skip to Main Content

L’Institut Mossèn Alcover es prepara per al seu cinquantè aniversari

Cinquanta anys donen per molta història i l’Institut Mossèn Alcover està a punt d’encetar l’any del seu aniversari. Un aniversari que es preveu replet d’actes de celebració i fins i tot comptarà amb llibre que repassarà el passat, present i futur de l’institut. Parlam de l’evolució del centre al llarg dels anys amb el professor de matemàtiques i actual director Antoni Gayà; la bibliotecària del centre, Bel Riera; l’exprofessor de matemàtiques, Joan Parera i la professora de català, Magdalena Gelabert.

Entrada a l’edifici

L’institut comença la seva aventura en aquest edifici l’any 75. Com recordau aquella època?
Bel Riera: Jo feia primer de BUP quan es va morir Franco i va ser una obertura total. Record que ens arribaven fulls dominicals amb el puny i la rosa i ens les passàvem clandestinament als banys i tot això ens feia grans. Assegudes al mig del patí amb el “no nos moveran”, vagues i altres trulls…
Antoni Gayà: Sí, hi havia vagues continuades.
Magdalena Gelabert: Jo quan es va morir Franco encara anava a l’escola però record aquesta sensació de fer assemblees, plantejar vagues… Tenies la sensació que podies fer la revolució i canviar una mica el món.
Joan Parera: Jo record molta improvisació però amb molt bones intencions. Per exemple, jo he vist votacions conjuntes d’alumnes i professors, on tothom decidia en igualtat de condicions, encara que el tema només correspongués al cos de professors o només a l’assemblea dels estudiants.
AG: En els claustres de professors es discutien hores i hores seguides. En el meu primer institut fins i tot vaig veure tocs!
JP: Sí. De fet, jo en aquest institut en aquella època vaig sentir una discussió molt forta entre dos professors per un llibre sobre el maig francès!

Creieu que l’institut en aquell moment es podia entendre com el que anys després va ser la universitat?
AG: A petita escala. Era un petit ecosistema que no tenia un reflex a gairebé enlloc.
MG: La sensació que jo tenia en aquell moment és que érem uns privilegiats per poder pensar, poder-nos reunir i això suposava una implicació. Ningú es plantejava no implicar-se en la revolta i en la lluita social. Formàvem part d’una generació, d’un moviment.
JP: Per jo, en aquell moment hi havia molts alumnes que eren preintel·lectuals quan feien COU: llegien, enraonaven i tenc la sensació que aquesta reflexió i l’autoestima com a intel·lectual s’ha perdut.
AG:Jo crec que en això hi ha un factor que hi ha influït moltíssim: les perspectives dels al·lots no són les mateixes que teníem nosaltres i els bons estudiants, els qui tenen més motivacions, interessos i expectatives, en els anys que podrien fer això, ara estan concentrats en treure bones notes perquè no els queda més remei si volen entrar a les carreres que els intreressen i això els complica molt la vida.
MG: Sí, el sistema s’ha convertit en quelcom molt competitiu.
AG: A vegades exalumnes em demanen si els alumnes d’ara són tan bons com els d’abans i jo sempre dic que els bons estudiants sí.
JP: Fins i tot diria que millors!
MG: També estan molt més especialitzats. Abans teníem una formació més generalitzada i ara comencen a triar optatives des de molt abans.
BR: Aquest nivell de competitivitat que ara comentàvem, també s’estén a la universitat. Des de l’entrada del pla Bolonya, l’alumnat es veu obligat a mantenir aquest nivell d’exigència al llarg de tota la carrera. No acabes mai i la tensió s’ha de mantenir i això ha canviat totalment.
JP: En un aspecte més superficial, també és cert que durant molts anys els alumnes més grans tenien molta més llibertat. Va arribar un moment, amb l’entrada de l’ESO, que tot això va canviar.

És l’entrada d’aquest model que canvia la filosofia?
AG: L’any crític fou el 94, jo llavors era cap d’estudis.
JP: Per ventura havia canviat una mica abans però en aquest moment havien de començar a venir al·lots de 12 anys.
BR: Hi va haver vagues i manifestacions perquè la gent no volia que es tanquessin les portes del centre.
AG: Ho vàrem arreglar xerrant molt amb els estudiants i d’allò va sorgir un reglament de centre que encara tenim. Aquell any vàrem tenir 13 cursos de tercer d’ESO perquè les concertades encara no podien oferir aquest curs i tots varen acabar aquí i a na Camel·la.
JP: Això va fer que l’institut es transformàs. Vàrem haver d’eliminar despatxos per fer aules.
AG: Sí. Aquí també hi havia un bloc de nins i un altre de nines però això no es va complir mai, tampoc. D’altra banda, crec que el que va fer que tot canviàs va ser l’escolaritat obligatòria. Va ser una gran meta perquè en aquell moment no duia els seus fills a escola però des de llavors a ara s’ha confós això amb el dret a l’educació. Jo entenc que el dret a l’educació és que qualsevol al·lot, sigui d’on sigui, tengui les mateixes oportunitats per arribar al final de la seva vida acadèmica i no obligar a tothom a seguir el mateix camí. Això ha massificat els instituts i ha generat molts problemes dins dels centres.
MG: El problema és que no és fàcil trobar alternatives a això.

