Segons els autors d’època, es condensaven en el cafè set fragàncies principals. Alfred Bosch aprofita aquesta avinentesa per crear la seva novel·la Les set aromes del món. Són set aromes literàries i simbòliques, set paisatges, però també set històries, i set indrets llegendaris de la història del cafè.
Alfred Bosch i Pascual —sa mare era mallorquina— va néixer a Barcelona l’any 1961. És escriptor, polític i professor universitari. Va estudiar en una escola anglesa i l’any 1979 es va matricular a la universitat per cursar estudis d’història. La passió per les societats de l’ahir, doncs, passa a ser una de les seves grans inquietuds. Escriu novel·les, assajos i articles periodístics. Aquests darrers textos reflecteixen els seus viatges com a corresponsal de premsa per zones de conflicte, sobretot per Àfrica. Bosch ha exercit de professor d’història d’Àfrica a la Universitat Pompeu Fabra. La majoria dels seus llibres parteixen d’una forta ambientació històrica, però, en gran manera, també són relats d’aventures, d’intriga i de descoberta viatgera.
L’any 1998 publica la seva primera novel·la, L’atles furtiu, una ficció amb base històrica sobre Jafuda Cresques amb la qual guanya el Premi Sant Jordi i que li dona molt èxit. Posteriorment, publica una trilogia que conté una forta càrrega històrica i política, com és 1714. Després d’aquestes obres apareix publicada l’any 2004 la novel·la Les set aromes del món, que comparteix amb les anteriors les ànsies d’aventura, de coneixement i d’intriga.
Aquesta podria ser una novel·la històrica en voga escrita per un historiador com és Alfred Bosch. Però no ho és. Podria ser una novel·la de viatges i descobriments. Però tampoc ho és. Podria ser una novel·la d’amor. Manco encara. Perquè és, senzillament, una novel·la. I, com a tal, conté tots aquests ingredients. Explica una història narrada amb veus distintes; explica el viatge d’un personatge singular a la recerca del seu passat i del seu futur, tot mantenint la tensió del lector i amb un final que és la cirereta del pastís.
Les set fragàncies principals serien les que en Les set aromes del món són aprofitades per l’autor per evocar cada un dels escenaris principals: el vinagre al Londres purità, la menta a l’Istanbul dels harems, la flor a l’Aràbia feliç, el mesc a l’Abissínia en convulsió, l’èter a la Negreria profunda, la fetor al París de Voltaire i la càmfora al Pernambuco colonial. I a cadascun d’aquests llocs el protagonista, Fèlix Dufoy, viu unes experiències colpidores i alhora enriquidores.
El llibre comença amb un pròleg en el qual ja s’anomena Fèlix Dufoy. El cerquen com un coneixedor i sibarita del cafè. Però també se’ns el presenta com un xic misteriós. I, a partir d’aquí, i amb una anada enrere en el temps, es desenvolupen set capítols que ens van aclarint les ombres del nostre protagonista. Cadascun d’aquests capítols transcorre en un lloc i en unes circumstàncies completament diferents que fan que la persona de Fèlix se’ns desvetlli d’una manera fraccionada i complementària. A més, cada capítol està narrat en primera persona per un personatge diferent, i això fa que el punt de vista sobre Fèlix sigui variat i divers. Per tant, la visió que el lector reté del protagonista és fragmentada i en forma d’un trencaclosques que només arribarà a comprendre al final del llibre. Aquest acaba amb un epíleg narrat pel mateix personatge del pròleg, amb la qual cosa es tanca el cercle de la història.
Ens van agradar molt dos aspectes del llibre. Per una banda, el simbolisme de la planta del cafè i els seus aromes i, per l’altra, l’estructura i l’estil de la novel·la.
La recerca de les aromes del cafetar és una recerca per part de Fèlix de la seva pròpia personalitat afectada per unes circumstàncies penoses de la seva infància i per la personalitat del seu pare. Al mateix temps que està tot nafrat interiorment per la mort de sa mare, assassinada pels soldats quan ell era petit i de la qual només trobaren el cap, sense cap rastre del cos. Aquest fet l’ha marcat des de llavors.
Quant a l’estructura del llibre, ens fixàrem en l’estil de cada capítol, que, com hem comentat, està narrat en primera persona i cada cop per un personatge diferent. Però no només és això, sinó que l’autor adopta a cada indret un llenguatge adient a la cultura i a la manera de viure dels habitants d’aquell lloc. Els parlars del pare (Justin Dufoy), de l’odalisca Hannah l’Hebrea, de Mustafà al-Baqar, etc., ens transporten a universos de sensacions ben singulars i ben diferenciades.
Però encara que són set narracions amb diferents situacions i llocs, amb diversos personatges secundaris que ens conten la història, l’obra té una progressió dramàtica que Alfred Bosch ens va desvetllant a poc a poc. I el millor de tot és que l’autor va deixant pistes subtils d’allò que es descobrirà al final. Una de les pistes són els noms que els diversos narradors adjudiquen al nostre protagonista: Felis l’Effendi, al-Filis ibn Jastin, Filas, Feli Dafo… i que cada cop s’acosten més a la veritat. «Tu no ets el que assegures ser», li diu un dels narradors. També se li van desvetllant a Fèlix, molt a poc a poc, petits records de la seva infància que van assegurant petites gotes d’intriga a la trama.
Així mateix, vàrem comentar que entre línies es troben molts altres temes en el llibre. Crítiques al masclisme, a la violència, a l’església («com si les creus els convertissin en bones persones»), a l’esclavatge («el poderós té una trona per perdre, però els necessitats tenen tot un somni a guanyar»), a la situació i al paper de la dona i al poder («els que ens poden fer creure absurditats, ens poden fer cometre atrocitats. I en aquest terreny, la corona i el bàcul s’enduen un lloc d’honor»), etc. Hem de tenir en compte que la novel·la transcorre a les darreries del segle XVIII i, així i tot, veiem que els aspectes socials no han canviat gaire en aquest nostre temps.
A la fi es tracta d’una novel·la d’iniciació, de la recerca del coneixement d’un mateix, que no pas d’una obra sobre el cafè. Aquesta només és l’excusa literària i metafòrica que fa servir l’autor.
Més que la crònica d’una troballa, Les set aromes del món és l’elogi d’un llarg camí. «La troballa enterra l’esperit. El final ho mata tot. La recerca del gust, en canvi… —se’m va atansar un poc més—, edifica l’esperit. Així ho crec. La recerca, no pas la troballa.» Al final, l’epopeia de Fèlix Dufoy i del seu cafè ens haurà arribat a través de set filtres diferents, fins i tot contradictoris, tot oferint-nos una visió policroma i multicultural del món de l’època.
