Parlam amb Laura Moyà, que està al capdavant del grup de Telegram “Adolescència Lliure de Mòbil Mallorca”, que pretén fer passes per la regularització de l’ús del mòbil per part…

L’arribada del jazz a Catalunya i Balears
Les Illes Balears de les primeres dècades del segle XX són imaginades com un reducte de la vida pagesa i d’estructures socials molt tradicionals. Però cal analitzar en detall els nous corrents culturals i artístics que començaven a obrir-se pas de manera decidida; i aquest fet fou especialment palès en l’arribada del jazz a les Illes com a nova música d’entreteniment.
El jazz de New Orleans havia començar a finals del XIX i s’havia popularitzat durant les dues primeres dècades del XX; hom podria pensar que tardaria en arribar a Catalunya i especialment a les Illes, però res més lluny de la realitat, perquè a la dècada dels anys 20, a Palma, ja s’hi troben orquestrines de jazz. I el 1935, un músic mallorquí, Baltasar Samper, donà conferències sobre «Jazz» a l’Ateneu Polytechnicum de Barcelona.
El contingut d’aquestes conferències és presentat pels musicòlegs Antoni Pizà i Francesc Vicens al volum Música de jazz. Conferències de 1935 de Baltasar Samper. Aquest llibre fa un retrat de la difusió del jazz a la Barcelona de principis del segle XX a més de descriure els canvis socials i les novetats que aquesta música projectava. Pizà i Vicens inicien el volum amb un breu però interessantíssim estudi titulat «L’estigma alarmant del cabaret», tot fent referència a la distinció que feia Samper entre el «jazz vertader» i el «jazz fals», qüestió molt important per als crítics musicals del moment. Aquest estudi emmarca el contingut de les conferències i la figura de Samper, a més de d’aportar informació addicional molt valuosa i de gran rigor acadèmic, especialment en les notes a peu de pàgina.
Els documents originals d’aquestes conferències foren conservats per Joan Moll, el primer estudiós de l’obra de Baltasar Samper des de la vessant compositiva i pianística. Moll va cedir aquests manuscrits per tal de fer-ne una edició adequada; els texts contenien aquestes dues conferències barcelonines, a més d’una traducció al castellà d’una d’elles i una breu conferència sobre la música de Ravel. Antoni Pizà i Francesc Vicens descriuen també el context en el qual Baltasar Samper va dur a terme la seva activitat musical, no s’ha d’oblidar que des del 1924 al 1932 va realitzar a Mallorca diverses missions de recerca en nom de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Fou un gran estudiós de les tonades i cançons de repertori tradicional, que a més enregistrava en un fonògraf, una «trompeta» que aterria els cantaires pagesos d’aquella època. Aquesta experiència com a investigador de material folklòric el feu valorar especialment la improvisació que el jazz desplegava, i així establí connexions entre la improvisació vocal dels tirolesos, els «cantaores» i els glosadors mallorquins.
Antoni Pizà i Francesc Vicens destaquen, també, el gran domini lingüístic de Samper i la vigència de la seva aproximació a l’objecte d’estudi, malgrat els anys passats. Segons ells, Samper escriví sobre música i ho feu amb claredat, amb un estil directe, econòmic i poètic alhora. Comenten l’estructura de les seves conferències, així com a la seva habilitat per explicar l’ús de nous termes i elements musicals: com s’interpreta i què és el «swing», com es realitzen les improvisacions sobre el tema principal i les seves estructures harmòniques. Samper codificà la descripció del jazz usant paràmetres de la música clàssica; ja que el públic de les conferències coneixia millor la tradició clàssica i així els era més fàcil entendre l’estètica de la nova música.
Vuitanta anys després, la lectura d’aquest llibre compleix l’objectiu primer de les conferències: una descripció clara i acurada dels elements musicals; a més de valorar polítiques colonials i proselitismes religiosos als Estats Units, fet que llavors no era gens habitual. Pizà i Vicens subratllen que, encara que no esmenta el terme «work songs», per exemple, ubica correctament aquest concepte i el relaciona amb el cant d’espirituals, el primer cant amb entitat pròpia que els negres americans reeixiren en donar a conèixer fora del seu cercle. També remarquen els vincles de Samper amb els crítics de jazz francesos —Panassié, Delaunay i Bureau, dels quals rep els conceptes principals— i l’intercanvi intens d’idees i músiques entre els cercles jazzístics de París i Barcelona.
Però no solament entre París i Barcelona s’intercanviava el repertori de jazz, sinó també entre Barcelona i les Illes. Alguns músics de les orquestrines barcelonines venien a tocar també a Mallorca, i així l’any 1925 Miquel Castellà tenia una orquestra en la que figurava un original membre, l’americà Freixes; el qual era català, malgrat que va passar per «americà». El 1920 és documentada la Royal Band de Joanet Coll; i, encara que sigui mal de creure, Manacor ja comptava amb dues agrupacions jazzístiques a principis dels anys trenta: la Drac i la Manacor Jazz.
Bàrbara Duran