Joan Antoni Cerrato (Manacor, 1961) és el guanyador del Premi de Poesia Vila de Lloseta 2026 per L'aire encès. Es tracta d'un guardó que amplia la nòmina de premis del poeta manacorí, tant en poesia de creació pròpia com també en traduccions. N'hem parlat amb ell.
Joan Antoni Cerrato parla sempre d’ell, en els seus llibres de versos? O és poc important, això?
El jo poètic no sempre coincideix amb l’autor. És evident, però, que per la naturalesa del tema de què tracta el llibre hi ha experiències que he sentit molt de prop. El poemari podria qualificar-se de confessional, encara que no estrictament. Cal pensar en el tòpic de la màscara literària, sovint materialitzada amb verbs en primera persona del singular per expressar idees o emocions concretes. En principi, hem d’anar molt en compte i considerar el “jo” com una creació literària, no com a confessió directa de l’escriptor.
Com es fa per prendre la distància necessària respecte de l’experiència viscuda per aconseguir fer-la universal, per generar el sentiment de pertinença o d’identificació en el lector? Calen moltes reescriptures? Cal deixar passar el temps? Es pot escriure en el moment d’una passió encesa? O en el d’un dol traumàtic?
Totes les alternatives que esmentes són possibles. Dependrà del que cada escriptor senti en el moment creatiu i de les seves capacitats de produir bona literatura. En el meu cas el llibre va sorgir d’unes vivències molt positives. Per fer que una vivència pròpia cali en el lector s’han de donar una sèrie de requisits: originalitat, profunditat, coherència entre forma i contingut i sobretot qualitat i precisió del llenguatge. Fer que l’experiència sigui en primer terme sentida profundament per part del creador, plasmar-la al paper amb honestedat i versemblança (tot i que de vegades no constitueixi una veritat palpable), vestir-la de manera que sorprengui o emocioni el lector. Per això calen imatges originals, intensitat poètica, ritme i musicalitat suggerents i evitar els llocs comuns. Quan el lector sent el que llegeix com a cert i s’emociona, d’alguna manera “viu” el poema i l’universalitza.
”L’aire encès” és un títol que evoca passió a través del tòpic del foc. Quina forma i sentit prenen, els poemes?
El poemari està costruït sobretot en decasíl·labs. El tema principal respon a com els elements naturals, l’energia i les singularitats innates de cada persona condicionen la relació amb els altres; en aquest cas la relació entre un ésser de foc i un altre d’aire. Un erotisme tant corpori com espiritual amara tot el recull. Com a subtemes, apareixen l’esoterisme, la màgia, el zodíac, els fenòmens paranormals… tot allò que no entenem del tot però que d’alguna manera afecten les nostres vides interpersonals. La repetició i transformació de motius han estat crucials per mantenir la unitat del llibre.
“L’aire encès” consta de vint-i-dos poemes dividits en cinc parts, titulades de la següent manera: Primari, Bàsic, Fonamental, Primordial i Elemental. El primer poema va solt; actua com a introducció amb l’objectiu d’il·lustrar la força sobirana de la natura. En aquest cas va dedicat a la torrentada de setembre del Llevant mallorquí. I la darrera part, que no té forma de poema tot i que ho és, són unes tasques elementals per assolir el nirvana.
L’amor i la mort (o el pas del temps) són els grans temes de la lírica universal. Segons com excloents, segons com complementaris. Quin paper hi té el temps que passa, el temor o la preocupació per la mort, en el poemari? L’amor més vist com un antídot?
Contràriament del que passava en alguns llibres meus anteriors, aquí no tract específicament aquest tema que exposes. Simplement celebr l’amor, amb tot el goig i dolor que comporta d’una manera que em sembla, si més no, original. “L’aire encès” tracta de la fèrria voluntat de procurar que l’amor no fugi, de fer el que sigui perquè la persona que estimes també t’estimi a tu. Això, que sembla tan senzill, és de les coses més difícils d’aconseguir. Estimar és cosa seriosa, no té res de frívol. Sí, en certa manera l’amor és l’antídot d’aquesta malaltia incurable que és la mort. L’amor ajuda a viure més intensament.
Has escrit altres llibres inspirant-te en autors que et són referents, com ara Emily Dickinson o Eugénio de Andrade. Encara que no et referesquis a cap autor en concret al títol, de quines influències beu “L’aire encès”?
Tot i que pugui sonar pretensiós, no voldria que begués de cap autor en concret; almenys no en soc conscient. D’on beu, realment, és d’una preparació prèvia a escriure respecte dels temes que t’he explicat a la tercera pregunta. De tota manera, inconscientment deu tenir ressons concrets d’alguns dels meus poetes de capçalera. És molt difícil assolir allò que en diuen una veu pròpia. Jo escric com sé, i el tema no em lleva la son. Sé que jug en segona divisió.
Tens altres projectes en marxa? Traduccions? Obra nova?
Sí, potser massa truis engegats. Estic en ple procés de traducció del llibre de poemes “A”, de Louis Zukofsky, una de les obres més bèsties de la literatura nord-americana del segle passat. També he acabat de traduir l’obra completa de la poeta confessional Anne Sexton, de la qual tenim massa poc en català. Pel que fa a obra pròpia, estic preparant una antologia poètica per celebrar els quaranta anys que fa que em dedic a fer poesia, recollint el que consider més bo dels vuit poemaris publicats (incloc aquest “L’aire encès”, que veurà la llum la segona quinzena de novembre a la Nova Editorial Moll).
