skip to Main Content

L’emergència precipita l’aprovació de l’Ingrés mínim vital

Sens dubte es tracta del pla estrella del vicepresident Pablo Iglesias. L’emergència sanitària que vivim, convertida ara ja en la crisi social i econòmica més important viscuda a Europa des de la Segona Guerra Mundial, ha precipitat l’aprovació d’aquesta mesura que, segons fonts governamentals espanyoles, suposaria l’erradicació del vuitanta per cent de la pobresa a l’Estat espanyol. La proposta, que entrarà en vigor aquest mes mateix, té molt de sentit en el moment que vivim ara. Milions de persones quedaran a l’atur, i la reactivació econòmica segurament no serà tan ràpida com molts s’esperaven en un principi. Hi ha por i hi ha fractura social.

Ara milers de famílies a tot l’Estat podran veure pal·liada la sagnia d’aquesta interrupció sobtada de l’activitat econòmica. Tanmateix, l’ajuda arriba coixa. Cal un mínim d’un any de residència legal a l’Estat. Perquè això passi, hom ha d’haver passat tres anys abans de començar a tenir un contracte legal. Molta de gent sense papers, per tant, quedarà exclosa de l’ajut. Precisament els qui més ho necessiten. Tal vegada el vicepresident Iglesias té pensades mesures per aconseguir vèncer aquest impediment com ha passat, per exemple, a les Illes Balears, on la consellera Fina Santiago ha trobat la fórmula perquè qualsevol persona resident en aquestes illes i en situació de vulnerabilitat extrema pogués rebre la renda social garantida. Precisament, sembla que la ja popular RESOGA ocuparia un espai semblant al de l’Ingrés Mínim Vital. La feina feta fins ara per part d’Ajuntaments i de CAIB no hauria de duplicar-se ni quedar en un no-res. Encara més, si el Govern de Pedro Sánchez creu de veres en allò que ara anomenen cogovernança, no estaria gens malament que, per servar la coherència amb el terme, transferissin, dotades així com toca, les competències en l’assignació de l’Ingrés Mínim Vital, amb l’objectiu de donar protagonisme i sobretot gestió, a les institucions més pròximes a la gent, que són les que poden conèixer de primera mà cada cas.

D’altra banda, dins el sector social preocupa quin serà l’efecte d’una renda com aquesta en els sectors més vulnerables. No s’ha de perdre de vista que el treball social fa feina sempre des de la possibilitat d’acompanyar i ajudar els usuaris a apoderar-se i refer-se de mals tràngols econòmics o familiars. És molt clar que ara mateix l’Ingrés mínim vital més que necessari, és imprescindible. El debat, que deixam obert, és si ho serà en un futur i en una situació de normalitat aparent o real.

Back To Top
×Close search
Search