Escola en català, 2012

Creieu que el canvi a ESO és cap a pitjor?
AG: El disseny de la LOGSE a mi personalment m’agradava però crec que mai ha tengut un finançament adequat i no hi ha hagut una normativa estable per veure si funcionava o no. Ha arribat un punt en què ni els mateixos professionals sabem quina normativa tenim…

Ara conviuen dues lleis, no?
AG: Sí, ara tenim una LOMCE disfressada de LOE, una mescla molt estranya.
BR: La LOGSE ja no va partir així com tocava.
MG: Sí, la filosofia era bona però mala de dur econòmicament.

Un punt remarcable en la història de l’educació a les Balears fou l’amenaça del TIL. Com es va viure aquí?
AG: Va generar molt mal rotllo però alhora va unir els mallorquins. Jo record aquella manifestació massiva i vaig tornar impressionat. Crec que a l’institut va passar una mica el mateix: aquell esperit que hi havia hagut altres anys, més enrere, va tornar.
BR: Sí, els alumnes varen respondre i es varen mobilitzar molt. Sobretot destacaria els estudiants de batxillerat que varen fer un cor juntament amb professors.
AG: Sí. Fins al punt que des de llavors fins fa dos anys teníem dues associacions d’estudiants, dos sindicats i un altre estava a punt de crear-se. Cinc associacions dins d’un centre! Això era impensable en altres moments.
BR: Com a prova de com de bé ho vàrem passar et puc dir que algú de l’institut va decidir posar dues càmeres a la biblioteca per vetlar-nos perquè es deia que la biblioteca era un lloc subversiu…
MG: Els pares també es varen implicar molt, tota la societat de fet. Jo crec que la qüestió del TIL era un tema identitari, més enllà de la comunitat educativa, va ser molt aglutinador. Davant d’aquesta sensació d’atac va sorgir la necessitat de defensar-se i crec que l’esperit de revolta que havia estat latent durant molt temps va tornar a sorgir.
JP: Les vegades que en el meu temps es feien vagues indefinides, no anaven bé i aquesta sí que va funcionar i molt bé.
AG: Va anar molt bé perquè la societat ens va donar suport i vist amb perspectiva, va ser relativament senzill.

I com viviu el moment actual?
MG: Avui en dia, l’institut Mossèn Alcover viu una etapa molt plàcida, amb dinàmiques molt agradables i amb molt bon ambient.
AG: Tenim molts bons alumnes també però crec que això, des de sempre ha estat el capital d’aquest institut. Molts professors venen, estan un any aquí i al·lucinen del nivell que hi ha. Llevat de grups molt puntuals. Record les brigades, per exemple, quan vàrem haver d’acostumar la gent de BUP a estar tancats dins de l’edifici, a arribar d’hora i a no fer pòlissa… Vàrem fer un reglament que posava faltes per totes aquestes conductes i això significava fer brigada, és a dir, fer net, arreplegar papers del patí… Ens va anar molt bé perquè un moment donat ens vàrem quedar sense necessitat de dones de fer net! Hi havia al·lots que no venien a cap classe i venien a la brigada de tan bé que s’ho passaven.

Fogueró 2011, homenatge a Jaume Rosselló

Com valorau la relació amb altres centres de Manacor? Hi havia aquest rumor de competència entre el Mossèn i l’Industrial…
AG: Nosaltres sempre hem fet la nostra feina i no ens hem preocupat del que la resta feia o desfeia. Jo mai he tengut constància que aquest rumor hagi sortit d’aquí perquè mai he trobat a ningú que provocàs aquesta creença.
MG: Hi ha una entesa cordial, cadascú fa el seu camí i crec que són línies paral·leles. No hi ha conflictes.
JP: Jo crec que això es correspon a un fenomen general. Durant molt de temps hi ha hagut la idea que el batxillerat era superior a altres tipus d’itineraris i per jo això va ser terrible. Una de les falles actual és que aquesta obsessió per la línia universitària hauria d’estar compensada amb una línia de formació professional molt més potent. Tot i que és vera que és molt més costós… Fins i tot per la gent que tenia clar que volia estudiar hauria estat interessant que hi hagués hagut una línia de formació professional potent.

Creieu que el pacte d’estat per l’educació és possible?
AG: Jo crec que no. Quan romps una cosa, la majoria de les vegades no la pots tornar a arreglar. Durant anys hi va haver un pacte no escrit en què els polítics respectaven no usar certs temes per fer campanya i entre aquests temes hi havia l’educació. Una vegada que s’ha utilitzat com a arma política és molt complicat, jo som molt pessimista amb aquest aspecte.
BR: L’any passat va sortir aquest famós pacte educatiu de les Illes i encara no s’ha arribat a res. Si a escala autonòmica no s’ha arribat a res, imagina’t a nivell estatal…
AG: Bé, d’aquí ha sortit la proposta de la Llei d’Educació però ha començat amb mal peu. Jo he llegit la proposta i crec que té algunes coses bones però també hi ha un parell de qüestions conflictives que utilitza la tàctica que s’està utilitzant darrerament: que la responsabilitat recaigui en la decisió del director. Antigament això no funcionava així i el Consell Escolar tenia molt més pes. La contrapartida és que la responsabilitat i els problemes se’ls menja el director i en la qüestió de la llengua, aquesta proposta de llei fa una mica això.

