Margalida Vives i Maria Antònia Rossinyol són dues psicòlogues que tracten al centre Esplà de Manacor infants, adolescents i adults que pateixen TCA. Parlam amb elles dels símptomes i de com es tracten aquestes malalties.
Sovint, quan parlam dels Trastorns de la Conducta Alimentària (TCA), ens ve al cap l’anorèxia o la bulímia. Són realment aquests trastorns els més freqüents?
Sí, són els més freqüents, però no són els únics. Les classificacions actuals de psiquiatria inclouen també el trastorn per afartament o per “atracons”, el trastorn evitatiu o restrictiu de la conducta alimentària i el trastorn alimentari no especificat. Són aquells que comparteixen molts símptomes amb l’anorèxia o la bulímia, però no compleixen tots els criteris diagnòstics per aquests trastorns.
Els TCA són només problemes de l’adolescència?
Poden aparèixer a qualsevol edat però l’adolescència i el principi de l’edat adulta són les etapes de major risc per presentar aquestes malalties, i apareixen principalment en les dones.
Són cada vegada més joves els pacients?
Segons les dades dels darrers estudis la major incidència se situa entre els 12 i 18 anys, encara que de cada vegada ens trobam a consulta amb més casos de nines més joves, entre els 8-9 anys. Aquestes dades preocupen molt. Notam una clara tendència cap a l’increment d’aquests problemes i cada vegada apareixen abans.
Com arriben a la vostra consulta?
N’hi ha que venen sols, altres arriben amb la família o derivats del centre de salut o de les escoles. El que sí que veim de forma freqüent és que no sempre les qüestions relacionades amb l’alimentació són el motiu de la consulta. Moltes persones tenen poca consciència de la malaltia. Algunes normalitzen conductes que són anòmales i altres pateixen un TCA de forma simultània amb altres malalties com la depressió, l’ansietat, algun trastorn de personalitat, o bé algunes alteracions de la conducta que puguin cridar més l’atenció com les dificultats d’aprenentatge, d’interacció social o les conductes autolesives.
Cada vegada hi ha més referents i personatges públics amb cossos no normatius. Ha fet canviar tot això la pressió estètica que rebem?
Hi ajuda, però no és suficient. L’ideal de la figura femenina excessivament prima continua estant molt vigent malgrat els esforços per acabar amb aquesta idea. I també hem de tenir present el model educacional basat en reforç immediat, la baixa tolerància a la frustració, la manca d’estratègies de regulació emocional…
Hi ha fases o estadis pels quals passen els pacients durant el procés de curació?
El tractament dels TCA sol ser un tractament llarg i no és lineal, cursa amb recaigudes i amb fases de recuperació. Hi ha molts de factors que poden determinar el curs del tractament de cada persona: la detecció precoç, l’adherència al tractament, la implicació familiar o la presència d’altres patologies poden fer variar molt cada procés de recuperació.
En què ens hem de fixar o què convé fer si sospitam que un familiar o un amic pot tenir un TCA?
Els símptomes que ens han de fer sospitar són canvis en els hàbits alimentaris com botar-se menjades, l’increment excessiu de l’activitat física o el control excessiu de les calories que es mengen. Però també hi ha i signes emocionals com la baixa autoestima, el distanciament de la família o els amics. Davant sospita sempre s’ha de demanar ajuda a un professional de la salut mental, al metge o el pediatre. La detecció precoç és clau en el procés terapèutic.
