Manacor, de la memòria de Franco a la de la Democràcia (II)

El trencament del silenci
En aquest article continuam la retrospectiva i reflexió sobre el que en diuen memòria històrica. La d’aquí, la de Manacor.
Durant anys tan sols la memòria dels vencedors fou l’oficial. Als carrers, als discursos, als llibres de text, a les festivitats. A tot arreu. Una memòria que amb el pas del temps s’havia fossilitzat. Però no es feu res per a reconciliar, per a rescabalar la memòria dels vençuts, i la seva empremta. És a dir dels castigats, exclosos. M’ho explica un bon amic: «la guerra era una referència històrica, un fet important en la memòria de la gent però s’explicava amb sordina, en veu baixa, sense fer renou». Efectivament, era així. Tal sols els escriptors ho havien fet mitjançant la lletra, en la literatura de ficció que reflectia la vivència o els que molts narraven portes endins. Miquel Àngel Riera a L’Endemà de mai ens parla de «l’esverament generalitzat que produïren la guerra i, sobretot, la rastellera d’atrocitats sabudes però no dites que succeïren al poble».
En aquella teranyina de silencis i bubotes d’un passat traumàtic es donaven dues situacions: la vergonya d’alguns, conscients que s’havien excedit, que allò havia estat una carnisseria. I la por dels altres. No parlar, callar, no significar-se.

El comitè de son Coletes i el trencament dels silencis
Era el 1984 quan un grup de veïns impulsaren un aplec, el 14 d’abril al cementiri de Son Coletes per a retre homenatge als antics republicans, sobretot als represaliats. Alguns noms clau: Miquel Suñer, Andreu Pascual Frau, Joan Rosselló, Jaume Santandreu (que fou un dels principals aglutinadors), Joan Galmés, Joan Mascaró i Conrado Gayà entre alguns –pocs- més. L’objectiu era aplegar-se per a fer memòria, recordar històries, sense cap guió ni teringa de discursos establerts. I aquell primer cop anà bé, fou un èxit. No eren molts, però va ser un èxit. I així es feu l’any següent, i a l’altra. Fins ara. I precisament a son Coletes, un dels escenaris de la brutalitat sabuda per tothom.
La revista Perlas y Cuevas del 1985 en va fer un reportatge llarg. Entre els protagonistes el de Miquel Suñer, memòria viva i apassionada. En una entrevista assegurava que «En principio era yo quien no quería, quien se iba diciendo que mejor estaba así, sin hurgar en tantas heridas, callando eternamente, silenciando todo eso que se callaba a gritos (…) Nada de hablar del 36 era casi una consigna, como un vacío al que estaba prohibido asomarse, como una pústula en la piel social todavía atemorizada».
Aquell acte va quallar. El 1985 es congregaren unes 400 persones, moltes de fora de Manacor. I la premsa se’n feu ressò. Aquell 1985, el 14 d’abril, s’instal·là el petit monòlit existent a l’actualitat vora la fossa comuna amb la inscripció: Als  republicans morts per la llibertat.
D’aquells actes a son Coletes dels anys 80 hem d’afegir vàries coses. L’ajuntament no hi tenia presència oficial. Alguns regidors hi anaven a títol particular. Cada any Andreu Pascual demanava infructuosament l’autorització per posar un mural de ferro que ell havia fet en homenatge a les persones assassinades a son Coletes. Tampoc no hi havia presència de cap representant de l’Església. Això els ho retreia any rere any Jaume Santandreu. En la seva intervenció del 1985 digué:

“Som aquí  per la meva doble condició de manacorí i de capellà: quan
aqui assassinaven mai no hi mancà un capellà que mai no digué res.”

A son Coletes des del principi hi tengué molta presència la gent i les organitzacions d’esquerres,  El PCE, el PSM, el PSOE, UGT i CCOO. Em deman si la memòria històrica és cosa exclusiva de l’esquerra. No ho hauria de ser, pens, perquè és cosa de drets humans. Ara bé, al principi fou l’esquerra qui exaltà el paper del record, recriminà l’amnèsia oficial amb els seus morts i empresonats. Perquè a Mallorca les víctimes procedien sobretot del món republicà d’esquerres i nacionalista. La gent d’esquerres volia rescabalar el llegat d’aquelles persones sense record ni memòria. Els esquerrans dels finals del 70 i dels 80 reclamaven l’aflorament del seu llegat democràtic, de la seva lluita per assolir drets fonamentals. Com Miquel Suñer. Fidel fins a la mort a les seves idees. Fou soldat nacional i veié desastres, molts desastres. Candidat del PCE a les eleccions municipals del 1979. No sortí elegit per una dotzena de vots. D’aquí la caparrudesa  perquè ja no es resignaven amb el tel de silenci. Aquest protagonisme ha fet que sovint s’hagi acusat l’esquerra de fer memòria obsessiva, de fer massa bandera del passat, de fer aflorar sempre la guerra, aquella maleïda guerra.

