skip to Main Content

Música de resistència

Quan era adolescent vaig descobrir «Te recuerdo Amanda» de Víctor Jara, a ca una neboda del llavors capellà Jaume Santandreu. Allà s’hi respiraven ambientillos alternatius, i son pare tenia aquell disc de Víctor Jara; noltros dues a vegades el posàvem al picup de la família. Record que aquella cançó em va captivar tot d’una, perquè no hi veia jo massa tema amorós, sinó un estrany sentiment d’alliberar algun secret: hi havia referències a un lloc del qual ningú tornava; un missatge que jo (amb catorze anys) no acabava d’entendre bé. I és estrany recordar, molts anys després, aquesta sensació que tenia, el d’alguna cosa important que no aconseguia identificar. I precisament per aquest missatge ocult, que la música i lletra de Jara desplegava amb una brutal senzillesa, fou torturat i assassinat, amb les mans esclafades, dos dies després de l’11 de setembre de 1973 a l’estadi de Santiago de Xile.
Una altra cançó que exemplifica, sens dubte, com construïm calladament murades sonores en moments difícils és «La balada de Jordi Roca», intocable icona de l’Espanya franquista a territoris catalans, símbol de la resistència a les darreres execucions programades pel dictador. Malgrat que la intenció de Guillem d’Efak, en primera instància, no contemplava la referència directa a aquests darrers executats, el missatge de rebuig a la pena capital així com la solitud i injustícia de molts empresonats per idees i no tant per crims es detecta tot d’una. I és tant el poder d’aquesta cançó, és tanta la força que comunica, és tanta la bellesa de la música d’Efak, que encara que les proves demostrin que Jordi Roca era un violador, un lladre i assassí frustrat ningú vol creure la veritat. Fins i tot cadenes de whatsapps entre els efakians, en el seu moment, s’enviaren per tal de desacreditar els documents en contra de Roca. I ningú entenia, ni entén, que allò inamovible, intocable, no és la reputació de Jordi Roca, sinó el significat social que s’ha construït al voltant de «La Balada»: resistència contra la injustícia, la construcció d’una identitat; la denúncia d’un règim que va durar més de quaranta anys, i que va començar alçant-se contra un govern institucional, ajusticiant als representants legítims del poble.
I torna al meu cap «Te recuerdo Amanda», aquests dies en els quals amics músics i artistes reclosos envien arxius sonors, vídeos i missatges amb diferents iniciatives. Potser és un bon moment per rastrejar com viu cadascun el seu art, com el difon, què és el que volen transmetre amb els seus vídeos personals, què prioritzen, qui parla i qui no… analitzar-ho tot plegat és un bon entreteniment! Una de les primeres és Eugènia Gallego, musicòloga i productora de Casmusic, que demana vídeos (horitzontals!) per fer una cadena d’actuacions; o això pens jo. Aviat perd el rastre d’ella, però apareix un altre vídeo molt difós a les xarxes, d’Antoni Lliteres, tenor artanenc que l’emprèn amb «O sole mio…», amarat d’optimisme, bona veu i calidesa a la terrassa del que sembla ser casa seva, els balcons de Ciutat allà al darrere.
Després, sorgeix (enmig de gloses i glosats) un xeremier. I després, un altre, a l’entorn de Bunyola. Els xeremiers apareixen solitaris, amb un instrument relativament gran que, inqüestionablement, omple l’aire amb els seus gemecs… i veig paisatges i casetes al darrere, i l’illa adormida d’aquests dies. I ara recordo clarament un article d’Eduardo Jordà al Diario de Mallorca, quan hi va haver la gran manifestació en contra del govern Bauzà. Jordà no podia entendre, de cap de les maneres, què hi feien els xeremiers i sonadors de flabiol i tamborino a la manifestació. No entenia el perquè eren presents allà, però que jo recordi (he volgut recuperar l’article i mai no l’he trobat) no es va qüestionar massa sobre les batucades que també hi van anar. Allò que el va molestar profundament, mira per on, van ser els xeremiers.
I ara veig perquè «Te recuerdo Amanda» em ronda el cap… hi ha alguna cosa que no vaig entendre en aquest rebuig xeremieril a l’article de Jordà. No puc identificar-ho, però alguna cosa no ha acabat mai de quadrar. Solament sé que les xeremies, a mi, em sonen a música de resistència.

Bàrbara Duran

Back To Top
×Close search
Search