Quan Pedro Sánchez va convocar les eleccions que tendran lloc aquest cap de setmana, n’hi va haver que li retragueren que regalàs el govern a la dreta i a l’extrema dreta. De ben segur que el president socialista era molt conscient que la triple marca de la dreta (PP, Ciutadans i Vox) suposava la garantia d’una eventual victòria socialista. L’aparició de Vox, que fa esforços per aglutinar el vot extrem o feixista que fins ara havia donat suport al Partit Popular o, senzillament, s’havia abstingut, ha descol·locat el relat del partit que ara lidera Pablo Casado. Casado neda entre el fang de la demagògia hostil i l’aigua de la cara amable i moderna que mira d’impostar. No seran les millos eleccions per al seu partit. Ciutadans continua modulant el seu relat, i també la seva ideologia, en una clara mostra que abans que liberals econòmics, són liberals ideològics, en el sentit que tenen bo de fer baratar. No obstant això, el partit de Rivera i Arrimadas podria capitalitzar un vot espanyolista que troba exagerats els postulats de Vox. El partit d’Abascal i companyia traurà representació a les Corts espanyoles i l’Estat espanyol serà un més dins Europa amb presència de neofeixistes a les seves cambres. Àustria, Bèlgica, Itàlia, França… i ara també l’Espanya presumptament democràtica de Felip VI i la transició exemplar.
La divisió de la dreta, a banda de catapultar el PSOE a una victòria gairebé inevitable, fa també més “barat” l’accés al primer diputat per part dels diferents partits. Així, ens trobam davant la possibilitat que o bé les Veus Progressistes que aglutinen els partits sobiranistes i d’esquerres de les quatre illes, amb Guillem Balboa al capdavant, o bé el PI que lidera l’expresident d’Habtur Joan Miralles estiguin a prop d’aconseguir un diputat sense dependència espanyola per les Illes Balears al Congrés dels Diputats. No ha passat mai, i si passàs aquesta vegada, en què és segura l’absència de majories absolutes, les Illes Balears podrien tenir qualcú a Madrid que negociàs amb fortalesa i sense servituds a partits d’allà per aconseguir un millor finançament, un Règim Especial, i també, per què no, la derogació de la Llei Montoro Montero, que tant ha servit d’excusa als qui governen Manacor per justificar la seva inacció en molts d’aspectes.