La tasca impagable dels historiadors
La memòria, fins aleshores entaforada en el silenci havia sortit a l’espai exterior. El record  es socialitzava. Però la memòria col·lectiva precisava del complement de la ciència, de la recerca històrica per aproximar-nos a la veritat, al coneixement de nosaltres mateixos.
Era cert allò que s’explicava? Tan lluny arribà la barbàrie? Per què? Aquestes i d’altres preguntes necessitaven respostes, reflexió.
Tres han estat les persones que més i millor hi han treballat. El primer l’historiador i benedictí Josep Massot i Muntaner. Incansable, primmirat i pacient fou el primer en reconstruir el trencaclosques d’aquella guerra, amb referències explícites a Manacor. Alguns  treballs essencials són La guerra civil a Mallorca (1976) o El Desembarcament de Bayo a Mallorca (1987). Josep Massot s’endinsa dins la teranyina dels fets del llevant de Mallorca. Imprescindible. També  el seu llibre Vida i miracles del «conde Rossi» (1988).
Josep Massot tengué un bon col·laborador i informador en Rafel Ferrer Massanet. Algun dia s’haurà de valorar la seva tasca. Al llarg dels anys 80 i 90 va publicar serials sobre la guerra a la revista Perlas y Cuevas, sobretot amb entrevistes i els serials sobre Bayo i sobre el Conde Rossi. La llàstima és no haver-ho aplegat en un volum. Rafel Ferrer recopilà fotografies. Un llegat de gran valor a l’abast dels estudiosos. Som un gran admirador de la seva tasca perquè posa les bases per a treballs posteriors.
La memòria històrica, però, ha d’anar més enllà. Ha de recuperar el relat precedent, el que succeí durant la República transformadora i els debats en un marc democràtic. I els fets, sobretot l’empremta dels anys republicans. És aquí on entra Antoni Tugores. Mentre tenc a les mans alguns dels seus volums em deman quantes hores deu haver dedicat a això. A remenar papers d’arxiu (públics i privats), a buidar la premsa, a recollir testimonis, a escriure. Quantes hores acumula Tugores? Temps infinit per a disseccionar cadascun dels aspectes que configuraren el Manacor del primer terç del segle XX, els projectes transformadors, els protagonistes, el joc d’interessos. I òbviament la guerra, la Falange, els morts, el desembarcament, les víctimes. Això és molt. A Tugores sovint li demanen que faci públics els noms dels botxins perquè està clar que algú va prémer el gatell. Jo també li deman i ell em respon: «Sabem el nom d’alguns dels botxins, perquè ells mateixos ho confessaren. Un d’ells fins i tot amb orgull. Però pel que fa a la gran majoria no. Hi ha tres llistes elaborades. Tenc les tres: una feta per Rafel Ferrer (segons deia, inspirada per mestre Joan Mesquida), una altra de Joan Bonet de ses Pipes i l’altra de l’advocat Mateu Perelló. La realitat és que no són gaire coincidents. I a la vista d’aquest fet prefereixo callar-me deu possibles botxins abans que assenyalar com a culpable una sola persona innocent».
De Tugores hem de destacar tres treballs: La història robada (2004), Manacor. La guerra a casa (2006) i La segona república a Manacor (2019).
Altres han tractat el tema. Antoni Sureda (llibres com Temps d’infàmia i Viure amb por. Una història de 1936 a Mallorca), Rafel Perelló (recopilació de testimonis del Desembarcament) i Tomeu Ferrer (llegiu el seu llibre Vint dies de guerra, publicat el 2004).
Els historiadors han obert les finestres perquè entràs llum clara. Ho feren abans d’unes institucions que han trigat a reaccionar. Queda encara pendent una qüestió essencial: com reparam, com rescabalam a les víctimes tant dolor? Com es pot guarir una flor tallada?
Continuarà

Manel Santana Morro