[pullquote]
Ignasi Prat (Sant Esteve de Palautordera, 1981) és l’autor d’”El món dels vencedors”, una exposició que mostra les residències dels alts càrrecs del franquisme
[/pullquote]
[/pullquote]
D’on neix la idea de fer una exposició de fotografies de les residències dels alts càrrecs del franquisme?
És un projecte que comença l’any 2011, motivat perquè ja havia treballat altres projectes sobre la memòria i el pas del temps. La segona motivació és merament política. Partint d’aquests impulsos em vaig plantejar de fer un projecte sobre memòria històrica. Vaig llegir la novel·la Mala gente que camina, de Benjamín Prados, sobre els nens robats del franquisme. En un dels fragments parlava d’una mansió d’una família del bàndol franquista, com un espai on podien anar a parar aquests nens robats. A partir d’aquesta ostentació d’aquest tipus d’habitatge, se’m va ocórrer fer aquestes fotografies. La idea principal és vincular les residències amb l’època
Com arribes a localitzar totes les cases?
A través de la fundació Serrano Súñer vaig veure que amb el certificat de defunció podia tenir accés a la darrera adreça on van viure.
Has tengut alguna dificultat, alguna trava, algun incident, a l’hora de fotografiar les cases?
Ha estat una feina bastant tranquil·la. En realitat són tot exteriors i no he tingut conflictes. També és cert que tot i que ho he sol·licitat, no he aconseguit fer interiors. Moltes d’aquestes cases estan situades al barri antic de les poblacions o en barris residencials de luxe. De vegades sí que els veïns han trucat a la policia en veure’m fer les fotos, però no ha anat més enllà.
La investigació s’atura en la mera fotografia o has indagat també de qui són ara aquestes cases?
He sabut que moltes són de familiars directes, com les de José Luis Arrese. Les residències de Franco també continuen vinculades a la família.
Com mostres les fotografies a l’exposició?
El que intenta el projecte és recrear l’estètica en el context franquista. Per això en les diferents exposicions hem volgut recrear un saló franquista. A Barcelona vaig utilitzar cortines. I una altra de les característiques és penjar les fotos amb uns cordills, tot per situar l’expectador en aquest context.
Hi ha algun altre document, a banda de les fotografies?
Hi ha un full de sala que recrea l’estètica dels llibrets de l’època i aquí hi incorporo una biografia molt resumida de cada personatge. També n’incorporo els certificats de defunció. I la cultura visual dels retrats de tots els alts càrrecs.
Hi ha cap casa mallorquina retratada?
No perquè dintre d’aquesta selecció de personatges no n’hi havia cap. A Menorca sí que vaig fotografiar la residència de Miguel Pontes.
Has tengut algun tipus de retorn, per part del públic?
Quan vaig exposar a Barcelona, va venir una dona a l’exposició i va explicar que la seva cosina havia treballat al servei de la casa dels Arrese. A Madrid, un nét de Serrano Súñer ens va comprar una fotografia.