Les capelles de monges i les palatines (III)

Les esglésies de convents de monges havien de ser petites esglésies d’ús poc més que domèstic, sense necessitats de gran capacitat, sense la demanda de capelles laterals pròpies dels edificis amb funció d’enterrament, sense la riquesa de múltiples donants que demandin ubicar-hi diverses devocions més que les estrictes de la congregació en qüestió. Si cercam quins altres edificis religiosos referents poguessin servir de model en tant que obeïssin a unes necessitats d’ús similars, ens trobarem amb les capelles palatines del període gòtic: no és d’estranyar que, encara que la posició social i econòmica de les monarquies sigui molt diferent de la de les monges, les necessitats d’espai siguin consemblants, i per tant, les solucions arquitectòniques es manllevessin d’aquestes (jo i en Guillem Reus Planells mantenim aqueixa hipòtesi). És habitual que les esglésies gòtiques d’una sola nau i de petites dimensions estiguin cobertes amb arcs diafragmàtics que separen les diferents tramades i que sostenen un embigat de fusta, normalment a dos vessants. En aquest cas, l’església podia tenir capçalera plana, on el presbiteri tindria el mateix sistema de cobertura que la nau, o bé amb volta coberta de pedra, bé de planta aproximadament quadrada o amb un sistema absidal poligonal de cinc o set costats (Sta. Àgueda de Barcelona, Santa Margalida de Ciutat, Sant Francesc de Morella, i un llarg etcètera).

En comú amb les capelles palatines
Nau única sense creuer ni capelles laterals, projecció més aviat vertical, producte de la simplicitat de les seves funcions litúrgiques. Aquí teniu comparades la capella de la Caritat de Manacor (s. XX) i la capella palatina de Santa Àgueda (s. XIV) de Barcelona, amb solucions constructives molt similars, a excepció de l’absis.

A la capella palatina del castell dels Reis de Mallorca de Perpinyà (entorn 1300, de l’arquitecte Ponç Descoll) hi trobam tramades amb volta de pedra recolzades en pilastres adossades que no arriben a terra, sinó que reposen sobre culs-de-llàntia, unides per una línia d’imposta que recorr tot l’edifici passant per l’absis de cinc costats, solució molt similar a la de la capella de la Caritat de Santa Maria del Camí (fotografies de Guillem Reus).

La Caritat de Manacor:  El que em resulta absolutament únic (no ho he vist en cap altre lloc, ni en el gòtic ni en el neogòtic) és que el sistema poligonal de l’absis segueixi el model d’arcs de pedra amb cobertura de fusta, amb una precisa coherència amb la resta de la nau: certament original i únic.