Màrius Serra (Barcelona, 1963) serà a Mallorca aquest cap de setmana per fer doble funció de presentació de la seva darrera novel·la, El mal entès. Divendres a Manacor, de la mà de Toni Gomila, a la llibreria Món de llibres, i dissabte a Palma, amb Sebastià Alzamora, a Rata Corner.
La primera reflexió a què sembla convidar-nos el llibre és sobre el pes de l’atzar en les nostres vides. Què predomina més en Màrius Serra? La idea que som amos de les nostres vides o són les vides i tot el que ens envolta, que determina quin serà el nostre destí?
No tinc cap certesa en un o l’altre sentit, però de vegades creiem que som massa amos de les nostres vides i del destí de tot el que fem. Per això crec que de tant en tant ens va bé una cura d’humilitat que l’imprevist s’encarrega de recordar-nos.
La primera seqüència de la cadena d’esdeveniments ens diu que just abans de morir en accident de trànsit, la dona del protagonista descobreix que el seu li és infidel amb la cangur. Fins a quin punt hi ha un càstig per al personatge en tot el que li passarà després?
No és un càstig perquè encara t’hi afegiré que la idea inicial era que com en una partida de billar americà, una bola pica amb les altres i les descol·loca. En el cas de las novel·la, la infidelitat és una de les primeres pèrdues de certesa. De seguida que ella mor en un hospital, el protagonista descobreix que ell no és el pare biològic de la seva filla. Això varia la relació de paternitat amb la seva filla Alba, que comença a la història amb cinc anys i quan acaba la novel·la en té vint i és una estrella emergent del món musical. La novel·la, en aquest sentit, és una exploració del que ens passa a les persones quan les certeses queden abolides. Has estat infidel i penses que quedaràs sense esposa, després t’hi quedes i això et comporta descobrir que no ets en realitat el pare de la teva filla. No hi ha cap certesa sobre les quals construïes la teva vida que ara sigui real. Què passa llavors?
Això, què passa?
Que descobreixes que l’única certesa és que el temps és lineal, que tots compartim col·lectivament aquesta única cosa que ens és comuna, i per dir-ho a l’engròs, la vida queda com una malaltia mortal de transmissió sexual. Tots naixem com a mamífers que som d’un fet biològic, i tots acabarem al forat, morts. aquesta és l’única certesa.
El llibre és una tragicomèdia. Fins a quin punt una vida tràgica depèn més de l’actitud de qui la viu que del que li passa realment? Com ho afronta el protagonista?
Aquesta és una de les exploracions en tots els personatges, perquè la novel·la té com a mínim vuit o deu personatges principals que acomboien la història del Joan i la seva filla. Per exemple, hi ha una advocada, de nom Digna Pena, especialitzada en culpables confessos. El punt de tragèdia, hi és, perquè hi ha l’accident, la mort, i circumstàncies molt negatives, amb altres fets luctuosos i de sang. Però el to general per al lector té aquest punt de comèdia que tenen les coses que no acaben de tenir un cert sentit, en què les causes i efectes queden desmuntats. Aquest efecte té u npunt de comicitat, que s’hi encomana i que el lector s’hi va trobant. Com deies a la pregunta, tot depèn de la mirada. Els fets són els que són, el que varia és la reacció davant dels fets amb el propi caràcter de cadascú.
El títol ja mostra les ànsies de l’autor de jugar amb les paraules. També en noms de personatges com Digna Pena o Pere Gras… Trobam aquest mateix gust pel joc i pels dobles sentits dins altres passatges del llibre?
Hi ha una qüestió estílística que forma part de la meva manera escriure, amb el joc, gaudi i plaer verbal. Hi ha una línia narrativa important dins la novel·la. El protagonista és Joan Ferrer, un traductor, que és sensible als jocs verbals i als falsos amics. A més, la Muriel Vaireda, la seva segona parella, està especialitzada en malentesos de l’època colonial, quan l’home blanc va cap a Amèrica i Austràlia i es troba amb els aborígens originaris de tots aquests països i es produeixen malentesos, com per exemple el de la paraula “cangur”, i que està relacionada amb la cangur que genera la històrai de la novel·la. Aquesta paraula prové d’un error lingüístic. El capità Cook assenyala aquests animals que salten als aborígens per demanar-los com es diuen. Ells responen “kangarú, kangarú”. Ell es pensa que aquest és el nom de l’animal, quan en realitat li diuen: “No t’entenc, no t’entenc”. La Muriel Vaireda fa una tesi doctoral sobre aquests malentesos, això és divertit, i a més mostra l’hegemonia de l’home blanc que va pertot creient que tothom l’ha d’entendre. També ho trobem sobretot en topònims, com ara Guatemala o Perú, que provenen de malentesos amb les llengues maies i asteques. En El mal entès hi podem entrar per moltes portes. Quan l’he escrit, m’hi hauria quedat a viure, perquè els personatges han anat agafant vida… i és una d’aquelles novel·les que et dol de deixar-les d’escriure, per la dinàmica de tots els personatges que surten al voltant de la història.
I insistint en el títol, revela un espòiler? El protagonista arriba a entendre el significat del mal que l’assota durant tot el llibre?
En certa mesura, hi ha molts moments que es parla del bé i del mal, que al cap i a la fi és la vida. No és ben bé un espòiler, perquè la novel·la acaba bé, tot i que hi arriba per un camí que potser jo no esperava. El protagonista més que entenent el mal, acaba assumint que l’única possibilitat és tirar endavant, i amb la voluntat d’entendre el bé i el mal.
Presentes a Manacor amb Toni Gomila. Ens en pots avançar res?
L’última vegada que vaig presentar a Manacor a Món de llibres va aparèixer, i ens va disparar a l’Oriol Comas i a mi, que havíem de fer veure que érem morts. En aquell cas era una novel·la que hi havia crims, i la cosa s’hi prestava. Va ser un inici molt espectacular, que no crec que puguem superar. En principi farem una conversa, però si hi ha Toni Gomila, podem esperar qualsevol sorpresa.
