És una meravella que Manacor hagi aconseguit consolidar la tradició del musical nadal. Enguany el torn ha estat per a Madagascar i els seus animals salvatges i andrògins. Set funcions plenes a l’Auditori signifiquen 5.600 espectadors, una brutalitat que significa el deu per cent de la població total de Manacor, tot i que som ben conscients que la cosa transcendeix més enllà del municipi i que molts d’espectadors deuen ser arribats de pobles i viles del redol.
Es tracta, no hi ha dubte, d’una tradició reblida de prestigi, amb aportació artística multidisciplinària que s’esmerça en la tasca de compondre una producció completa des de totes les branques, des de l’actoral a la musical i vocal passant per l’escenografia, el vestuari i també la coreografia.
Enguany el desafiament era majúscul, atès que calia donar forma i color i aparença animalària als actors i les actrius, però també feia falta ubicar-los en contextos geogràfics tan diferents com el zoo de Nova York i l’illa africana de Madagascar.
Entre el vestuari i la caracterització cal fer menció especial per a la girafa, de coll llarguíssim i amb ulls i boca manejats pel seu creador i actor (Sebastià Riera Pocoví), que només mostrava la cara camuflada dins el coll de la malaltissa bèstia. També la zebra, amb una crinera eriçada i les seves elegants retxes negres i blanques, o blanques i negres, es movia amb elegància i frescor damunt els unglots, que duia tant als peus com a les mans (no oblidem que parlam de quadrúpedes!).
Marina Nicolau (la zebra), Montse Mozo (un disforjo hipopòtam), Joan Antoni Oliver (el rei dels lèmurs) i Daniele Fregapane (el lleó bon al·lot i humanitzat que no vol menjar-se la seva amiga zebra tot i no poder pus de fam) destaquen sobremanera en l’execució vocal en el cant sempre acompanyats per les coreografies vistoses (i segurament massa poc explotades tenint en compte el potencial que demostraren) de les ballarines del Free Soul Dance Center de Portocristo. El glosador Pau Riera (assistent del rei dels lèmurs) interpreta a les mil meravelles la sulledat graciosa, i una tonada de la son que desperta qualsevol.
La direcció escènica és magistral en la ubicació de les escenes, que potser en algun moment s’alllargassen massa en els diàlegs. La narrativa és correcta però segurament una mica mancada de ritme. Tanmateix pot ser també entès, aquest, com un recurs per facilitar la comprensió al públic més jove.
Les aclucades d’ull a la manacorinitat de la cosa (bistecs de Càrniques Sunyer per a l’amic lleó) o a la modernitat més rabiosa (Alexa fa apagar els llums del zoo) ajuden a situar el públic en un musical que més que Madagascar es podria haver titulat Managascor.
El dinamisme i la versatilitat de tot plegat era acompanyat per uns músics moderns enfilats en un cadafal al fons de l’escenari, amb Jorra Santiago, Sebastià Gris, Toni Llull, Maria Antònia Gil i Carles Medina a la instrumentació, que aporta tant la necessària música a les cançons com el renou natural del context.
I amb les ninetes encara lluents, amb el públic mig dret ja aplaudint, la dansa final de les ballarines del Free Soul Dance Center enmig de la platea acabà d’arrodonir una funció espectacular. Per repetir.
