skip to Main Content

“Ningú vol morir tot sol, l’acompanyament és imprescindible”

Catalina Garau (Porreres, 1976)és psicòloga especialitzada des de fa quinze anys en psicooncologia i cures pal·liatives

Tothom està necessitat d’un acompanyament en el moment de morir? Hi pot haver persones més preparades?
En línies generals ningú de nosaltres ni la nostra societat actual no està preparat, perquè no ens han ensenyat a morir. Generalment ningú vol morir tot sol, i l’acompanyament és imprescindible. I més si no ens hi hem enfrontat mai d’aquesta manera. Dic això independentment de la malaltia que tenguis. El procés és molt més mal d’assumir en una situació d’aïllament. No sols pots trobar-te sense poder a companyar el malalt en el moment de la mort, sinó que pots fins i tot no veure’l mort.

I això té conseqüències.
Sí, perquè dificultat més la realitat de la pèrdua, que és vital per al procés de dol. Molts de dols patològics venen per això. Moltes famílies necessiten veure la persona, comprovar que se’n va tranquil·la.

Però molts dels rituals poden ser culturals…
Sí. Però són culturals i necessaris. Fixa’t que moltes d’aquestes coses han canviat al llarg del temps. Primer els funerals eren de cos present, també es feia la vetla del mort a les cases i ara molt sovint tot es resol al cementeri. Però resulta que és més fàcil el dol quan hi ha aquest acompanyament a nivell social, perquè significa compartir amb la família tot el procés de mort i dol, independentment de la religió i altres factors. La gent abans anava de negre, feien net ca seva, són fets de caire religiós i cultural, però també era molt d’acompanyament emocional.

Hem perdut moltes coses importants, idò, en aquest camí cap a rituals més “nets” o més “asèptics”.
Sí. Podem dir que hem millorat en el sentit que aquella persona ara no ha de guardar dol rigorós durant un any, i pot refer la seva vida més enllà de límits socials. Però sí que és ver que ha empitjorat perquè volem fer el procés de dol ràpidament com si no hagués passat. Amb els anys veim que era el procés normal de sentir pena. Realment hem vist que un o dos anys són el temps que les emocions són més fortes, i això era el temps que una persona duia dol.

És curiós que tants de familiars acceptin aquestes restriccions de no poder acompanyar els éssers estimats en el moment del trànsit.
No és tant acceptar les normes, sinó que ens resignam, és el que ara el que toca i ens marca la llei. I això pot empitjorar el procés de dol. Hem passat aquests mesos d’una por al que podia venir, a l’extrem que és igual el que facem, allò que en deim sentiment d’indenfensió apresa. Hi anam amb el cap per avall. Les normes no són clares o poden ser canviants, i mentrestant es demana una acceptació de la gent quan la credibilitat és molt poca. La part emocional està reprimida. Fa una setmana o deu dies va ser la primera vegada que vaig veure que sortia un psiquiatre parlant de la situació a la roda de premsa del govern. És massa tard.

Back To Top
×Close search
Search