Nadal, temps d’honrar qui ens dugué a la vida

Nadal és temps de costums que conviden a participar d’un missatge d’amor i de lliurament. Nadal és, a més, la festa dels retrobaments familiars i reuneix diverses generacions. Els dos pols principals són els néts i els padrins. De fet, quan aquests darrers poden, són ells els que reben la família. És la manera de “ocupar el seu lloc”. En aquesta època, compartir les tradicions en família i transmetre la importància de donar i rebre amor, de ser solidaris, d’alimentar l’esperit i de gaudir de les petites coses de la vida, esdevenen el millor regal que podem oferir als nostres éssers estimats. Cada Nadal és una nova oportunitat per col·locar-nos en el lloc que ens toca en el nostre sistema familiar, al de fills, néts, pares, germans o companys. Ens agradaria que, almenys per Nadal, oblidéssim els rancors del passat i prevalgués sempre el perdó i la reconciliació, per aconseguir una convivència nadalenca plena de felicitat i de pau entre tots els éssers humans i, especialment, en cadascuna de les nostres famílies. Nadal ens porta a sentiments contradictoris, al retrobament amb la família i al record dels que ja no hi són. Record, de nina, l’amor amb què la meva padrina preparava aquestes festes perquè tots ens reuníssim al voltant d’una taula amb una bella vaixella de vidre i els millors menjars, el color vermell dels bombons de Nestlé i els colors brillants de les galletes d’assortiment il·luminaven aquell menjador de fusta. Tot depèn de les expectatives que posem i l’amor disponible. Si durant la trobada familiar podem donar amor sense esperar res a canvi, demanar el que necessitem i parlar des d’allò que sentim sense jutjar els nostres éssers estimats, llavors podrem sentir l’essència del veritable Nadal, la de la gratitud pels retrobaments, de les abraçades esperades, l’acceptació que cadascú pot donar i lliurar allò del que disposa, i no més.
Les famílies tenen pautes rígides de funcionament i quan es retroben de nou es torna gairebé de forma automàtica a aquesta rígida homeòstasi malaltissa. Quan algun membre que està més sa deixa de funcionar amb els vells patrons, la resta es resisteix i es creen els conflictes. Aquest que comença funcionant de manera diferent sempre és considerat en la família “l’ovella negra”. No es tracta de tornar a l’antic ni d’imposar allò nou, només de respectar els altres i demanar el que necessitem, des de la humilitat. Només d’aquesta manera les situacions poden fluir i el reconeixement de l’altre pot portar-nos a poder donar i rebre l’amor en les seves diferents manifestacions. Potser necessitem una abraçada de mama i no ho demanem i ella ens regala un jersei d’angora perquè ens abraci per ella, ja que ningú la va abraçar ni li va explicar la importància de fer-ho; potser la teva àvia ja li teixia a ella aquests jerseis com a forma d’amor i és aquesta la seva expressió amorosa. Potser només necessitis paraules amables i que la teva mare et digui que ho fas bé i rebis una cadira per sostenir el teu pes ja que ella no coneix una altra forma de sostenir. Si sabem veure en el subtil de les coses, sempre podem trobar l’amor o la por a cada conducta. A cada detall hi ha les dues emocions oposades, que de forma màgica i misteriosa per Nadal es reuneixen a sopar juntes amb tota la família. Entre llums, dolços, brillantors i flocs de neu sembla que l’invisible es fa més visible i se sent qui està a prop i qui, tot i la distància, se segueix reunint al costat dels nostres cors a sopar.
Per què no demanar aquesta abraçada i donar-la? Potser si humilment expliquéssim l’important que és per a nosaltres el reconeixement de la mare o el pare…
Enguany he comprat unes estovalles noves de Nadal en honor a la meva àvia i l’amor que ella posava a la taula durant les festes i uns tassons nous per recollir el fluir del nostre sistema familiar. Posaré unes espelmes per il·luminar els nostres cors i una intenció d’acceptar que, malgrat totes les nostres diferències, hi ha alguna cosa comuna en nosaltres i és l’amor que sentim i el profund desig que cada Nadal sigui millor que l’anterior i puguem sentir l’amor del nostre sistema familiar. Hi haurà lloc per a tots, els que vinguin i els que no puguin venir i un pensament d’amor i reconeixement per a cada un d’ells. Per als que ja no hi són i miren des de les brillants estrelles com el vidre de Bohèmia, un espai en el cor i l’agraïment per un llegat d’amor. Us recoman que cadascú visqui aquestes festes des de la humilitat i la gratitud, que mantinguem l’ego a ratlla a cada instant compartit, acceptant les diferències dels nostres éssers estimats, no volent tenir la raó i regalant-la aquesta vegada al més gran que, per ordre, és legítim i va arribar abans a la vida. Que expressem amb abraçades, besades, carícies, paraules d’amor i mirades dolces els nostres millors sentiments per aquells qui ens varen donar la vida, els nostres pares, per aquells que varen donar la vida als que ens van donar la vida, els nostres padrins, pels que vénen del mateix lloc que nosaltres, els nostres germans, pels que ens acompanyen en el nostre camí, la parella i per descomptat pels que són la prolongació de la nostra vida, els nostres fills. Però donem-li el lloc que tenen a la vida, valorem l’ordre d’arribada i honrem-los només per ser. És també un bon moment per apropar-nos a aquells de qui triam aprendre, amics, companys de treball, caps, tots ells no estan en les nostres vides per casualitat sinó per aportar-nos alguna cosa i reflectir-nos en ells. Atrevim-nos a observar les nostres llums i les nostres ombres a través del mirall d’altres, deixar anar la por i tornar a l’amor, al lloc que en essència ens correspon a tots. Reviscolem en aquestes festes les flames dels nostres cors, juguem com nens i sentim sense por el nostre sistema familiar des de la gratitud i el respecte que es mereix, doncs alguna cosa miraculós emergeix d’ell: la nostra vida.

Sandra Pérez