el procés de seducció avança entre el baró i la mare, el fill se sent menyspreat per tots dos, no entén allò que està passant i es dedica a esbrinar el secret que comparteix la parella, la qual cosa comporta la seva marginació.
Fins i tot, hi ha un moment que el fill es converteix en la consciència culpable de la mare. Ella no s’adona que el seu fill està tornant home, que està superant la seva infantesa de cop i volta.
Mentre s’endinsa en la trama i mitjançant el seu narrador omniscient, l’autor ens va presentant els personatges i el seu caire psicològic, vist des del punt de vista d’Edgar, que passa d’un estat d’admiració cap al baró a odiar-lo fredament i d’una submissió a sa mare a sentir-se gelós per les seves mentides. De l’Edgar, que va perdent la innocència per mor d’un secret inconfessable que no acaba d’entendre.
I ara hem de parlar de l’estil de l’autor. És una prosa que no s’entreté en detalls i descripcions supèrflues i que manté un ritme de narració que no decau en tot el llibre. Una prosa neta, polida i entenedora que es llegeix tranquil·lament i que a poc a poc ens endinsa en aquestes trames psicològiques que hem esmentat abans. Aquesta particularitat del seu estil ja ens la confirma el mateix Zweig quan afirma que, com a gran lector que era, només li agraden els llibres «que mantinguin sempre, pàgina rere pàgina, el seu nivell i que arrossega al lector fins a la darrera línia sense deixar que prengui alè. Això em proporciona un perfecte delit».
Ens hem trobat amb una petita joia d’orfebreria literària – i, per tant, humana -, amb un ritme fluid i que no decau, i de només cent i escaig pàgines en què l’autor ha fet bullir tota una sèrie d’emocions i de sentiments: admiració, amor, odi, gelosia, desig i innocència, per la qual cosa pensem que es tracta d’una lectura ben recomanable.
