A TikTok, Instagram i YouTube és comú veure adolescents que asseguren identificar-se amb animals, un fet que ha despertat curiositat, controvèrsia i una onada de mems: els therian s’han situat en les darreres setmanes al centre del debat mediàtic despertant sentiments diversos entre la població d’arreu del món.
Un fenomen molt debatut, que tot i semblar nou troba els seus orígens a la dècada de 1990 a fòrums d’internet, on van començar a organitzar-se espais de discussió sobre aquestes experiències. Aquest fenomen viral, que ha traspassat les pantalles dels nostres telèfons i ordinadors, arriba també a Manacor aquest cap de setmana, amb una trobada dissabte a la plaça de Ramon Llull. Què hi ha darrere, però? Una tribu urbana? Una nova identitat?
Els therians són persones que s’identifiquen, en un pla psicològic o espiritual, amb un animal no humà. Es tracta d’un fenomen social i cultural que no implica una transformació física ni la creença de posseir un cos diferent, sinó una vivència interna d’identitat. “Està estudiat des de fa anys, sobretot en l’antropologia, però és quelcom totalment minoritari. S’ha posat una mica més de moda després del posthumanisme, d’ençà del desenvolupament de les afinitats més profundes amb altres identitats” explica el sociòleg Lluís Ballester que incideix en el fet que durant els darrers mesos li hem prestat més atenció per mor de la viralització a través de les xarxes.
Segons explica la psicòloga Catalina Bauçà “en els estudis de psiquiatria i psicologia, hi ha descrit algun cas (és un fenomen extraordinari) de licantropia clínica, on la persona pensa que és un animal i es comporta com a tal, encara que no és una entitat pròpia sinó que forma part de simptomatologia psicòtica. Hi ha una alteració greu del self, també corporal. Diria que no té res a veure amb els Therian”.
Bauçà no s’atreveix a confirmar ni negar si realment hi ha aquesta identificació espiritual, “perquè no he tengut l’oportunitat de parlar amb ningú que es denomini ‘therian’. “El que sí que em fa pensar és el fet que la majoria són adolescents. En aquesta etapa del desenvolupament la persona cerca una identitat pròpia diferenciada de la família; implica una certa separació dels progenitors, qüestionant les normes, cercant autonomia i aproximant-se al grup d’iguals”. Per a aquesta psicòloga “les relacions socials esdevenen espais de validació, experimentació i consolidació de qui som. La pregunta que em faig, és què passa si aquest espai no existeix? O no està ben construït? Crec que aquest fenomen és una representació clara de la manca de comunitat, de xarxa, on prima l’individualisme. Hi ha manca de suports, les relacions socials canvien, estan totalment travessades per l’ús de xarxes socials, que paradoxalment ens allunyen i generen un sentiment d’aïllament. Els adolescents necessiten sentir-se part d’un grup, i si no hi ha grup i hi ha soledat, la construcció de la identitat pròpia es pot fragmentar. Crec, per tant, que és un problema col·lectiu, social, i no individual”.
De fet, per a Ballester es tracta d’una recerca d’identitat que té un cost social molt més elevat i que, tot i que pot tenir un component de moda, segurament va més enllà del que entenem com a tendència o tribu urbana. “Crec que, tot i que la comparació podria ser injusta per a persones no binàries, la qüestió té més vinculació amb aquestes identitats queer que no amb la identitat relacionada amb una moda, una música o una manera de xerrar o un hàbit social qualsevol”.
Per a Catalina Bauçà “evidentment, hi haurà factors personals que et fan més vulnerable davant aquests fenòmens, però tal vegada forma part del procés natural de desenvolupament. No tenc prou informació per dir si podria evolucionar cap a un trastorn; diria, però, que és un símptoma clar de malestar social, i és aquest malestar que pot generar un futur trastorn (que és el que passa amb molts de diagnòstics de salut mental)”.
De la incredulitat a la burla; de la burla a l’odi
Un del elements que més crida l’atenció sobre aquest fenomen són les reaccions que desperta, sobretot a través de les xarxes socials, amb comentaris poc simpàtics, d’incredulitat, de ridiculització o fins i tot d’odi. “Molta gent associa therian amb capritx, bogeria, deliri o fetitxisme, perquè no n’ha sentit explicacions matisades. Quan no entenem una identitat o pràctica, tendim a ridiculitzar-la o patologitzar-la per reduir la nostra incomoditat” explica el sociòleg Lluís Ballester. Així mateix, afegeix que també hi pot haver por a la diferència i a la no‑conformitat. “Qualsevol col·lectiu visible que qüestiona què vol dir “ser humà” o com s’ha de comportar la “gent normal” pot ser percebut com una amenaça simbòlica. Això es veu també amb altres minories, com les persones LGTBI+v o les feministes radicals, que sovint reben burles quan es fan visibles a l’espai públic” afirma Ballester.
“A més, les xarxes faciliten que es creïn opinions de burla: es comparteixen vídeos de therians fora de context, s’hi afegeixen comentaris cruels i això reforça un clima d’odi, de burla massiva” explica el sociòleg que afirma que tot plegat es pot llegir com una manera de defensar-se “no se sap de què ridiculitzant l’altre, per reafirmar-se en la pròpia “normalitat”. D’altra banda, no es pot obviar que aquesta tendència també incloguin gent que justament vol provocar, encara que sigui aprofitant el moment mediàtic d’aquest fenomen”.
“La gent que de manera sincera està vinculada a aquestes identitats ara es troba amb centenars de persones observadores al seu costat, en una espècie de happening que pren ressò mediàtic i que d’alguna manera és artificial, com un invent” explica Ballester. De fet, argumenta que totes aquestes reaccions s’assimilen al “paquet d’identitats alternatives” i tot plegat pot desviar l’atenció o “liquidar altres temes de l’agenda”. “Tot i que no crec gaire en les teories de la conspiració, però sí que veig possible que hi hagi gent interessada a amplificar un fenomen com si fos un exemple del desordre mental que vivim com a societat” afirma el sociòleg, que també remarca el paper dels mitjans a l’hora de crear espectacle i escàndol al voltant de la qüestió.
Segons la psicòloga petrera “les xarxes i mitjans mostren aquest fenomen de manera insistent (ens hauríem de demanar perquè), i clar que hi ha un comportament gregari per un petitíssim grup de persones, com hi ha hagut sempre amb diversos fenòmens o moviments juvenils, que donen sentit de pertinença. Potser se li està donant una importància exagerada”. En aquest sentit, també Bauçà remarca que “el que sí que veig intolerable son els comportaments violents cap a aquestes persones. Ens hauríem de demanar, com contribuïm cada un de nosaltres en aquest malestar social, que genera aquest tipus de comportaments, com contribuïm a la individualitat i com castigam qualsevol mena de diferència”.
En la mateixa línia, Ballester recorda un fenomen similar que va sorgir fa un parell d’anys també a les xarxes, la cultura delulu. “És una cultura d’origen coreà que ess va anar escampant arreu del món. Era relativament minoritari, però es va anar ampliant moltíssim a mesura que va anar apareixent als mitjans de comunicació i a partir d’aquí es va convertir en una moda”.