Ara que parlau del Consell Escolar. Com valorau la relació amb les famílies?
AG: Sempre ha estat bona.
JP: Jo durant el temps que vaig ser director vaig agrair el suport de l’APIMA.
BR: De fet, la biblioteca la vàrem començar gràcies a l’APIMA, que va decidir fer l’aportació econòmica.
MG: Aquest centre té una tradició molt potent de col·laboració amb les famílies. De fet, aquesta biblioteca és exemplar per la col·laboració dels pares i mares.

Record la biblioteca com un punt emblemàtic de l’institut…
MG: És un exemple de bon funcionament i amb una gran quantitat d’activitats organitzades.
BR: Des del meu temps fins ara, hi ha hagut dos punts de transmissió de coneixements: la biblioteca i la cantina!

Com és la relació amb l’exalumnat?
AG: Quan els alumnes se’n van, els primers dos anys venen molt. Després hi ha uns anys que desapareixen però després tornen. De fet fa dos o tres anys que el 60% del professorat eren exalumnes!
MG: Hi ha un vincle. Veuen que l’institut no és només una escola sinó que hi ha una part de relació i vida social.

Quines anècdotes, professors i alumnes recordau més?
JP: En cinquanta anys n’hi ha moltes! Jo record el comitè antisirena. Els al·lots trobaven que la sirena era una ofensa perquè era com una fàbrica i no els agradava gens i varen repartir uns paperets que deien “Visca Heràclit, mori Parmènides”.
MG: Me’n record! Varen tallar un cable i es varen equivocar, en lloc d’aturar la sirena varen tallar el corrent!
JP: Finalment es va resoldre amb una votació i va guanyar la sirena!
AG: Això ha estat un problema continu, ara hem canviat el sistema però el centre és molt gros i té un miler d’alumnes…
BR: Una cosa que ens va passar amb na Magdalena i va ser molt divertida va ser que un dia a començament de curs i ens comencen a demanar llibres i jo molts no els trobava. Quan estava asseguda a la taula, veia la biblioteca estranya però no sabia què passava. Fins que un dia, dreta al mig me’n vaig adonar: na Dolors Gomis, que era la secretària, va dir a les dones que venien a fer la neteja que fessin nets els llibres i les estanteries i va resultar que els varen endreçar per colors! Imagina’t la feinada que varen fer elles i la que tenguérem nosaltres després!
JP: També record un al·lot que feia petits furts i deixava un paperet i signava “The Elegant Robber”. Finalment, el vàrem aplegar perquè en Toni el va interrogar hàbilment!
AG: Jo record fer bromes entre els professors. Cada any que sortien oposicions posàvem unes lletres que espantassin a un parell… Un any teníem un que es casava i partia de viatge i vàrem falsificar un BOIB, on deia que s’anul·laven tots els permisos i aquell va quedar blanc! L’any de les jubilacions anticipades també en vàrem fer un que deia que s’anul·laven les jubilacions…
MG: Un altre tema, com anecdotari són els malnoms als professors. Hi havia na Magdalena Nicolau que li deien “s’Escòrpora” i ella no sabia per què li havien posat aquest nom o n’Antònia Garcia, de les primeres professores d’anglès que li deien “Sa Missis”.
BR: Una altra que em va passar fou quan a la biblioteca encara hi havia el departament de Filosofia. Un professor va entrar al departament i hi tenien un sofà. Es veu que es va quedar adormit. Jo no em vaig adonar que havia entrat i me’n vaig anar tancant la porta amb clau. Aquell home quan es va despertar va començar a cridar “socorrs!” per la finestra! També en tenc moltes amb al·lots que han vengut a cercar llibres: m’han demanat “terra lliure” en lloc de Terra Baixa; “Laura t’estimo” en lloc d’Estimada Marta o un “llibre verd”, que després de pensar una estona vaig esbrinar que era el Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana.

Estau preparant un llibre que parli d’aquests cinquanta anys. Me’n podeu contar algun detall?
MG: Es tracta d’un llibre col·laboratiu que intenta abraçar aquests cinquanta anys però perquè no sigui només un recull de records l’hem dividit en diverses parts. Records i anècdotes, assaig divulgatiu, que pugui reflexionar sobre què ha estat, què és i què serà l’institut i després també hi ha una part de creació, perquè tenim grans artistes i creadors que han passat per l’institut. Finalment, també inclourem una part de recerca històrica. La filosofia serà intentar mostrar la idea que el Mossèn és molt més que un centre educatiu i que ha tengut una influència dins de la ciutat de Manacor.

Back To Top
×Close search
Search