L’arribada del jazz a Catalunya i Balears

Les Illes Balears de les primeres dècades del segle XX són imaginades com un reducte de la vida pagesa i d’estructures socials molt tradicionals. Però cal analitzar en detall els nous corrents culturals i artístics que començaven a obrir-se pas de manera decidida; i aquest fet fou especialment palès en l’arribada del jazz a les Illes com a nova música d’entreteniment.
El jazz de New Orleans havia començar a finals del XIX i s’havia popularitzat durant les dues primeres dècades del XX; hom podria pensar que tardaria en arribar a Catalunya i especialment a les Illes, però res més lluny de la realitat, perquè a la dècada dels anys 20, a Palma, ja s’hi troben orquestrines de jazz. I el 1935, un músic mallorquí, Baltasar Samper, donà conferències sobre «Jazz» a l’Ateneu Polytechnicum de Barcelona.
El contingut d’aquestes conferències és presentat pels musicòlegs Antoni Pizà i Francesc Vicens al volum Música de jazz. Conferències de 1935 de Baltasar Samper. Aquest llibre fa un retrat de la difusió del jazz a la Barcelona de principis del segle XX a més de descriure els canvis socials i les novetats que aquesta música projectava. Pizà i Vicens inicien el volum amb un breu però interessantíssim estudi titulat «L’estigma alarmant del cabaret», tot fent referència a la distinció que feia Samper entre el «jazz vertader» i el «jazz fals», qüestió molt important per als crítics musicals del moment. Aquest estudi emmarca el contingut de les conferències i la figura de Samper, a més de d’aportar informació addicional molt valuosa i de gran rigor acadèmic, especialment en les notes a peu de pàgina.
Els documents originals d’aquestes conferències foren conservats per Joan Moll, el primer estudiós de l’obra de Baltasar Samper des de la vessant compositiva i pianística. Moll va cedir aquests manuscrits per tal de fer-ne una edició adequada; els texts contenien aquestes dues conferències barcelonines, a més d’una traducció al castellà d’una d’elles i una breu conferència sobre la música de Ravel. Antoni Pizà i Francesc Vicens descriuen també el context en el qual Baltasar Samper va dur a terme la seva activitat musical, no s’ha d’oblidar que des del 1924 al 1932 va realitzar a Mallorca diverses missions de recerca en nom de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Fou un gran estudiós de les tonades i cançons de repertori tradicional, que a més enregistrava en un fonògraf, una «trompeta» que aterria els cantaires pagesos d’aquella època. Aquesta experiència com a investigador de material folklòric el feu valorar especialment la improvisació que el jazz desplegava, i així establí connexions entre la improvisació vocal dels tirolesos, els «cantaores» i els glosadors mallorquins.
Antoni Pizà i Francesc Vicens destaquen, també, el gran domini lingüístic de Samper i la vigència de la seva aproximació a l’objecte d’estudi, malgrat els anys passats. Segons ells, Samper escriví sobre música i ho feu amb claredat, amb un estil directe, econòmic i poètic alhora. Comenten l’estructura de les seves conferències, així com a la seva habilitat per explicar l’ús de nous termes i elements musicals: com s’interpreta i què és el «swing», com es realitzen les improvisacions sobre el tema principal i les seves estructures harmòniques. Samper codificà la descripció del jazz usant paràmetres de la música clàssica; ja que el públic de les conferències coneixia millor la tradició clàssica i així els era més fàcil entendre l’estètica de la nova música.
Vuitanta anys després, la lectura d’aquest llibre compleix l’objectiu primer de les conferències: una descripció clara i acurada dels elements musicals; a més de valorar polítiques colonials i proselitismes religiosos als Estats Units, fet que llavors no era gens habitual. Pizà i Vicens subratllen que, encara que no esmenta el terme «work songs», per exemple, ubica correctament aquest concepte i el relaciona amb el cant d’espirituals, el primer cant amb entitat pròpia que els negres americans reeixiren en donar a conèixer fora del seu cercle. També remarquen els vincles de Samper amb els crítics de jazz francesos —Panassié, Delaunay i Bureau, dels quals rep els conceptes principals— i l’intercanvi intens d’idees i músiques entre els cercles jazzístics de París i Barcelona.
Però no solament entre París i Barcelona s’intercanviava el repertori de jazz, sinó també entre Barcelona i les Illes. Alguns músics de les orquestrines barcelonines venien a tocar també a Mallorca, i així l’any 1925 Miquel Castellà tenia una orquestra en la que figurava un original membre, l’americà Freixes; el qual era català, malgrat que va passar per «americà». El 1920 és documentada la Royal Band de Joanet Coll; i, encara que sigui mal de creure, Manacor ja comptava amb dues agrupacions jazzístiques a principis dels anys trenta: la Drac i la Manacor Jazz.

Bàrbara Duran